
Respuesta a la “Invitación de Oriah Mountain Dreamer” por parte de Selenaia, hija de la Noche y la Luna hermana del Viento y la Niebla.
Aunque no me veas, existo
y anhelo existir.
Porque los deseos de mi corazón
son hechos,
sueño con un mundo mejor.
Mi edad se pierde en la noche de los tiempos
y la eternidad arropa cada acto
de mi ilusión.
No hay ridículo posible
cuando
se vive con el corazón.
La tristeza soy yo y también la alegría.
No es contradicción
es la vida que pasa
como un río de aguas cristalinas...
quien me toca se contagia.
El dolor es un llanto que
surge de mi alma sin pensarlo.
Sabe amargo
como un trago largo
pero...
visto a través de la copa de cristal
se aprecia precioso
trozo de alma que cuidar.
Viviendo dejo vivir
no me gusta la enemistad,
pero tampoco quiero que
me hagan mal.
Camino sin mirar atrás,
no me importa
lo que piensen los demás.
Y nunca cuento lo
que no quiero contar.
Prefiero escuchar.
Vivir, vivo, aquí y allá
independiente de la materialidad.
Nada me vence a la hora de
velar por los hijos de mi amor,
por los que dependen de mi corazón.
No sé cómo llegué, pero sí sé quién soy.
Si no hay lugar a la revelación
es porque todo llega a su tiempo.
En el centro del fuego ya estoy,
esperando a los que

deseen unirse,
junto a los que ya se han unido.
Mucho tiempo hace, ya de esto.
Mucho.
Ello es lo que me mantiene en pie,
la fuerza que me da sustento.
Soy un ser solitario,
nadie puede cambiar mi naturaleza.
Solitario en medio de
la multitud.
Esta es mi compañía
desde el principio de mis tiempos
y no hay peor vacío
que ignorar
esta verdad.
Si quieres
venir conmigo,
en tu mano está.
Shlhnaia XII·VI·II
Selenaia. Vilanova i la Geltrú, 12 de junio de 2002.
4 comentarios:
Meravellós poema en el que dius moltes coses que jo he exposat als meus escrits com que som éssers solitaris, que vivim sols com el llop de la fotografia, que vols un món millor, que ets la joia i la tristesa, etc.
He vist un cant a la humanitat, a la vida, a la manera dels vitalistes més espirituals, menys materialistes, la nova era, la nova dona i el nou home, L'Home que ens ve, no sé si serà la fi, però aquests homes ho valen, no farem grans revolucions i no sabem si estem al final del camí però vivim com volem sense fer mal a ningú.
Això he extret del poema, bellíssim poema, m'ha encantat Isabel.
Gràcies per donar-nos la teua presència, tot i que siga virtual en la xarxa, és un delit grandiós.
Una forta abraçada de Vicent.
...Ostres Vicent, em deixes sense paraules...Sempre et dic els teus comentaris m'estimulen, però tamgbé et dic que me n'alegro enormement des del fons de l'ànima saber que tu i jo som aquest tipus de bessons existencials, tot i que un tingui ben assumit ser un ésser solitari, trobar-se un altre tan solitari com ell pel camí...fa que el camí resulti més meravellós encara. Un petonàs Vicent!
He publicat la ressenya del teu llibre a RC, espere que me l'editen.
Ara no estic bé de diners però 16 € me'ls puc gastar, la meua adreça te la enviaré per correu electrònic, crec que ja vam parlar per correu electrònic, el buscaré i si no t'ho dic i d'amagat m'ho escrius, a una pàgina amagada del bloc o a un comentari en RC antic ¿ok? ara vaig a buscar-lo.
Un petó de Vicent.
Publicar un comentario