Translate

Monday, August 08, 2011

Diàleg Irrellevant




Diàleg Irrellevant


- Noia, només estic una mica cansada, això és tot.
- Martina... Ja fa temps que ens coneixem...
- Està bé. Sí! A tu no puc enganyar-te... En Pol i jo... Bé...
- Vés quina notícia! Això era la crònica d’una mort anunciada...
- Mira que n’ets de dolenta, Marieta de l’ull viu.
- Apa! No t’enfadis! Si m’ho expliques et servirà per desfogar-te, dona.
- I per a què pago el psiquiatra aleshores?
- Me la bufa...! Ja saps què n’opino d’aquests individus.
- Ja t’ho dic que ets dolenta, però dolenta a base de bé... Si no fos...
- ... Que fa trenta sis anys que ens coneixem... Deixa’m endevinar-ho... T’ha tornat a rebutjar una editorial...
- ...
- Martina... No ploris... Parla dona... Sóc aquí, al teu costat, com sempre.
- Si a més de mil quilometres és al meu costat...
- Si cal vinc, ho saps, ho he fet quan ha calgut...
- Sí, ho sé. Maria, Maria, saps com t’arribo a estimar, però és que estic molt malament... Un moment, s’està entelant el telèfon, les ulleres també... Fins i tot el cervell se m’entelarà...
- Eixuga amb compte que m’estàs deixant sorda...
- Veuràs, això de l’editorial em fot però no és tant com el fet d’haver-me adonat que m’he convertit en una vella inútil. Un ésser estèril, improductiu i sense cap valor.
- Mmmmmm...
- He estat perseguint una pastanaga tota la meva vida per acabar veient que més m’hagués valgut agafar el que em venia i tenia segur. Aquella feina al despatx de l’oculista... El germà de la Mercè que, em va anar al darrera fins que no va poder més... Però no, jo anava a ser la gran escriptora del nostre segle, i la meva parella seria el tio més bo del planeta...
- Però Martina, a mi m’agrada molt com escrius i...
- I què? A mi també m’agrada molt com interpretes i no ets menys fracassada que jo...
- Això ha estat innecessàriament cruel, no et penjo perquè sé que estàs fatal, que sinó...
- Perdona, perdona’m si us plau, se m’estan retornant les meves pròpies paraules i m’horroritzen... Maria...
- Si?
- No t’enfadis si us plau, t’ho prego.
- Els cinquanta t’han caigut de pena tia.
- Sí, ho reconec.
- Saps quin és el teu problema? Que no ets capaç d’apreciar res del que t’envolta perquè sempre has tingut la mirada posada massa lluny. Això de la pastanaga, em fa gràcia... En tot cas te l’has posada tu sola.
- No sé... Jo veig que totes esteu bé tret de mi. Abans no m’importava i sempre m’alegrava molt sincerament de les vostres coses, però també m’ajudava a suportar-ho que jo tenia esperances i il•lusions...
- Su•por•tar-ho...?
- El que vull dir és que ara tot em cau malament... Em fa l’efecte que totes m’expliqueu les coses per burxar... Per refregar-me els vostres tristos èxits... Que de cada fotesa que aconseguiu en feu un gra massa per fotre’m...
- Martina, m’estàs acollonint. Tu t’estàs sentint?
- Només estic sent sincera. A veure perquè t’hauries de sentir malament tu ara. No estic parlant de tu en concret, estic parlant en general...
- És clar, només de les altres...
- Maria...
- No, no, tranqui, les amigues estem per aguantar... Treu, treu-t’ho tot sense miraments.
- Maria, jo et ben asseguro que...
- Perdona xata, abans que continuïs permet-me que et faci saber jo una fotesa de les meves. Saps aquella audició que tenia pel musical?
- Espanyol?
- No! Era americà. És igual, el cas és que després d’haver passat les proves van i anul•len l’obra sense més explicacions ni tan sols excuses. Vés a saber què ha passat, però a la porra el projecte... I jo sense la meva oportunitat. I mira ja que hi som, et recordaré que fa uns anys em van donar el paperet de dona de la neteja a la sèrie de la tele de les Tac-Tac... Ahhhhh, com vaig lluitar amb ungles i dents a cada casting... I què em vaig trobar el primer dia de rodatge? Baralles absurdes entre uns i altres i sèrie suspesa i ja us apanyareu, ni recol•locació ni hòsties en vinagre, aquí qui no corre vola i maricón l’últim... I la meva gran oportunitat a la merda... Sí o no? I quantes vegades no ho he hagut de veure com es repetia això? I sempre quan més esperances tenia... I...
- Està bé! Maria! Prou que ho sé. El problema no som nosaltres, el problema és la gent que permet les intel•ligències perdudes... I arribats en aquest punt em demano per què? Per què estem subjectes en aquest cruel destí, i no me’n surto...
- No hi tornis que encara em deprimiràs a mi, i jo tenia bon dia...
- És això! Justament és això! Jo veig les coses i per això estic amargada... Vosaltres viviu relativament bé ja que no les veieu o no les voleu veure.
- Mira, jo no ho sé les altres de la colla, però pel que fa a mi no visc tan bé com tu et penses.
- Ah, no?
- No. Veuràs. Aparento. Que és molt diferent. Aparento bon humor, cordialitat, positivisme, que tot em ve de cara, que sóc feliç... Ho aparento perquè no tinc ganes d’amargar ningú, ni que m’amarguin, i també perquè la gran majoria dels que m’envolten no saben escoltar... I què guanyaria, a més, quan et trobes amb algú és per passar una bona estona i distreure’t de cabòries, no trobes?
- Sí. Però estic segura que també aparentes per fotre algú.
- Mira, això és encara més trist que tot el que portes dit fins ara. Si perquè em veu així algú es fot, serà que el problema és seu, no? Jo no vaig per fotre ningú, però tampoc m’agrada fer pena, no sé si m’explico.
- Maria. Tu creus que som dones sense sort?
- Martina si us plau, no em fotis amb preguntes d’aquestes que saps que no m’agraden.
- És que de la colla, érem les úniques que teníem aspiracions no convencionals diguem-ne i mira tu per on... Totes les altres que no en tenien d’objectius, ni convencionals ni no convencionals, són felices tret de tu i de mi... Com ha pogut ser això?
- No sé a què et refereixes. A veure, passem revista... La Eulàlia per exemple, ínfima funcionària de l’Ajuntament i casada amb un calçasses de manual.
- Sí, però es munten uns viatges cada any que vés-los al darrera...
- I a quin preu, reina? Ell curtet i calçasses amb la seva feineta d’horari partit a la ferreteria i ella lapidària amb la gent per insatisfeta, et canviaries? Jo ni boja.
- I la Remeï. Advocada. Soltera. Sense lligams. Amb una reputació impressionant. Tot li ve tan de cara que sembla que hagi nascut amb una flor al cul.
- No tant, la Remeï és lesbiana, te n’oblides? Agonitza per trobar la seva parella, tot esperant al sofà que la vingui a buscar.
- Ahhhh! Com és que me n’oblido sempre d’això?
- I jo què sé... Doncs això, la senyoreta Remeï és una magnífica idiota. És una cosa insofrible d’estúpida. Ningú la suporta més de deu minuts seguits, ja t’ho dic ara. No et sobtis, tu perquè des que vas marxar que estàs molt desconnectada, però totes l’hem anada apartant dels nostres esdeveniments.
- Doncs de jove no era així.
- Segurament que ho dissimulava o nosaltres no ens assabentàvem nena. És una complerta ignorant. I t’ho dic, per ser ignorant no cal res més que tenir un Màster en “com demostrar els altres lo incultes que són mentre que jo, com un lloro, repeteixo allò del que no tinc ni idea, però que una persona important, tal vegada estúpida també però jo això no ho contemplo, m’ha dit fa deu minuts” Aquest Màster només es pot fer a la Universitat dels Imbècils. I per inscriure’t l’únic requisit és demostrar la pròpia condició de voler quedar sempre d’en peus com els gats i tenir unes ganes folles de passar la mà per la cara de tothom refregant-los qualsevol cosa que s’acaba d’aprendre o adquirir tot i que hom ja faci anys que ho sap o posseeix. Fer saber els altres que se’ls veu com a ben poca cosa tot i que siguin eminències. Confondre expressament la humilitat i modèstia dels altres amb complert desconeixement i ignorància de tot o carència de qualsevol bé, moble o immoble. Evidentment ningunejant-los pedantment. Jactar-se d’allò evident. Jactar-se de foteses i intrascendències. Ser crèdul amb tot allò que afirmi un altre ignorant, com més fantasma més admirat. I sempre posar en dubte el que diu la gent intel•ligent.
- Nena, estàs pitjor que jo. Què t’ha fet la Remeï.
- Saps que vaig a un cor gospel. S’hi va apuntar. Una mica més i em fa fora. Una mica més i fa fora al director.
- Vaja. Ho sento. La truco i li dic quatre coses. Què s’ha cregut?
- Perquè l’hi diguis tu ja l’hi dic jo. Però passo, em fa l’efecte que tampoc ho entendria.
- Sí. M’ha quedat clar amb la teva tesi.
- Buf!
- Buffffffffffff! I... Què se n’ha fet de l’Anna Maria?
- Se’n van anar a Madrid. Es veu que el marit va treure plaça a un bon hospital, i ja no crec que tornin.
- Segueix amb el seu marit, doncs?
- Sí, noia.
- En les últimes èpoques vaig patir molt per culpa de l’Anna Maria.
- Ja ho veus, a mi mai em va acabar de fer el pes. Amb les noies ho xerràvem a les basseroles... Es veu que com no havia estat de la colla de bon començament, de quan anàvem a estudi... La veiem com una acoblada. De fet se’t va ben arrapar, oi?
- Sí, va ser arran dels cursos d’anglès a la Brittany. Com jo era íntima del professor ella se’m va enganxar amb intencions trepes... Però és clar, jo aleshores no ho veia. Te’n recordes que sempre anàvem juntes arreu, que érem les més amigues? Que... Perdona, és que em surten un sospirs cada cop que hi penso. Des del primer dia que va ser excessiva. Amb regals i cites i convits desproporcionats... Però era tan elegant, tan refinada... No se li podia dir que no. Sempre interessant-se per una... Semblava sincera, semblava buscar només amistat. I ja saps que jo mai m’he tancat a fer amics. És el meu vici, i la meva perdició, m’agrada massa la gent i...
- Bah, pensa que se li veia el llautó d’una hora lluny. Era com si et volgués prendre el lloc...
- ... Volia obrir-se camí a través meu...
- Ha, ha, ha! Dèiem, qualsevol dia vindrà anunciant que es diu Martina...
- Així que totes ho veieu tret de mi mateixa. Molt bonic, i perquè no m’avisàveu? No, no cal que contestis. Jo mateixa me n’he callades tantes de coses tantes vegades... Bé, és igual, al que anava. Maria, creu-me, el cert és que va acabar fent-me por. I molta. M’espantaven la seva exquisida educació i el seu refinament. Cada cop que quedàvem per sopar tremolava només de pensar que s’ho faria venir bé per deixar en evidència la meva inferioritat. Ella m’havia posat en un pedestal immerescut, en el que jo m’havia deixat amanyagar simplement responent sense cap mala intenció, a la meva naturalesa seductora que mai s’oposava a les mostres d’estima. Tanmateix quina trampa, no sabia com baixar-me’n. En les últimes setmanes anava veient amb prou definició com ella mateixa que m’havia coronat, em destronava a poc a poc ferma i implacablement. I... Amb unes mostres d’odi i menyspreu fregant en la humiliació que per res venien al cas. T’ho juro, no perdia l’ocasió de llevar-me la dignitat, com en un intent desesperat de reclamar-me l’atenció sobre alguna cosa que jo ignorava. I de res servia que esmercés esforços en amabilitat i detalls. Com més amable era jo més ferotge i cruel es tornava ella, despietada fins i tot. Els seus ulls destil•laven un odi, desdeny i ressentiment que... Em vaig acollonir i vaig partir peres. A més tampoc resulta agradable quedar amb algú sabent que t’insultarà d’una manera exquisida cada vegada.
- En realitat l’Anna Maria t’aplicava l’efecte mirall. Tot aquest odi anava en contra del seu home. Ell la tenia castrada i ella vivia rabiosa. No hi ha més. Quan tu vas aconseguir l’estada a Anglaterra i ella no... Va ser massa per a ella. Ens va dir que era molt estrany, que si ja ho tenies tot com era que encara buscaves més, que li prenies les oportunitats a la gent com ella que eren anglo parlants vocacionals i de veritat.
- Quèeeeeee?!!!!
- No t’alteris, que això no és cap secret per tu carinyu. Jo estava prenent cafè amb vosaltres el dia que ho vas explicar tota contenta i no se m’oblidarà mai la seva cara. Se li van velar els ulls.
- Tot això és molt dolorós. Jo no puc més.
- Martina, torna al present vols? Tot això fa molt temps que va passar. Estem aquí i ara, no? Hem de mirar endavant.
- Com pots ser sempre tan optimista. Crec que amb mi no dissimules pas.
- Cabaret!
- Què?
- La Liza...
- Qui?
- La Liza Minelli! Tot és culpa seva! Sí dona. Te’n recordes el primer cop que vam anar juntes al cine tota la colla? Quina peli era? No te’n recordes eh? Cabaret, nena, Cabaret! Si teníem els catorze recent acomplerts...
- Sí, hosti, sí. Érem ximpletes, eh?
- Unes pàmfiles, érem. Tot el sant dia rient per no res...
- No entenc com ens aguantaven...
- Sí, com el Thorb, tot el dia ens burlàvem d’ell, la seva gorra i la seva caçadora i ara vés-li al darrera. Aquest sí que ha triomfat.
- Em fa molta enveja. L’hi publiquen absolutament tot.
- Dona, la novel•la negra mola i ell és bo.
- Sí, s’ha de reconèixer que sí.
- Doncs el què et deia, que arran de Cabaret vaig decidir fer-me actriu i posar-li al mal temps bona cara. T’asseguro que va ser el final el que em va impactar. I sempre més ha estat un referent. Ella amb la seva passió que ho movia tot i a tothom, i el final... De tràgica bellesa... Sabut i temut i no volgut i resignat i mai l’haguessis volgut saber i magnífica desolació prenyant-te l’ànima... Després d’això no podia fer cap altre cosa a la vida que ser optimista, actuar en la realitat i escriure en la ficció.
- Es•criure?
- Coses sense importància... Històries de... El meu diari.
- Entenc. Ammmm, sí que et va marcar... Jo va ser per Carry i Stephen King. Volia ser novel•lista de terror absolut.
- Martina estimada, tu ets, absolutament terrorífica!
- I de quina manera. De tant en tant guanyant algun concurs, i veient la primera edició... Res més. Ja saps que m’he de guanyar la vida en aquest despatx horrorós d’agent d’assegurances.
- No et queixis bonica. Que jo si no fos per la pedagogia m’hagués mort d’inanició ja fa temps.
- Però al menys t’has tractat amb gent important... Has fet una carrera molt digna.
- Mira, tu ho saps tan bé com jo. Això haurà estat en un altre vida perquè el que és en aquesta... Misèria i companyia.
- Companyies no et falten a tu... Apa! Que no m’ho explicaràs, no... Això de l’últim acompanyant teu.
- Ha, ha, ha... Em faràs pujar els colors nena. Bé, jo crec que aquesta vegada va de debò.
- Com pots estar-ne tan segura?
- Per una senzilla raó, Martina estimada meva. Més que amor aquí hi ha interès. Interès mutu. No veus que tots dos som ben grans i estem més sols que uns mussols? Hem decidit no perdre el temps, que no estem per perdre’l. Pensa que ell em porta deu anys, és sesentón... Però fa un goig que més d’una es posa ben nerviosa, que t’ho dic jo. A més és molt intel•ligent. Molt. Pensa que fa deu anys només, pels vols del 99, era bidell d’un Museu. Sobre el 2000 va haver-hi un traspàs de poders i el nou Ens públic el va acomiadar. Doncs no et dic més que amb la indemnització que li pertocà, va muntar un negoci ben senzill i ara és un home ric.
- Vaja! I quin negoci és?
- Reciclatge. Amb les banderoles, bosses, cartrons, etc... Confecciona complements, bosses, cinturons, carteres, clauers... La gent ho compra i ell s’ha fet d’or. Precisament ens vam conèixer en una de les seves botigues... I fins avui.
- Marieta, em deixes sense paraules, espera’t una mica abans de continuar, a veure si en trobo alguna que valgui la pena per dir-te...
- Martina, deixa’t de ximpleries autocompassives i vés per feina. El mateix que jo és el que has de fer tu. Surt de cacera, agafa-te’l com més ric millor, apunta cap a homes més grans que tu. Simplement perquè les prefereixen més joves. I tu sembles una de quaranta. Dóna-li peixet i ell et donarà una vida nova. Viatges, festes, abundància, vida en una paraula.
- Sona bé. Però no va amb els meus ideals. No puc trair-los. Seria trair tot allò pel que he lluitat.
- ...
- No dius res?
- No reina. Ara sóc jo qui no en té de paraules...
- Però Maria...
- Saps Martina, tu encara tens il•lusions val la pena que continuïs lluitant, val la pena... Mentre un té il•lusions un està viu...
- Però tu...
- Jo m’he cansat. Després d’una vida dissoluta i estèril he buscat allò que em dóna pau i tranquil•litat. Res més que això.
- Però com? Et retires Maria?
- Sí, estic contenta perquè deixo enrera somnis i fantasies triturats en la pols del camí. Era una pols que m’ofegava. Necessito respirar, Martina, i aquest marit que tindré d’aquí poc és la meva bombona d’oxigen.
- ... Un oxigen de dies buits ...
- No vull saber de què està fet, només m’importa que respiraré tranquil•la cada dia i que de nit podré dormir sense perseguir somnis impossibles. Dormir bé. I prou.
- Però sí que és possible viure dins dels propis somnis només cal entra-hi...
- Sí però, i si el somni està equivocat. I si pretens entra-hi en el somni que pertany a un altre. No vull més aquesta angoixa.
- Els somnis només pertanyen a qui els té. Venint de tu fins i tot sona covard.
- Ara sí que et penjaré Martina.
- Per què? Per dir-te el que penso?
- No, no per dir-me el que penses. És tard, he d’assistir a un acte, faig la presentació.
- Ah, d’acord. M’havies espantat Marieta. El proper dia m’has de trucar tu, per cert.
- És clar, és clar.
- I si...
- Adéu Martina. Cuida’t. Cuida’t molt.
- Sí per descomptat. Ah, saps que...? Maria? Maria? Què em sents? S’ha tallat, s’ha tallat Maria... Maria, s’ha tallat però no puc penjar el telèfon encara... M’aixeco a mirar per aquest enorme finestral de la gris oficina buida ja. Tothom ha marxat fa hores a les seves cases, amb les seves famílies... Les flaires dels sopars i l’escalfor de les calefaccions com amorosos braços estesos esperant per estrènyer-los i amanyagar-los tendrament. No és que sigui tard però ja no s’hi veu gens, i els fanals del carrer encesos amb les seves pampallugues agòniques, i de sota seu, els cotxes que no deixen de passar oblidant la seva fugissera estela ambre... Hi ha pocs vianants, algun despistat que corre amb l’abric ben arrapat, i algun paper a la deriva portat pel vent... Fa fred, oi? Maria, Maria... Saps aquella nena rara que vam conèixer a la platja, que no deixava de fer forats i enterrava papers? Sí, aquella pèlroja... Ha estat treballant una temporada per aquí. Va ser ella qui em va reconèixer. I mira, tot i que continua igual de rara, em va fer gràcia tenir-la de companya. Mira que estarà per la quarantena i sembla la mateixa d’aleshores. Una avorrida tarda que plovia a bots i barrals em va deixar llegir una història que havia escrit que posava els pèls de punta... I quan tu m’has explicat lo del teu bidell reciclador he lligat caps. Deia el relat que aquesta història se sabia gràcies a una vella molt vella que feia deu anys la contava als seus veïns, allà on l’escriptora vivia per aquell temps. Que ella sempre acostumava a seure-hi al costat de la vella per sentir-li els relats, i que aquest era especialment corprenedor. Es veu que la vella gaudia molt i molt espantant els nens que fugien del seu costat... El conte narrava la crònica d’un estudiant... Ostres, em destorba Marieta, aquest xiulet intermitent, podries abaixar-lo una micona...? És igual, tu i jo no necessitem telèfon per entendre’ns... Ha, ha, ha, mira com penja, estúpid, l’auricular, gronxant-se inert com demanant que el gronxin més encara... Apa! Ja es cansarà... Ja es cansarà... I els papers que rellisquen de la taula... Ostres, és igual, que els reculli la dona de la neteja que per això li paguen. Jo encara vull mirar una mica més pel finestral... Estic sola. Qui vol companyia? De reüll veig com els papers continuen caient, damunt d’ell que està estirat a terra. Ell. De fet des d’aquí només li veig una mica els pantalons del vestit negre i les sabates italianes. Els peus li han quedat esparracats per això... Cada un mirant per un cantó diferent... Qui netejarà la... A la dona de fer feines l’hi deixaran fer? No ho crec. Una grapadora nova sí que haurem de comprar, eh? Mai hagués cregut que pesaven tant i que podien... Podien... Bé, és que aquesta és industrial... No sé si en trobarem una com aquesta... No ho sé. És igual, de més petites també en serveixen. Mira Maria, vénen uns cotxes amb llums que giren... Com a tu t’agradaven quan érem nenes... Veig que s’aturen aquí, mira han fet callar les sirenes fins i tot. Suposo que haurà passat alguna cosa... En Pol s’ho perdrà... Si no hagués estat tan cabró. Em va despatxar Marieta. Diu que no era competitiva, que perdia el temps amb papallones al cap... Que no rendia i no assolia objectius... Jo... Et vaig enredar. En Pol i jo no sortíem encara, ho anàvem a fer quan deixés la seva dona... L’anava a deixar saps? Ell era tímid per comentar-m’ho obertament. De fet jo ho sabia que m’estimava abans que ell se n’adonés... L’havia d’ajudar a adonar-se’n! Però és clar, no s’ha pogut evitar que la nostra relació hagi estat turmentosa perquè ell es volia fer el fort despatxant-me, i tantes altres humiliacions que m’ha fet que no t’explico... No ho podia consentir jo... Saps, hi ha una revista Literària que m’encanta. Hi escriu la nostra amiga pèlroja. Aquest mes ha sortit un conte seu que et recomano molt. És titula Obsessió, és l’últim, ha, ha, te’l recomano molt. Tracta d’una dona que s’obsessiona amb el seu cap, un home que no sent res per ella i ella vol creure que sí... Ha, ha... El llegiràs Marieta? I el comentarem, oi? Està tot fosc i negre Marieta, i no vull encendre els llums, tinc mal de cap. Sento unes passes, com unes corredisses, però vénen de lluny. Encara. Ara. Jo volo fora, amb aquell núvol grisós que es retalla a l’horitzó, volo fora i veig l’edifici, es petit, i tan poca cosa, està buit, com la ciutat, buida, fosca... Sola.

Vilanova i la Geltrú, 2 de febrer de 2009.
ÓIsabel Laso. "Col·lecció Ciklos".


3 comments:

Vicent said...

M'he endinsat al diàleg entre les dues dones, Isabel, i he de dir-te que m'ha astorat una miqueta, la relació entre dones i homes solitaris pot ser d'aquesta manera moltes vegades amb les angoixes com ara l'enveja del penis o l'angoixa de castració d'homes i dones indistitament, de fet tots fem allò roí separat d'allò bo, tot i que alguns fan l'equació de posar-los junts i el roí separat.
Hi ha vegades que els somnis són el pur gaudi, és quan el superjo ens diu: has de ser açò! has de tenir allò! no crec que siga el cas de la Marieta, però pense que el que li falta és la comunicació amb amor, un trio en que el desig de fer els seus somnis s'ajunte amb l'amor d'un home i el gaudi, per què no?
La veritat és que a les ciutats estem molt a soles homes i dones amb les dues angoixes que ja t'he comentat, jo de vegades he sentit enveja del penis o angoixa de castració amb amics i amigues i francament és quelcom que m'esfereeix, la veritat Isabel és que hem de saber pair l'angoixa mare, la d'existir i saber que no estem sols, si més no, sentint, que tots som un, en eixe sentit i què podem sentir coses que es repeteixen en altres d'igual manera, de fet no sé si vas sentir a l'antic Leendakari basc Patxi López quan digué al seu discurs d'investidura que tots els bascs, homes, erem tan iguals i tan diferents com dues gotes d'aigua. Però tu i jo amb el teatre i l'escriptura hem inventat el nostre món, en el que les angoixes esdevenen altra cosa, en el pitjor dels casos mentre llegim, actuem o escrivim, i això mirant la gent ja ens és un luxe, t'ho assegure Isabel. Enfí, que et contaré que no sàpigues, bé et deixe dient-te que m'ha colpsat el conte, ha estat molt angoixant, has aconseguit traure sentiments als lectors.
Vinga, un fort petó a tu i a la família de la meua part Isabel i salutacions carinyoses i encoratjadores per a que seguisques escrivint des de València.

Vicent.

Jesús M. Tibau said...

benvolgudes pastanagues

Vicent said...

Voldria saber de tu Isabel, et trobes bé? Ja em diràs.

Vicent