Mequinensa
Recorrent viaranys, caminols i camins que van cap a les estrelles...
Viatge literari i emocional.
No hi havia estat mai, i em semblava que sí...
... Què amaguen les aigues de l'Ebre i el Cinca a banda del impàvid silur...?
Les calaveres atònites, l'estremida memòria, la baixada dels Sants...
Jesus Senyor de Moncada i Lletres Daurades!
Aquesta passejada és un bell romanç que canten les dones sabies, els homes prudents i els nens xiuxiugen amb la pilota arran de pared.
Lo Romanç de Mequinensa
Lo romanç de Mequinensa
Música i llegenda, literatura i un passat molt present, tot barrejat amb l’hospitalitat aragonesa, sempre insuperable, van donar com a resultat una explosiva i alhora malenconiosa melodia emocional que serà ja, molt difícil d’esborrar mai. Empremta esculpida a consciència amb les màgiques eines de l’amistat, la generositat, la saviesa, la música i la cultura gastronòmica i artística.
Va ser aquest dissabte 28 d’abril que el nom de Vilanova i la Geltrú, altre cop portat ben a munt amb l’estendard de la feina ben feta en qüestió de cultura, va brillar gràcies a la música coral. La Moixaina, agrupació coral vilanovina destrament dirigida per l’Alexandre Urpí, va viatjar fins a Mequinensa amb un autocar ple de cantaires jolius a l’espera del concert que s’havia d’oferir amb motiu del XXè Aniversari de l’Agrupació Coral de Mequinensa.
Mequinensa és un poble de la Franja encantat en el temps i suspès en la nostra ment a mode de encisador fantasma gràcies al rescat continu del seu il·lustre escriptor, Jesús Moncada, que retratà com ningú els usos i costums, el tarannà i el transcórrer de l’existència d’un poble i d’un riu que es confonen en sa vida paral·lela. Fins que el poble deixa d’existir allà per l’any 71 convertit en el pantà de Ribagorça i reencarnat a l’altre vessant de la vall en forma de nucli modern. El poble nou, encara porta imprès el vell a l’esguard malenconiós dels seus habitants, i uns carrers amb nom de lletra ens diuen que la gent vol mirar endavant malgrat el seu cor quedés enrera.
El català de la Franja, que es parla en terres d’Aragó, va més enllà de la llengua perquè és un nexe natural entre veïns units per costums i tradicions. Però sense dubte qui va brillar en aquesta jornada va ser el llenguatge més perfecte que existeix, com deia Wagner... La Música! Aquesta, no té fronteres i sempre es fa entendre, unint els cors en un encanteri indestructible. Elogiar, per tant, els representants municipals mequinensans i les autoritats d’aquest poble que van ser-hi permanentment al costat dels cantaires es quedar-se curt. Només faltaria felicitar una discreta artífex del fet, mequinensana enyorada i vilanovina estimada, Fina Guardiola, cantaire benvolguda. Gràcies per permetre’ns entrar en un passatge de lo romanç de Mequinensa.
Música i llegenda, literatura i un passat molt present, tot barrejat amb l’hospitalitat aragonesa, sempre insuperable, van donar com a resultat una explosiva i alhora malenconiosa melodia emocional que serà ja, molt difícil d’esborrar mai. Empremta esculpida a consciència amb les màgiques eines de l’amistat, la generositat, la saviesa, la música i la cultura gastronòmica i artística.
Va ser aquest dissabte 28 d’abril que el nom de Vilanova i la Geltrú, altre cop portat ben a munt amb l’estendard de la feina ben feta en qüestió de cultura, va brillar gràcies a la música coral. La Moixaina, agrupació coral vilanovina destrament dirigida per l’Alexandre Urpí, va viatjar fins a Mequinensa amb un autocar ple de cantaires jolius a l’espera del concert que s’havia d’oferir amb motiu del XXè Aniversari de l’Agrupació Coral de Mequinensa.
Mequinensa és un poble de la Franja encantat en el temps i suspès en la nostra ment a mode de encisador fantasma gràcies al rescat continu del seu il·lustre escriptor, Jesús Moncada, que retratà com ningú els usos i costums, el tarannà i el transcórrer de l’existència d’un poble i d’un riu que es confonen en sa vida paral·lela. Fins que el poble deixa d’existir allà per l’any 71 convertit en el pantà de Ribagorça i reencarnat a l’altre vessant de la vall en forma de nucli modern. El poble nou, encara porta imprès el vell a l’esguard malenconiós dels seus habitants, i uns carrers amb nom de lletra ens diuen que la gent vol mirar endavant malgrat el seu cor quedés enrera.
El català de la Franja, que es parla en terres d’Aragó, va més enllà de la llengua perquè és un nexe natural entre veïns units per costums i tradicions. Però sense dubte qui va brillar en aquesta jornada va ser el llenguatge més perfecte que existeix, com deia Wagner... La Música! Aquesta, no té fronteres i sempre es fa entendre, unint els cors en un encanteri indestructible. Elogiar, per tant, els representants municipals mequinensans i les autoritats d’aquest poble que van ser-hi permanentment al costat dels cantaires es quedar-se curt. Només faltaria felicitar una discreta artífex del fet, mequinensana enyorada i vilanovina estimada, Fina Guardiola, cantaire benvolguda. Gràcies per permetre’ns entrar en un passatge de lo romanç de Mequinensa.
Publicat al Diari de Vilanova. 4 de maig de 2007. El Mirall.
No hay comentarios:
Publicar un comentario