De petita tancava la seva veu dins de capses que després enterrava per la platja o amagava en racons impensats, o soterrava a esvorancs de les obres que trobava al seu pas. Li agradava fer-ho perquè així, en temps esdevenidors i imprecisos algú trobaria la capsa i en obrir-la la seva veu s’escamparia més enllà de si mateixa, arribant més lluny del que ella mai arribaria. Així, quan ja no hi fos la seva veu encara hi seria, com a testimoni del pas per la història d’un personatge singular. Una manera de viatjar en el temps, es deia, i satisfeta, procedia. Un dia una companya de classe li va dir que allò era molt rar, i no li va parlar mai més, però a la Bàrbara no va amoïnar-la gens.
Estava acostumada a estar sola.
Estava acostumada a treure’s les castanyes del foc ella mateixa.
Estava acostumada a treure-li les castanyes del foc a tothom, si calia.
També acostumava a escriure fragments o relats sencers que després amagava a les planes dels llibres que tenia a mà.
Eren històries d’una realitat fantàstica, amb una lletra que no es podia titllar de dolenta però sí molt particular i massa particular per a una nena tan jove. Extraordinàriament particular.
Un dia l’Eva, la mestra de Tercer va trobar una nota d’aquestes amagada al quadern de lectures. La va llegir. La segona vegada incrèdula. Després va tornar a deixar-la a lloc mentre li pujava un calfred. Quan els nens van tornar del pati, la mestra va interrogar la petita.
- Bàrbara, d’on t’has copiat aquest conte? – I va tornar a agafar el llibre per mostrar-li la nota.
La nena va arronsar les espatlles i va guardar un respectuós silenci. La professora va insistir.
- A veure, reina. Està molt bé que llegeixis contes, i si els vols copiar per aprendre-te’ls molt i molt bé.
Però no d’aquests. Aquestes són lectures per a gent gran... I no ho sé fins a quin punt, depenent del gust... D’on l’has tret, va...
Llavors la nena va emetre un so tan feble que amb prou penes si era audible.
- Del cap...
- Sí, és clar, del cap. Au, vés a seure que no en traurem l’aigua clara amb tu.
La nena va creure i la professora es va embolicar amb la cantarella de la taula del nou.
La coral taral·lejant les multiplicacions va fugir alegre per la finestra escampant-se pel cel rogenc de la tarda. I la mestra es va oblidar del conte de la Bàrbara fins el dia que va trencar amb el seu promès.
Era un diumenge fred de finals de tardor, i amb el Pere havien quedat per anar al cinema.
Mentre baixava per la Rambla per arribar-se al Diana, on posaven Cabaret, li semblava que la catifa de fulles resseques li estava anunciant alguna cosa poc agradable. Una tremolor li va recórrer l’espinada mentre intentava identificar alguna idea que no acabava d’aclarir. Sabia que sabia alguna cosa però no sabia què era.
Llavors el va veure quiet i llargarut al davant del cinema, apurant un cigarret i amb cara de pocs amics. Què ben plantat que era el pinxo! Comdemnat! Ben plantat i ho sabia prou. Semblava impacient.
L’Eva va consultar el rellotge amb aprensió, però no, no feia tard, no eren ni les cinc i la sessió començava a dos quarts de sis. Havien quedat a les cinc. Què seria aquest cop. La faldilla, havia de ser la faldilla. Al Pere no li agradaven els quadrats escocesos... I les botes de pell blanca tampoc no li havien agradat mai... L’Eva sentia els nervis devorant-la.
En arribar, ell no li va respondre al petó.
Un noi de cabells rossos amb les mans enfonsades dins la caçadora negra de motorista va arribar a la seva alçada. Els hi va dedicar una llambregada despistada tot passant de llarg i es va haver d’agafar la gorra, doncs en aquell moment es va girar un cop de vent que s’ho emportava tot al seu pas. El noi va aconseguir tombar a la dreta i es va perdre de vista.
Alhora una colla de jovenetes apareixia de sobte de vés a saber on, caminaven atabaladament en una insuportable xiscladissa farcida de rialles. Aviat es van perdre cinema endins.
I una nova ràfega incontrolable aixecà les faldilles de l’Eva.
- Tornem-m’hi – li recriminà en Pere – se’t veu tot!
- Estàs exagerant com sempre! A més dins del cinema no hi farà vent.
- Mira nena, se m’han passat les ganes de veure pel·lícules, em sembla que ja en tenim prou amb la nostra.
- Què vols dir?
- Anem, anem a prendre alguna cosa. Hem de parlar.
Aquell anem a parlar, a l’Eva no li va sonar gens bé. No va dir res i el va seguir igualment en silenci fins que van entrar per iniciativa d’ell, com sempre, al Munich, el frankfurt que feia cantonada. S’hi van acomodar en una taula del fons i van demanar un carajillu i un cafè amb llet. L’Eva va maleir els óssos del cambrer ultra seguidor que tenia engegat el Carrusel Deportivo a la ràdio...
- La Hora Veinticinco – deia la veu amb passió.
- Tu diràs perquè m’has hagut de deixar sense la Liza... – Va engegar tota atrevida l’Eva.
Tanmateix el Pere la va tallar.
- A veure Eva. Necessito espai. Necessito temps. Necessito... Hum, és millor...
I a l’Eva en comptes d’amoïnar-se o clavar el crit al cel li va venir una cançó moguda al cap. Li va venir amb tal ímpetu que va començar a cantar-la sense pensar-s’hi gaire.
- Mejor era cuando decías, que también me querías, ahora todo pasó...
- Però tu m’estàs escoltant? – Es va crispar el Pere. – T’estic parlant seriosament maca.
L’Eva va aturar-se en sec. Ja recordava què sabia. Havia estat de sobte. Per la cançó. La cançó va portar-li tota la idea oblidada, l’inici, el nus i el desenllaç amb riques descripcions de l’escena sublim d’un drama llegit feia temps. Sabia el què venia a continuació, doncs sabia com acabava. Ho havia llegit. Amb tot luxe de detalls i una narració exquisida a la quartilla de la seva alumna, l’estranya Bàrbara.
- A veure si t’ajudo – va encarar-se-li ella – vols que trenquem perquè la nostra relació et resulta ofegant. Notes que jo sóc una mica massa... Depenent, oi? Sí, aquesta seria la paraula, depenent. I que necessito massa el matrimoni, i que encara som joves, i que no hauríem de córrer tant... Oi que no m’he deixat res?
El Pere havia empal·lidit per complert, i a cada paraula de l’Eva, se li anaven rebregant més els llavis, a mig camí entre la estupefacció i la fúria. Va fer un gest al cambrer i li va demanar una copa de Soberano i una Faria. Llavors l’Eva es va treure el paquet de Ducados i en va encendre un.
- Com... Com... – Aconseguí quequejar ell després d’un silenci incòmode.
- T’he llegit el pensament – li etzibà una columna de fum en ple rostre amb les paraules que encara giravoltaven dins.
- Però... Jo no vull que tu creguis...
Allò era exacte al relat. Ara ella diria.
- El que crec és que estem acabats. De res no serviria que jo m’entesti si tu no vols. I està clar que no vols.
I si no ho deia. Però ja ho havia dit, ja ho havia dit. Alguna força l’empenyia a seguir el guió fil per randa. I el Pere també ho feia sense saltar-se’n ni una coma.
I al mateix temps que se sentia com dins d’un quadre o film surrealista, somiant sense somiar i desperta sense poder despertar... Li venien unes immenses ganes de plorar. Però no volia donar-li la satisfacció. No.
Es van acomiadar com dos companys. Ell allargant la mà, ella amagant les mans a l’abric a temps per no haver-li d’agafar, ell Rambla avall amb un cuida’t, ella Rambla amunt amb un rossegat déu.
De sobte l’Eva va girar cua amb un únic pensament. Faltava el final del conte. I no se’l volia perdre. Va tirar Rambla avall fins a la carretera General, allà girà cap a la dreta, sabia exactament on anar. Tenia la lleu esperança que la Bàrbara s’hauria equivocat i podria haver-hi un altre final pel conte. Però necessitava comprovar-ho. Va agafar la Rambla Nova direcció platja. Cega de despit va travessar a l’altre banda per trobar el parc, sense ni tan sols mirar si venien cotxes. El mur de l’escola en silenci resseguia el seu desfici... Llavors, els exuberants espècimens indians li van sortir al pas com gegants fantasmals a l’aguait. Va entrar-hi. Enfosquida la tarda ja de feia estona la nit li queia al damunt com el plom. Era una vesprada freda i rúfola, que demanava de ser a casa, al costat de l’estufa encesa amb totes les plaques, demanava pijama i xinel·les i un bon llibre. Demanava l’escalfor del marit, i dels nens barallant-se per les joguines, que ja feia anys que havien d’haver arribat els nens, i el vestit blanc abans, clar, que ja feia dies que se li havia passat l’arròs a ella, fadrina, solterona, conca, gran, vestidora de sants...
Els pedrolins del terra cruixien sota dels seus talons. Endimoniats. Va travessar el petit pont de pedra i va clavar el cap exactament a la cavitat rocallosa on esperava veure el que no volia veure. Però aquella arcada modernista estava més sola que la una, i dins era més buit que un ànima en pena, i més fosc que... Per tant...! Va respirar alleugerida, la Bàrbara no ha escrit el mateix final que el meu, només són coincidències... Potser m’he trastornat amb la discussió... Potser encara puc recuperar-lo el Pere... Potser... Potser són ells!
A l’altre extrem del parc, a banda esquerra, deixada enrera la monumental façana de l’escola i la reixa forjada, arraulits de la intempèrie dins una capella que els mateixos arbres havien anat formant amb els anys, hi havia una parella asseguda fent-se amanyacs amb desfici.
L’únic que l’Eva va poder distingir amb claredat va ser la caçadora negra amb llistes vermelles a les mànigues del Pere, i els pantalons insultantment estrets, blancs i desvergonyits de la pàmfila aquella, rossa de pot. Allà hi eren, xuclant-se fins el cervell tots dos, i aquí va ser on es va quedar en blanc. Després la paraula putes va elevar-se des de les profunditats d’un infern personal que desconeixia fins aleshores. Putes. Es va instal·lar la paraula al seu cervell. Putes. Va omplir les seves oïdes mentre avançava i recollia un roc gros del marge de l’estany. Putes. Va inundar els seus ulls mentre veia la sang del crani de la rossa saltant pels aires i l’esglai sobtat i terrible a la cara del Pere. Putes. Digué en veu alta i fanàtica mentre clavava el roc ensangonat en la cara de babau del Pere. Putes. Va omplir el terra mentre l’Eva deixava caure la pedra i se n’anava d’allà amb el cap cot.
D’alguna manera va aconseguir arribar al seu trist pis solitari, fosc, i humit. Va arribar i el càstig l’estava esperant ajagut al
sofà i mirant la televisió. El fantasma del Pere havia reaccionat ràpid i allà s’estava esperant-la amb una mitja rialla i una capsa de bombons i tot.
Tanmateix la visió se li enterbolí amb el primer cop d’ull amb que contemplà la noia, i la capsa de bombons li va anar lliscant de les mans com un aigua mandrosa...
- Ves-te’n! Fantasma! Espectre! T’ho mereixies! – Cridava ella.
- El què nena? Jo he vingut perquè m’he adonat que sóc un ximple... Se’m fa difícil viure sense tu... Però... Què t’ha passat?
Estabornit en Pere va emmudir.
L’Eva comprengué de sobte... I a l’ensems va sentir que el sostre li queia al damunt mentre el terra s’obria i se l’empassava. Queia sense arribar enlloc. Vertigen. Queia. Sempre més.
- ... Pere ...
Calamitós episodi d’una fama local que ningú hagués imaginat ni volgut. Va ser molt comentat aquest crim. És va conèixer com el Crim del Parc. I a banda que la llavors petita vila marinera va quedar commocinada està el fet que va arribar a la portada del Caso, trist noticiari reflex d’una societat criminal que ningú volia reconèixer com a pròpia.
Mentre els titulars parlaven del crim passional del parc, i l’Eva era ingressada a la Penitenciaria de Dones de la Trinitat, el Pere se’n va anar a Alemanya sense deixar adreça coneguda i al claustre de l’escola Estel, laica i privada, s’utilitzaven tota mena d’eufemismes per referir-se a l’assumpte. Enutjós.
- Hem fet el millor dient als nens que la seva mestra ha emmalaltit i la tenen hospitalitzada, oi? – Es qüestionava en veu alta la directora, Marga.
La substituta de la professora al·ludida, Maite, se’ls mirava a tots amb els ulls, molt, molt oberts. En silenci. El cap el tenia a un
altre banda, però. De fet, dins de la cabellera inacabable del Jimmy Page, mentre Houses of the Holy s’ocupava d’acaparar l’atenció de la noia.
- I tu què hi dius Maite, com els veus? Maite? - L’Alfred de Gimnàstica se li dirigia impacient.
- Perdó. Sí. Mmmmm. Sí.
La Maite havia passat un any a Dublín i venia amb uns modals massa polites pel gust dels seus companys. En canvi els nens de tercer ja se n’havien enamorat.
- Oh Maite, segur que el teu cap i el teu cor naveguen pels mars de l’amor amb un bon mosso irlandès... No saps de què estem parlant, eh que no? – Intervingué l’Adolf, el marit alemany de la Marga amb el seu accent d’erres suaus com carícies.
L’Adolf era el complement ideal en aquell equip, copropietari de l’escola junt amb la seva dona, ensenyava els nens les matèries no obligatòries, com ara Música i Teatre.
- Val! D’acord! – Tallà el Marc que ensenyava Plàstica. Mirava làmines i la seva veu s’elevava per damunt dels folis i del fum del Rex. – D’aAacord! – I es posà de peu, era molt nerviós. – No ha de saber-ho necessàriament, la Maite, acaba d’arribar, no? Si jo hagués acabat d’arribar prou feina tindria, i l’últim que em preocuparia seria saber...
- Saber o no saber... Aquesta sembla ser la qüestió, sobretot política. Com és que no anaves a París, noia, on bull la marmita de l’intel·lectualisme europeu, noia, tothom va a París, s’ha d’anar a París, i si de cas, si es torna, s’escriu un bon llibre després. A París és on porten la batuta, i tots els altres som l’orquestra, noia... – El bidell havia entrat a portar unes plantilles i s’havia afegit a la conversa. Era un home gran, d’aspecte afable d’avi envoltat de néts.
- Pacoooo, si és que tenim plaça, perquè em fa l’efecte que alguns no tenim plaça en aquesta orquestra teva... – Se’n rigué l’Alfred.
- Sí, alguns no tenim plaça, no... – murmurà el Paco tot donant-los l’esquena i marxant.
La Maite sentia el brunzit de la conversa sense saber ni importar-li què deien. El seus ulls verds estaven navegant Liffey amunt i les seves mans es mullaven amb les aigües més pures que mai havia vist, olorat, sentit... Se les havia mullat un dia a la riba dreta, camí de Kilcullen i aquella frescor encara l’acompanyava... No havia d’haver tornat li deia el cor, però...
- Maite, si us plau, això és seriós. – La Marga impacient la renyava.
- Oh! Perdoneu, ho sento, perdoneu... No sé on tinc el cap avui...
La jove i recent estrenada professora va tornar a casa aquella tarda amb el cap espès com mai. Anava amb la intenció de preparar a consciència la classe de l’endemà i a tal efecte havia agafat uns quants llibres de les prestatgeries de l’aula. Però no va poder escriure ni una sola ratlla. Entre el comentari que li va sentir dir a la veïna referent a la indecència de les dones que vivien soles, i les insinuacions de mal gust del vell verd de davant, se li va treure l’humor. No volia marxar del petit carreró que servia de viarany als pescadors per arribar al Port, se sentia privilegiada d’haver trobat aquella antiga caseta marinera. A les nits, durant la vesprada li venia la olor de mar i sentint el batec de les ones com un amanyac s’adormia... El mar li cantava cançons de bressol... I el far, gegant silenciós, vetllava la seva son. Així aconseguia fer passar les amargors.
Va posar a bullir aigua i es va preparar un té irlandès que per ella era molt millor que l’anglès. Infinitament.
Es volia treure del magí la horripilant història de l’Eva. Ahhh, el cap li esclataria. Buidava la bossa de llibres damunt de l’escriptori mentre decidia que havent sopat seria millor moment per escometre la feina. Va fullejar com un autòmat el llibre de poemes i cançons infantils i quan el va tancar definitivament, no es va adonar que un foli doblegat com un quadrat queia i surant com una ploma d’ocell anava a parar sota de la prestatgeria.
Es va preparar un sandvitx de pernil i enciam i tal com li anava clavant petites mossegades ajaguda al sofà, s’anava passejant pel dia en que es va entrevistar amb la Marga per primer cop. Tot i anar-li recomanada per la Mare Superiora de les Germanes de La Misericòrdia, la dona albergava massa dubtes. Tants que la Maite va resoldre plegar abans d’haver començat.
- Està bé, comprenc que no responc a l’ideal o model que tingueu previst. No sé, potser sóc massa catòlica o massa protestant, o massa poc religiosa, no sé on sóc, la veritat.
- La Maite parlava sense retrets, reflexionant simplement. Això va impressionar molt la Marga, que sense deixar de mirar els papers del currículum de la noia també deixà anar lliurement el seu pensament.
- Veuràs Maite, no és res de tot això. Tens un expedient extraordinari, a més això d’Irlanda segur que ha estat... Quina enveja, t’ho dic... I La Madre no pot haver donat millors referències. Estic segura que ets una bona professora, però..
- Però... – La cella de la Maite es va aixecar interrogant, cínica, indignada mordaç.
- La Marga va deixar anar l’aire amb pesar.
- Veuràs, jo no sé, tal vegada et semblarà una fotesa a tu que has tractat amb gent més avançada, però una dona soltera... Vivint sola...
- La Maite no va respondre immediatament. Va creuar les mans, va concentrar-se en els llargs dits... I finalment li va clavar els ulls, intensament verds, als de la directora, blaus traïció pensava la noia mentre deixava anar les primeres paraules.
- Som l’any 1973, i per endarrerit que sigui aquest pobre país... La vostra escola no si us plau, no en aquest poble, no en aquesta Catalunya... Som progressistes aquí o no ho som? Progres... Comunistes, Anarquistes, Republicans i Demòcrates, I Clandestins... O..., no?
- Shiiisstttttt, - es desesperava la Marga.
- Qui ens sentirà, la Cia? Ha ha. Clandestins. Aquest és el problema, serem... No! Sereu clandestins per sempre més. Aneu de Progres i només sou una colla de velles xafarderes, mai deixareu de ser això, la tieta cotilla que fa safareig...
- És molt injust afirmar coses semblants i ficar tothom al mateix sac. Molt injust.
- Home, i la justícia per mi, on és? Des que he arribat no he deixat de veurem discriminada a causa de la meva condició femenina i estat civil. Jo no ho he triat. Et recordo que no tinc parents, que he estat una hospiciana des que tinc ús de raó. Ho he triat jo això? Les germanes són tota la meva família i no podia estar-me per sempre amb elles, per més que ja ho van intentar, ja.
- Podies fer matrimoni...
Un llambrec iradament incrèdul es va estimbar en ple rostre de la Marga, que va sentir com li pujaven les calors de l’avergonyiment davant de la seva malaptesa.
Atordida, la directora se’n va anar a buscar el telèfon que sonava colgat sota una desordenada pila de fitxes, la Maite s’aixecà decidida a marxar, però la Marga, atabalada amb la conversa telefònica, encara li va fer un gest peremptori perquè s’esperés.
- Començaràs la propera setmana, anem amb presses, ja saps el que ens ha passat. Pràcticament a les acaballes del curs, però és igual, pel vinent ja seràs una vella amiga dels teus alumnes.
- La Marga l’hi havia dit decidida, amb les celles frunzides i la veu eixuta. Van encaixar les mans. Llavors la Maite ja es girava per sortir, la Marga afegí com remugant.
- I sóc atea, i feminista, i lliberal.
I començà a marcar algun nombre clavant un Bic vermell a la rodeta.
El sandvitx s’havia acabat. Una cigarreta? Sí, of course. Dublín. Final d’Estudis a l’Escola de Mestres. Matrícula. Ha estat treballant tots els estius i molts caps de setmana, des que tenia l’edat a la Perruqueria de la Pepi, que la tenia dins del pis. Tot estalviat. Si ha estat bona per treballar i estudiar ara li han de permetre... A més és major d’edat... La Mare Superiora signa l’autorització rondinant. A més, era per estudis encara. Immersió lingüística. Pensionada a un internat religiós. I se’n va anar perquè allà havien nascut i viscut la majoria dels seus autors favorits. Se’n va anar amb la intenció de passar un mes de vacances, resseguint petges literàries, lluny de tot, només prop de sí mateixa. Calma i reflexió. I s’hi va quedar un any. I encara no sabia com era que havia tornat. Bé. Sí que ho sabia. Però no volia admetre-ho. Encara.
Li van pujar les nàusees. I la idea sobtada. Eren petites i governables. Menys mal. La idea era enorme i pertorbadora. Va llençar-se com una daina cap el dormitori. Frenètica regirà la calaixera de dalt baix. I ho va trobar. Dins d’una petita capsa de cartró verd hi havia una clau. Just dibuixat el somriure la nàusea se li va apoderar del tot. I la daina Maite corregué com pogué fins el servei.
La porta del dormitori féu un cop. Sec.
Amb violència s’obrí. La porta. Del despatx de la Marga. Ella aixecà el cap i tragué els ulls blau traïció per entre els rínxols. Recent començat el nou curs i un altre escàndol sacsejava l’escola Estel.
El Marc nerviós, fora estrany, després d’un retaule de mecagunsentot volgué saber.
- I és veritat que l’has fet fora per haver parit?
- A veure, Marc – Tenia el contracte per dos mesos, just per acabar el curs. – Aclarí l’Adolf que mirava pel finestral. Se sentia fort l’aldarull de l’hora del pati.
La Marga l’observava sobtada a través de les ulleres, l’inseparable Bic vermell encara clavat damunt del quadern que corregia.
- Això és nedar i guardar la roba, ja ho sabeu!!! – Protestà el Marc i encara remugà mentre sortia – no serà pitjor anar a Londres, no. – Darrera seu només va quedar la porta trontollant.
- L’Adolf es va tombar amb parsimònia, la Marga va girar el cap. Les seves mirades es van creuar un breu instant. No van dir res. L’Adolf va agafar un quadern de notes i va seure.
- Úna es dirà la nena – comentà l’home encenent la seva pipa.
- I dos, amb aquest nom no la batejarà pas...
- Ja... Vol dir Juno en Irlandès, com la deessa romana...
- Sí, i...?
- No res... Tu ja tens prou amb els nens de l’escola oi?
La Marga es va treure les ulleres amb fúria.
- Què insinues? Els metges van dir que...
- D’acord. Ja està. Perdona’m.
L’Adolf s’obstinà en entendre un paràgraf concret del quadern. Notava els ulls endurits de la Marga clavats en ell com punyals.
De nou la porta del despatx es va obrir i una diminuta nena amb el cabell ros i enormes ulleres va aparèixer.
- Bàrbara, què no t’han ensenyat que les portes tancades s’han de picar sempre abans d’obrir? – Renyà la Marga.
- La minúscula veu va demanar perdó i s’explicà.
- El Miquel s’ha fet mal i plora molt.
- Però que no està el Paco vigilant? – Rugí la Marga.
I sortí disparada per veure què li havia passat al Miquel. La nena deixà uns quaderns d’exercicis damunt de la taula de la directora i després de llançar una mirada intensament violeta a la cara encara enrajolada de l’Adolf girà l’esquena amb un graciós saltiró i tancà la porta.
L’Adolf va anar a mirar els quaderns i li va saltar a les mans una quartilla doblegada. Encuriosit la va desplegar.
El Marc havia passat unes setmanes molt neguitós pensant en com li aniria a la Maite, si estaria molt deprimida, com seria la nena, li demanaria matrimoni, no l’importava que aquella filla no fos seva. La Maite li agradava prou, molt i força... Massa.
Infinites eren les vegades que havia enfilat el camí cap a casa de la noia, i infinites també les que havia reculat. A l’hora de la veritat li faltava el valor. Tenia por de ser rebutjat... I mentre vivia atrapat en aquest cercle viciós de decisió i indecisió que ell mateix es traçava, la seva estimada va marxar per sempre. Ho va saber per carta. El mata-segells era dublinès. La Maite li escrivia una carta pletòrica i radiant de felicitat. Maite...
Ella. Escrivia. Paper violaci. Ploma. Tinta negra. Ulls verds. Cabell Roig. Cap inclinat damunt dels folis. Mà veloç com el pensament o més, rastre de lletres allargades, les as que no s’acaben de tancar... Un altre cap observant el cap concentrat, s’eleva estenent un braç protector per damunt de l’espatlla enfeinada... Nooooo! Que quèeeee?
Benvolgut Marc. T’escric a tu doncs el teu suport en uns moments horriblement durs per mi, em demostra que ets el meu amic, potser el meu únic amic a les terres que he deixat enrera... I com? És molt complicat d’explicar. Saps alguna cosa de la meva història. El que no sabies és que aquí, al meu país en realitat, vaig deixar, absurdament el meu home, el pare de la Úna. Ell no en sabia res de la nostra filla. I jo vaig marxar pensant que no m’estimava. La nostra relació va ser difícil i turmentosa per circumstàncies que t’estalviaré. Vaig emprendre el viatge de tornada a Catalunya amb la intenció de començar una nova vida, però només d’arribada vaig sentir fort, dins meu, la incertesa i el neguit de l’error, i des d’aleshores no vaig tenir un minut de pau en aquest sentit. Tot en la meva vida i relació amb els altres eren senyals adverses. A Barcelona tampoc m’hi estava a gust. El record de desarrelament, i abandó, de no ser estimada per ningú, era més fort que tot l’afecte que em van donar les germanes, que havien de repartir-ho entre tantes criatures com jo... Per això la vostra vila m’oferia anonimat, tranquil·litat, ressorgiment... Tanmateix..., ja ho saps. Només tu, i els petits, em vau oferir estones d’autèntica felicitat.
Una cosa. Vols que et parli del Nolan? Què et podria dir jo, precisament? Ell és... Com mirar aquestes prades... No faries altre cosa doncs l’esperit s’asserena en una pau infinita. Perpètua. Com elles. Així és en Nolan, com les prades. És millor que vinguis i ho veuràs per tu mateix. Vine a passar tot el temps que tu vulguis amb nosaltres, em faria tan feliç! També és que desitjaria explicar-te com va anar tot plegat, i per carta se’m fa una muntanya. M’has ajudat tant, potser sense saber-ho que em sento en deute amb tu, crec que t’haig de donar aquesta explicació. Vine. No t’ho pensis.
Bé, sigui com sigui, el que sí que et puc dir és que quan més desesperada estava un fet estrany va venir a donar-me la solució. Un relat de la petita Bàrbara em va fer veure el que havia de fer. Quines coses oi, aquesta nena apunta maneres, tingueu cura d’ella. Podria ser una gran escriptora el dia de demà. Però se l’ha d’estimular de bon començament. I em penso que rep de tot tret d’al·licients. Jo he fet tant com he pogut per reforçar la seva autoestima, i el seu somriure d’ulls tristos és el millor premi per mi. Pensa-hi Marc.
Doncs el relat me’l vaig trobar sota d’una prestatgeria a la saleta de casa meva. No em diguis ni com ni quan va anar a parar allà, però el vaig trobar i de seguida em va captivar per les similituds amb la meva pròpia situació. Aquí de fet, la protagonista era més valerosa que jo, reunia coratge, i se n’anava a buscar el seu destí, a terres estrangeres. Trobava l’amor i la felicitat. Tot igual que jo, en l’única cosa que no coincidia és que a canvi de trobar la felicitat, deixava enrera un cor destrossat.
El Marc sentí un violent calfred apoderant-se de tot ell, i unes sobtades ganes de plorar. La carta seguia.
El relat tendre, ingenu, però no mancat d’una estranya mestria per a una criatura tan petita, em va fer reflexionar molt i molt. Profundament. La vida literària i la vida diguem-li real en cursiva, no es diferencien gaire per molta ficció que hi hagi, només nosaltres ens posem els límits, quin és el teu? Quin és el meu? Tan sols depèn de tu i de mi... Per què em bloquejo jo sola? Què m’impedeix fer com la protagonista? Si no ho intento no ho sabré mai, i aquest serà el meu infern particular, el remordiment continu davant la falta de valor. Coratge. No hi ha res a perdre.
Doncs bé. Vaig prendre la decisió encertada. Ho vaig veure només arribar. Sóc feliç i el meu esperit viu en pau. Ara escric literatura infantil i juvenil. Un dia d’aquests t’arribaran un parell de llibres que ja circulen. Voldré la teva opinió. Clar, estan en anglès! Voldria escriure en Irish, però hauré d’estudiar molt, no és una llengua fàcil... De fet és molt difícil, i costa moltíssim trobar texts, i... M’estic enrotllant.
Irish! El Marc s’adonava que no acabava de sorprendre’s prou. Que Espanya i Catalunya no és que estiguessin incomunicades o enrederides respecte d’Europa... És que estaven bloquejades. Bloquejades. Bloquejats. Quina trista realitat. Quina llàstima. Quin horror. Quin desaprofitament.
La carta de la Maite s’acabava amb petons, vine, escriu-me.
I una llàgrima li va caure al Marc. Grossa. Com disculpant-se per sortir. I ell no va saber si era d’amargor o dolçor. Tanmateix va notar que estava tranquil. No sabia si acceptava haver perdut la Maite, però en tenia prou amb saber que estava tan bé. Sempre l’estimaria. Alhora que assumia aquest fet es feia el ferm propòsit de ser coratjós i decidit en endavant. Sí. Escriuria la Maite. Aniria sabent d’ella. Potser qualsevol dia aniria a visitar-la. I estudiaria de prop el cas de la Bàrbara. Sí que era estranya aquella nena. Sí. No sabia si l’espantava o el meravellava. I no sabia si ho volia saber.
Encaboriat amb tal idea va recordar que de feia mesos tenia un dels relats de la nena dins una carpeta. Li havia donat l’Alfred tot esporuguit a veure què n’opinava ell. Que no s’atrevia a donar-li a ningú més. Que no tingués pressa en llegir-se’l. Que ja en parlarien quan ho fes. Que no sabia si estava preparat per parlar d’això. Que era un secret.
El Marc va anar a buscar la carpeta de color blau. La va obrir com abstret. Les gometes van petar contra el cartró. Cras, cras... I va desplegar la quartilla quadriculada...
Va llegir.
En acabar va anar a per un whisky. No en bevia. Rarament. Només quan jugava el Barça. De vegades abans de començar el partit si era una final, era bo donar-se valor.
Va tornar a la quartilla. Una parella de mitjana edat se separava perquè ella descobria la infidelitat d’ell. Llavors ell patia un infart pel disgust. Encara estimava la seva dona. La infidelitat venia perquè ella sempre estava treballant, fins i tot per les nits i no volia tenir fills amb ell.
Quina manera tan innocent d’explicar que no hi ha llit! Pensava el Marc admirat, esgarrifat, entendrit, desconcertat. Continuava llegint l’agredolç relat. Seguia narrant que l’home superava l’infart i que li demanava a la seva dona de tornar. Però que ella s’hi negava. L’home decidia marxar lluny, però abans volia parlar amb un amic. El relat quedava bruscament interromput, sense final.
El Marc tenia els pèls de punta i l’estómac li punxava d’angoixa. Tot això era fil per randa el que els hi havia passat a la Marga i l’Adolf. La vila anava plena, al mercat, als racons de la Rambla, no hi havia altre comentari i d’opinions n’hi havia per tots els gustos, que si els estrangers eren tots uns pocavergonya, que era veritat, tenien altres costums, que pobre Marga, que havia fet molt bé... Tanmateix també hi havia lloc per a la maledicència, que vés a saber com era que havia passat tot això, que una parella sense criatures no era una parella, que segur que era ell el que no podia, que no, que era ella, qui ho hagués dit, que quin escàndol, que els matrimonis són per tota la vida, i que surtin com surtin s’han d’aguantar, que què descarada, que què és això de treure el marit de casa, que ara què farà la desgraciada... Que els homes són com són que per això són homes, ja se sap i les dones s’han d’aguantar... Que qui ho hagués dit d’ells dos, amb carrera, tan cultes... Que ja no et pots refiar de ningú.
Ohhhhh!!! El Marc va agafar nerviós el telèfon, no podia suportar l’aldarull que se li havia format al cap. La veu de l’Adolf li apaivagaria. O no. Van parlar breu i prou perquè el Marc quedés planxat. La veu de l’Adolf sonava cavernosa, com si provingués de les profunditats de la terra. No sé què puc fer, no sé què puc fer repetia i repetia i repetia...
El Marc li va sentir dir que se n’anava a la Costa del Sol, que tenia un parent hoteler... Ell no li va portar la contrària. No podia. Es va sorprendre de estar tan aturat.
L’endemà dissabte va voler trobar la Bàrbara. La nena seria a l’Esplai parroquial segur. Va anar-hi. Ella li va lliurar una quartilla doblegada només veure’l. Se’l mirava atentament a través de les seves ulleres grans. Amb el bracet estès. Sostenint el paper. Tibada i seriosa com fan els nens quan saben que fan ben fet. Esperant que el jove es decidís. A agafar-lo.
La Mainada pintava cartolines amb ceres de colors. Els monitors distribuïts aquí i allà amatents, també pintaven, reien i xerraven. Tots van saludar el Marc amb afecte. Alguns encara eren alumnes seus de vuitè. Ell es va emportar la Bàrbara a un racó, just entre la pissarra i un teatre de guinyol que havien construït els mateixos nens amb decorats i ninots i tot.
- A veure Bàrbara bonica, tu ... – Va començar el Marc maldestre.
- La nena mirava obstinada les ordinàries rajoles de granit del terra.
- El Marc prengué aire i després l’exhalà amb força.
- Veiem petita, quan tu... Escrius... Aquests... Contes teus... Com els... Què... Penses primer en algú, o escrius tal com raja, o...? T’ho inventes? O... Escrius coses que has vist? Primer?
- La nena va aixecar un xic els ulls i en topar amb els del mestre els va tornar a baixar veloç. El petit peu enfundat en una merceditas blau marí ballava inquiet.
El Marc sabia que seria en va esperar una resposta. Provaria d’una altre manera.
- Bàrbara. Jo tinc un secret i te’l vull explicar. Però...
- Jo el sé... – Va saltar ella amb una alegria sobtada.
Els ulls de la nena brillaven d’una manera... L’home es va quedar estabornit allà mateix. Va començar a balbucejar.
- Com... Com... Com ho pots saber si jo no l’hi he dit a ningú...
- Perquè ho sé.
- Com?
- ... Ho sé... – La nena va començar a apagar-se.
Calia reaccionar ràpid.
- Doncs explica’m el teu i jo el guardaré com ningú te’l guardarà.
- Fins i tot quan sigui gran?
- Fins i tot quan siguis gran.
- M’ho promets?
- Tens la meva paraula.
- Està escrit... – I senyalava confiada la quartilla que el Marc sostenia. La mateixa que li havia donat en veure’l.
- Així que vols que ho llegeixi... – Li digué el Marc somrient amb un cert esforç. – Està bé. Ho faré. I dissabte que ve vindré a buscar-te i en parlarem, d’acord?
- La nena vacil·lava. El Marc provà de donar-li confiança novament.
- Tens ganes de que torni a començar l’escola?
Ara sí que la nena sacsejà el cap afirmativament.
Aquell tòrrid estiu s’estava fent especialment llarg, lacònicament llarg.
Havent sopat el Marc s’atreví a llegir la quartilla. A la tele feien un Estudio 1. Però les paraules suraven sense sentit escampant-se fins a quedar dissoltes a les parets de l’antiquada sala. El Marc llegia. Atentament. El darrer paràgraf format per unes poques frases que donaven pas a un final obert. La historia era la d’un home jove i solter, enamorat, que perdia la seva enamorada degut a la seva manca de decisió i fortalesa. Aquesta història ja l’havia llegit, ja l’havia llegit... I aquell reguitzell de paraules li sonava a sentència...
El final d’una història mai se sap. És cada personatge qui l’escriurà. Amb les seves accions i decisions. Què decidirà l’home jove i enamorat? O què no farà?
El Marc espantat i fortament impressionat, va guardar la quartilla dins d’un llibre, i el llibre dins d’una maleta, i després d’haver-la tancat i haver-la posat damunt de l’armari, la va tornar a obrir, va agafar el llibre de nou, el va embolicar dins d’un vell jersei, va amagar el farcell dins el folre de la maleta i un cop tancada i barrada de nou, la va deixar aquesta vegada dins de l’armari, tanmateix dins d’un doble fons.
I se’n va oblidar, gairebé.
No de la Bàrbara. Quan dissabte següent va anar al Centre d’Esplai Parroquial, un dels monitors amb més cap de micròfon que els Jackson Five, li va dir que aquella nena l’havien desapuntat aquella mateixa setmana, es veia que la família es traslladava a vés a saber on que no ho sabia ell.
Incrèdul el Marc va fer cap a l’escola. Allà només hi havia el Paco, que no va posar cap objecció a donar-li les llistes d’inscrits per cinquè... La Bàrbara no hi era. Repetir curs no havia repetit, ho va voler comprovar no fos cas... I és clar que no! Quin desastre!
El Paco va aprofitar per explicar-li el que ell ja sabia. Que la Marga continuava amb coratge i un parell de..., al capdavant de l’escola. Que l’Adolf havia marxat a la Costa del Sol l’endemà mateix que al Marc i ell parlaren per telèfon, coincidència, ja ho veus.
Al Marc li rodava el cap, li rodava.
Temps després el Paco va explicar que es va esgarrifar i encara s’esgarrifava de recordar com havia marxat el pobre noi. Que no entenia què li havia passat, que no entenia com era que havia renunciat a la seva plaça de mestre amb el que costava de trobar lloc on t’interessava. Que no se sabia on era. Que marxar havia marxat, però que no s’havia acomiadat de ningú, mira que no acomiadar-se ni de la patrona, ara que, no li havia deixat a deure res, això no, que la dona va trobar-se els cèntims del més següent i tot a la tauleta de nit, i tot endreçat, net i polit, però mira que no dir-li adéu a ningú, què li costava home! Ara que la patrona va comentar, es veu, a ca la Quimeta dels queviures que es veu que se n’havia tornat a Andalusia d’on era la seva família, o eren castellans, en aquell moment no ho sabia pas la bona dona... Tanmateix el Paco sabia perfectament que això no podia ser de cap de les maneres. Que el molt eixelebrat hauria agafat un avió cap a Irlanda, amb el merder que hi havia, que no, que és a la del Nord, és igual. Quines ganes, no s’entén, tenint París aquí a la cantonada, si es tenen tantes ganes d’anar a l’estranger... Doncs ja deia ell que n’hi ha d’haver prou, oi que sí? De fet en Paco deduïa les coses caçant frases al vol. I aquesta l’havia caçat al port. Ho comentava el patró de la barca Margarita a un grup de pescadors amb canya que es posaven a la punta del moll, es veu que el Marc era afeccionat a xerrar amb ells, i ara s’estranyaven els homes que feia temps que no hi passejava el noi, si estaria malalt, i el Paco que anava a buscar caps de sardina pels seus gats va sentir el patró que deia clarament, l’últim dia va demanar-me cap on cauria Irlanda vist des d’aquí, i jo és clar, li vaig senyalar cap a les muntanyes i ell se les va mirar molta estona, i després se’n va anar, i ja no l’he vist més. No senyor. El Paco ho va dir al claustre de professors. Un dia. A meitats de curs. Va sortir la conversa. Sense més esma, com per casualitat, com per curiositat. L’home havia entrat portant plantilles, i s’hi va afegir. Com sempre. Hi havia tant de fum que algú va obrir la finestra. La cridòria de l’esbarjo es va apoderar de la sessió. Ningú va preguntar per la Bàrbara.
Vilanova i la Geltrú, 22 de febrer de 2008.
ÓIsabel Laso. “Col·lecció Ciklos” . 2010.
Altres títols: "Condemna"
