Cada tarda quan el sol s'adorm
corres amunt i avall, què busques?
I quan la nit tot ho amaga
Tu pel carrer Abbey t'escapes...
Què és el que busques?
Perquè sempre t'amagues?
Vine a explicar-m'ho
Jo aquí t'espero
A l'altra banda del pont
Potser et sembla massa lluny
Per venir sense cansar-te
Però jo et dic que som més a prop
Del que la gent pot comentar-te
Els nostres cors junts galopen
I les nostres ànimes somriuen plegades...
Vine noi del carrer Abbey
A donar-me la mà.
Explica'm perquè corres
I què estàs buscant
Jo et prometo
Que el meu amor et donaré
I mai més ens separaran.
9.11.07
5 comentarios:
De vegades sempre hi ha un pont que costa de passar. Un pont que sempre queda a riba i riba, la vida segueix i a sota del pont no sabem què hi ha. I n'hi ha que sempre corren, i corren tan que la vida els passa pel costat i no la veuen...
Salut.
onatge
M'ha encantat l'amor de l'espill en el que de tant en tant estem tots, com ho estava Óscar Wilde i molts altres homes i superhomes i superdones, cal trencar l'espill, trobar la força per robar aquella que estimem, i ens trobarem fora d'eixe espill que és l'infern del superhome.
llegeix-te a Nietzsche però com si fores una bona cuinera afegeix-li una mica de déu, l'inconscient, el déu infinit que no absolut i cristià, i sabràs robar Isabel. Un petó i ;-)
T'ho he explicat des del punt de mira de l'home, el robatori de la dona a un altre home, però tu dona i com jo home i dona, sabràs posar-li la tècnica femenina.
Afegeix-li a Nietzsche el déu d'allò màgic, la vida és infinita i màgica.
Se m'oblidava el més important per que ho faces: Un fort petó Isabel ple d'amor i desig.
Publicar un comentario