Què val l’ajut de l’altre?
Fins on de lluny es pot arribar?
Text: Josep M. Benet i Jornet
Direcció: Xavier Albertí
Intèrprets: Pere Arquillué i Pep Cruz
Espai escènic: Lluc Castells
Il·luminació: Xavier Albertí
Producció: Sala Beckett
Durada: 80 min.
Direcció: Xavier Albertí
Intèrprets: Pere Arquillué i Pep Cruz
Espai escènic: Lluc Castells
Il·luminació: Xavier Albertí
Producció: Sala Beckett
Durada: 80 min.
Comentari:
Sobta veure com el pes d’un text intens i profund cau i recau sobre dos actors que el porten fluid i ple de ritme, no sobre les seves esquenes sinó que l’escampen teatre enllà. Ells són els personatges, els personatges són ells.
Sorprèn que sense alçar la veu més del necessari la força de cada element penetra dins i ben endins de l’ànima expectant.
Commou veure i respirar la fragilitat de cada personatge que no deixa de ser tan desalmat com ple de cor. Sent desalmats no arriben a la misèria humana. Sent plens de cor no assoleixen la noblesa... O sí?
Bocabada un cop més l’elevada tècnica d’un Benet Jornet que altre vegada ens manipula amb els continus girs de banda a banda que els conductors del drama donen anant d’un extrem a l’altre del recorregut emocional i argumental. Res no és el que sembla.
Entendreix el vulnerable marit (Pere) que mostra una força que no suporta el seu cor destrossat i que ple de resolució s’enfronta al seu destí.
Vivrator amb el pocavergonya insolent i cínic psicòleg - amfitrió (Pep) que amaga la seva baixesa i solitud sota la màscara d’una perversió que en realitat no sent.
El Soterrani en realitat és l’armari de tots els monstres que no volem veure. Ara, la pregunta és: s’amaguen ells o els amaguem nosaltres?
(Isabel Laso, signa the coment).
En aquest nou text de Benet i Jornet dos homes, desconeguts
entre ells mantenen una conversa aparentment casual
a casa d’un dels dos. Una conversa cordial on, malgrat la
intriga creixent i la dimensió cada cop més personal del
tema tractat (l’amor, òbviament, i la recerca del plaer), res
no s’aparta del to que cal esperar entre dues persones
educades. Quan el monstre apareix, la sospita de l’horror i
l’evidència de la barbàrie no són obstacle per avançar, amb
tota correcció, cap a la comprensió més profunda de l’altre.
Davant de la veritat més crua, sigui qui sigui el monstre, cal
preguntar-se què val el seu ajut.
Vista a l'Auditori de l'Escola de Música
Mestre Montserrat de Vilanova i la Geltrú.
8.11.08.
3 comentarios:
Què val el seu ajut?, has llegit la caiguda? de Albert Camus, és una de les obres més ben portades de Camus i s'assembla molt a les referències que cites i escrius, jo personalment no ho faig això de parlar amb el monstre amb un home, serìa si no és un professional una mica castrant, però tu saps que estic psicoanalitzant-me i la meua psicoanalista és una dona, però certament estic perdent la por a la paraula, encara que el monstre potser perfectament una paraula feridora, i perfectament les paraules poden matar, gairebé físicament. Què? com estàs Isabel? jo m'he matriculat a dues assignatures de filosofia, ètica i antropologia, ja sóc molt major, que no lleig, i la meua memòria no és com la d'abans però encara he de donar molta guerra, i hem de refundar no el capitalisme sinó la història. Ànim Isabel i a la canxa que si jo com a home estiguera tan frondós com tu no m'ho pensaria, vinga, petons de Vicent.
Diògenes! un home que si jo tinguera una orientació cap al meu sexe físic i fos a la Grècia d'Alexandre li llançaria els "tejos", això era un home! i no els actuals buscaraons que estan darrere dels diners i de tot allò material, sense pensar que la veritable vida és la que es comunica com tu i jo com nosaltres els últims homes de la terra, La Dona. I pense que el veritable acte de comunicació es abraçar una dona. I si pot ser com tu millor. ;-) Petons de Vicent.
Amb respecte al que em vas dir l'altre dia sobre que no tenies pebrots per titular-ho així "Jo puta", jo et pregunte, a banda de la posició econòmica i el que "alguns" i mai millor dit "alguns pocs" podran dir roí de tu, què en perds?
I t'ho assegure no la possició econòmica doncs a mi com a home no em diu res dolent de tu que ho titules així, és més, et veig més bella i més interessant i valenta, i com jo la majoria dels homes, pregunta-li al teu marit i veuràs, la vida és com encendre una cigarreta o posar un got de Wiskhy al sol, pot cremar-se o evaporar-se i si no l'has tastat?
Pensa que només tenim una vida i la memòria és molt curta dels homes, mira ja ningú no se'n recorda de Hitler o de Franco o de Stalin, i mira que van fer.
Pensa-t'ho i ja parlarem. Petons bonica del teu amic Vicent.
Publicar un comentario