Translate

Monday, September 10, 2012

JUEGO DE TRONOS........................._Club de Lectura_ ..._Cámara 1_

El autor con algunos de los actores
Game of Thrones

La primera vez que leí algo sobre ésta saga fue una breve nota informativa en La Casa del Libro hablando de un éxito inesperado en la Literatura Fantástica del escritor norteamericano George R.R. Martin
Luego interesantes recomendaciones de mis hijos cuando Antena 3 ni soñaba en traérsela para la audiencia.
Y siguió un apasionado artículo - video en el canal de "gaby0189x"en YouTube.
Yo no suelo hablar de televisión, entre otras razones porque me tiene muy decepcionada.


Pero en esta ocasión la productora de la serie (HBO) merece un gran elogio. Pues ha cuidado al máximo todos los detalles literarios y personajísticos al extremo de crear algo hermoso. Un casting acertado. Y cómo de épica se trata, cuando presenciamos el desarrollo de cada capítulo nos parece que estamos ante el mito en vida. En movimiento, fluyente, palpable y existente. Y ello influye poderosamente en el ánimo y las ganas de ver más, y en el alma.
Literariamente es un trabajo excelente. Como en el caso de J.K. Rolling, Martin sabe tratar con el mito. Ambos tienen la capacidad de tomar lo mejor de él, (hermoso o no, pero mejor por impresionante) y narrarlo como una verdad creíble e incontestable.


Así que nos encontramos con la sucesión de escenas y pasajes con la misma emoción que al principio y más. Y acabamos cada capítulo embelesados y exasperados.
En esto tiene mucho que ver una narrativa diestra en el uso de los giros inesperados, y su buena resolución acabada siempre en puntos suspensivos de nueva tensión. Nunca nada se resuelve del todo pero la historia siempre avanza. Con personajes que se quieren y odian en el acto. Muy bien construidos. Y sin fisuras. Donde el honor se sirve de la inteligencia y la lealtad es más que un deber. Donde la maldad no conoce fronteras y todas las venganzas son posibles.
Un mundo ficticio que no deja de ser el nuestro. Con componentes de misterio y miedos atávicos que nos pertenecen a todos. Y las mayores vilezas y grandezas van  aparejadas.
Yo ante esta saga me he quitado el sombrero. Literaria y audiovisulmente. Rendida a sus pies Lord Martin. Y puesto que el Lobo es mi tótem, qué más puedo pedir. Que no deje usted de escribir, señor.
¿Y qué hay de mis personajes favoritos? Bueno, es difícil elegir puesto que todos poseen algo hermoso los buenos, y diabólico los malos. Pero estoy enamorada de Tyrion Lannister, que encarna lo mejor de las grandes inteligencias de humor caustico. De Jon Nieve, melancólico y errante como un bardo, Lord Stark perfecto noble, y perfecto actor, y la pequeña Arya Stark, que es la brava guerrera y mujer indomable.
La tele tendrá que preocuparse de emitir la segunda temporada, que los fanáticos ya tenemos. Mientras que el rodaje de la tercera ya está en marcha.

HBO Página oficial de la serie.



CLUB DE LECTURA ANTERIOR


7 comments:

Vicent said...

Hola Isabel, mira, m'he alçat aquest matí lúcid i angoixat, molt més que de nit, i com que t'estime com a amiga a tu no et podia amagar res; el món, la Història està feta no per a homes sinó per al discurs de l'amo.
No hi ha homes ni dones, hi ha gent freda o que està en el discurs de l'amo i gent calenta que està a l'histèric la major part del dia com els altres al seu, però la gent més normal ho està en els cinc o huit discursos existents, però el món té la figura paterna o materna i quan estem al discurs de l'amo tot marxa, la feminitat rau en estar mentre fem l'amor, eixe seria el seu límit més beatífic, al discurs histèric i el baró, que no home ni dona, al discurs de l'amo, i la rebelió d'homes i de dones, de Nietzsche, de Marx i de Freud va ser la lluita de l'home contra l'amo, per a donar dignitat al discurs histèric com a solució final, pèrò ja hi hem arribat a aquesta dignitat i s'han perdut les perspectives, jo com a home estic com tu com a dona, tot i que per diferents motius entre el discurs de l'amo i l'histèric, i hui veig com s'ha perdut allò que tant vam odiar però que tant ens va fer estimar, hui odiem, però és per la manca d'aquella "falta" que ens proporcionava les dictatorials normes de l'amo.
El que et vull dir és que en la dialèctica de la Història era en el camí cap a la consecució de la caiguda del Pare que va ser soterrat el dia de la caiguda de les torres bessones, era en eixe impass on hem viscut el millor de ella, de la Història, hui ja mort el pare i ja fora de l'impass, de la transició de la mort del Pare que va durar des que Nietzsche digué Déu ha mort fins a les torres bessones, ja, què ens espera? potser l'Apocalipsi o una gran crisi, la mort de la filosofia que era l'ànima de la Història i la post-història? o la vinguda de la dona nietzschiana i una dictadura del discurs de l'amo amb el de la ciència o universitari? M'agradaria pensar que no serà l'Apocalipsi sinó aquest discurs de la ciència o universitari en el lloc del de l'amo, tot i que no hi haurà lloc a la democràcia i no podria jo escriure ni tu fer teatre, fixa't que ja es prohibeix fumar en molts llocs per una salut suposada, es fan polítiques científiques sota la prèdica de retallades pel bé comú, etc.
El que et vull dir per acabar és que en la transició de la mort de la figura paterna o materna, o del respecte als majors és on raia el gran apogeo d'Occident, hui ja l'hem sobrepassat aquesta fase.
I hem arribat al món a l'inrevés, però no com ens l'imaginàvem quan estàvem davant l'amo en el discurs histèric.
Bé, ja saps que entre tu i jo no ens podem ocultar res important, i t'ho havia de dir, la Cecilia ja ha mort el Pare que suposa entrar a una església amb ¿admiració? ja no li diran mai més puta, perquè ja no és l'insult angular a la dona, ni a un home marieta perquè tampoc no ho és, però patirà de la solitud que deia Sartre, de la llibertat de no tenir un referent, quelcom màgic a que adorar o si més no ¿admirar? no trobe la paraula.

Bé, ara vaig a comentar-te el darrer article Isabel.

Vicent said...

M'alegra que encara es faça quelcom interessant a la televisió, sí certament una sèrie o pel·lícula on no es representen tots els arquetips humans és una sèrie per a durar quatre dies, mira per exemple l'èxit, si més no a ma casa de la sèrie eixa del pescater i el Cuesta, eixen en to d'humor tots els arquetips humans i la gent això ho rep. Tot i que ja em cansa de tantes vegades que l'he vista.
Això del llop per a mi representa el discurs histèric lliure i guerrer, aquell home o dona que lluita per aconquerir-li a l'amo, l'home (en contra del llop) el seu espai vital, i li diu, jo faig mal quan parle, quan escric, quan visc però com que sóc així tinc el dret de viure en aquest món, així som en certa manera els artistes, fem mal vivint, sobretot a l'amo, però lluitem pel notre innegociable dret a viure.

Petons com sempre a la família teatral, la teua i a tu, amiga.

Vicent

Vicent said...

Isabel, mira, no podia deixar-te així, per a ser freudianament o qui vulga espiritualment positius, ja és la una del matí, el Pare, real o no, tant se val per al cas, és el fal·lus de la Història, el cel de la Història, el que va suposar la mort del mateix Pare abans de fer-se realitat per a Nietzsche, o la futura societat comunista de Marx, o la mort del Pare i la reconciliació per a Freud, es fe en una societat millor, és esperança en el futur i el present i el pasat, i és si volem també caritat, una política del benefici comú i individual, una política i éthos social, el que et vull dir és que sempre freds i calents hem de crear futurs valors simbòlics, el Pare és símbol, el fal·lus tant de dones com d'homes és símbol i el símbol et puc assegurar que pesa més que les més gruixudes muntanyes.

Un petó

Vicent

Isabel Laso said...

Estimat Vicent, amb poca gent tinc una tertúlia tan rica i brillant com amb tu. La teva clarividència m'incita a navegar en aquest mar social buscant en les seves capes allò que em neguiteja, i m'ho fas treure a la superfície en un triomf psicoanalític, i majeútic... El que ara has escrit són veritats universals. Ens movem així.
Especialment m'importa molt el tema del discurs histèric. Tu veus clarament el gran mal que pot causar, i no només al moment, sinó per generacions tal vegada... No obstant s'està imposant tristament... I qui sap sinó serà en un intent molt intencionat de deixar a molta gent fora de joc.
I això aniria de la mà d'aquesta infame televisió que hi ha ara.
El que també es copsa, al menys jo veig, que el polític comença a adonar-se que potser amb això no n'hi ha prou, que el gruix de la massa social està per fi governat per l'individu i que la massa ja no és amorfa sinó convençuda.
Avui és la Diada aquí. Una Diada diferent, en la que tothom hem cridat Independència. Potser han estirat tant de la corda que per fi s'ha trencat i l'estaca ja pot girar sola.
No ho sé Vicent. Jo sóc Atea política, que no vol dir que no tingui les meves idees, però estic completament farta, de la manipulació d'uns i altres.
M'agradaria molt que poguéssim aconseguir els canvis que beneficiessin a tota la societat, i que fos una societat justa, on tothom tingués garantit el dret a la felicitat...Però no sé si ho aconseguirem.
El que sí sé és que no hem de deixar d'escriure.
I tu menys que ningú estimat amic.
Moltes gràcies per ser-hi!!!! I una GRAN abraçada per a tu i la teua dona!!!!
Isabel amb estima!!!

Vicent said...

El discurs histèric és un "lloc" on estar i viure el món, el tenim tots quan estem a desgrat o en la feminitat fent l'amor, eixe seria el seu límit beatífic, però tots hi estem en molts moments del dia, i la seua tasca dialèctica és enfrontar-se contra el de l'amo, l'home i les dones estem dividits entre ambdós tot i haver cinc o sis més.
És el que parlàvem fa temps de la transgresió, un fred en el discurs de l'amo no transgredeix de paraula al Pare, ell és el pare i entre cometes "maltracta" el seu fill o al del discurs histèric, hi ha nivells de maltractament que pot arribar fins al bon polític que el que fa per un període de temps limitat és fer el bé per a tots, però no és que triomfe el discurs histèric, per la seua essència no pot triomfar mai és el de "baix" però ha fet que els freds i els calents, de l'histèric i de l'amo hàgem perdut aquell ¿respecte? ¿admiració? ¿fe? no té paraula.
I no faltara qui des del discurs de l'amo traga als Stalin o Hitler a passejar per a tornar la figura paterna, ja veus el cas grec.

Ah! passat per ma casa que tinc un comentari al teu comentari.

Una abraçada

Vicent

Miriam Asel said...

Sobre l'article, dir que has fet un anàlisi genial! És nota que t'ha impactat, i fas que es contagiïn les ganes de veure/llegir i viure aquesta història. Simplement dir que gaudeixis la segona temporada... i a veure la tercera... I sinó, saps que disposes dels llibres!!!

Isabel Laso said...

Hehehehe! My Mimi<3 Gràcies!!! Però si no fos per vosaltres i el molt que gaudim dels nostres comments on, pressèncials o wassapeats. Els vostres comentaris elogiosos, i entusiastes, jo ho hauria seguit mai la sèrie, de la qual cosa me n'alegro molt.
Jo era de 'Yo Claudio', 'Arriba y Abajo', 'Star Treck', i 'Dowton Abbey'...(I abans que tot això Estudio 1), no m'agrada més la tele, i segur que em deixo perdre moltes coses, però gràcies a vosaltres, que sabeu molt bé el que trieu, he pogut gaudir d'algunes de genials!!!
:)))))