Aquell grup de comdemnats portava hores tancat. Esperant. El moment. Que el primer sortís, per a no tornar mai. Més. Tots sabien la seva sort. Tots la mateixa. Potser algú rebria la gràcia a l’últim moment. Estúpida i fútil esperança. Ho sabien. Els vint ho sabien. Però no ho volien reconèixer. Sí, feia massa hores que estaven allà tancats. Tantes que gairebé tots havien perdut la noció del temps, no sabien si era de dia, de nit, de matinada... Tot era fosc, la manca d’espai resultava ofegant. Incomunicats, i pensant tots en la bella vida que havien deixat enrera... Aturada i manllevada ara en aquell sinistre habitacle, havien arribat a un punt d’irritabilitat que llevava la seva espontaneïtat cap a quimèriques grolleries i refinades venjances. Ningú parlava. I l’únic so que els acompanyava era el d’un decadent i insuportable tic – tac, d’algun rellotge llunyà.
Algú va fer una broma sense sentit “qui vol fer una porra? El botxí serà home o dona?”, sonà massa sarcàstica la veu com perquè no esclatés al moment un batibull incontrolat de protestes irades. “Vols callar, cabestre” li etzibà un altre veu, eixuta, desagradable.
En aquell moment va aparèixer una llum encegadora. Algú havia obert la portella del sostre. Tothom va restar immòbil, sense respirar. Un aire gèlid els havia travessat i se n'havia apoderat de tots i cadascun... Palplantats es resistien a separar-se. Finalment van cedir a la pressió, i impotents, atordits i aterrits contemplaren com un d’ells era estirat sense contemplacions i elevat per damunt de la seva alçada fins la portella. Maleïda. I, com després, desapareixia sense remeï cap el blau del que imaginaven un cel radiant...
I la foscor de nou.
En acabat, van sentir un macabre “clic” a fora. I això va ser tot. Després aquella flaire inconfusible a tabac cremat. Repugnant. Germà sacrificat en una sentència absurda.
Algú va fer una broma sense sentit “qui vol fer una porra? El botxí serà home o dona?”, sonà massa sarcàstica la veu com perquè no esclatés al moment un batibull incontrolat de protestes irades. “Vols callar, cabestre” li etzibà un altre veu, eixuta, desagradable.
En aquell moment va aparèixer una llum encegadora. Algú havia obert la portella del sostre. Tothom va restar immòbil, sense respirar. Un aire gèlid els havia travessat i se n'havia apoderat de tots i cadascun... Palplantats es resistien a separar-se. Finalment van cedir a la pressió, i impotents, atordits i aterrits contemplaren com un d’ells era estirat sense contemplacions i elevat per damunt de la seva alçada fins la portella. Maleïda. I, com després, desapareixia sense remeï cap el blau del que imaginaven un cel radiant...
I la foscor de nou.
En acabat, van sentir un macabre “clic” a fora. I això va ser tot. Després aquella flaire inconfusible a tabac cremat. Repugnant. Germà sacrificat en una sentència absurda.
Ni un crit, ni una queixa... Però el company es consumia en sa agonia feia estona, ho sabien. No podien dir res.
Ara eren dinou. Dinou quedaven que no sabien qui seria el proper en caminar cap el cadafal en compliment de la seva condemna.
Ara eren dinou. Dinou quedaven que no sabien qui seria el proper en caminar cap el cadafal en compliment de la seva condemna.
(c) Isabel Laso.
Edit. RC Relats en Català. Barcelona. 2008.
