Isabel Laso

El secret de la catifa canviant. _Conte infantil_

2012-01-17T12:16:00.002Z

El secret de la catifa canviant

Cada tarda a la sortida de l’escola l’Óscar i els seus dos millors amics tenien la sort que els esperés l’àvia de l’Óscar. Els pujava a la seva furgoneta hippie pintada de molts colors diferents i cridaners, i se’ls emportava fins a l’altra punta de la ciutat on hi havia casa seva.

Allà s’estaven tota la tarda mentre berenaven i escoltaven les fabuloses històries de l’àvia, que sempre deia que eren certes i les explicava amb molt de suspens.

Però... Aquella era una casa estranya, misteriosa, diferent...

Era una casa que semblava observar-te i on tot el que hi havia a dins semblava tenir vida pròpia. Sobretot l’habitació de les nines antigues, l’Óscar estava segur que més d’un cop li havien fet l’ullet i per això mai volia anar-hi sol.

L’àvia que es deia Sefa, de Josefa, tenia una habilitat especial per deixar els nens embadalits amb les seves històries, i també era una dona estranya, misteriosa i diferent. De jove havia estat l’ajudant d’un mag molt famós i havia recorregut els millors escenaris de tot el món entre aplaudiments, èxits i cues interminables d’admiradors esperant amb poms de flors a la porta del camerino, fins que... L’àvia mai no volia parlar d’aquell fins que...

Per comptes d’això els donava magdalenes que havia fet ella mateixa. Sabia fer unes postres que treien l’alè. Les magdalenes eren les millors que l’Óscar havia provat mai, esponjoses, amb aquell regust de llimona i farcides de boletes de xocolata... L’Óscar no en volia d’altres, no.

Aquella tarda l’Óscar li va demanar a la seva àvia que els expliqués la història de la catifa canviant.

A la Sefa li van brillar els ulls i se li van encendre les galtes en sentir la petició. Era una de les seves històries preferides, especialment perquè encara no tenia solució. És un secret terrible i espantós el que s’amaga dins de la catifa canviant... I... Vigileu! De no ser-hi MAI al damunt! Va dir amb una veu fina com una agulla, que els va entrar per les orelles amb el mateix pessigolleig que els bastons de cotó. En sentir-ho, l’Arnau i el Llorenç que encara no coneixien aquesta història van aplaudir d’emoció i de passada van devorar algunes magdalenes amb nerviosisme. Sabien, que passarien por i això els emocionava insuportablement.

Per postres s’havia girat una bona tempesta amb uns llamps que dibuixaven ombres sinistres al sostre i uns trons que espetegaven com si s’anés a caure el cel.

La Sefa gaudint per avançat secretament en el seu interior va començar a preparar-ho tot perquè estiguessin el més còmodes possibles, va parar una taula baixeta japonesa amb més berenar, desprès va disposar al seu voltant coixins perquè els nens s’hi repengessin. Al centre de la taula va posar una espelma que feia molt bona olor. Per si de cas ens quedem a les fosques... Explicà. I també va encendre una canelobre que hi havia al damunt d’una taula rodona amb estovalles de punta i encaix de coixí, i moltes figuretes orientals i rares d’explicar. És que l’àvia era ben extravagant tota, ella, l’Óscar pensava sovint si no seria una bruixa, a ell li ho semblava. Sempre li coneixia els pensaments, sempre li endevinava les penes i sempre li llevava el mal que fos...

Quan la Sefa ja s’havia assegut al seu balancí i estava a punt de començar el relat, va sonar amb desesper el timbre de la porta. L’Óscar, l’Arnau i el Llorenç van tenir un ensurt que semblava que el cor vulgues trobar alguna cosa fora del pit. Tranquils els va calmar la Sefa. Deurà ser algun veí.

L’Óscar es malfiava dels veïns de l’àvia. Alguns eren espietes, altres antipàtics i altres massa simpàtics. El cas és que tots li semblaven a l’Óscar agents secrets, o pitjor, potser espies enemics...

L’àvia però, va anar a obrir i ja no va tornar.

Quan els nens van haver esgotat la paciència van anar cap a la porta i el que van veure els va deixar bocabadats, la porta era oberta, però no hi havia ningú. Van cridar pel forat de l’escala a veure si la Sefa havia baixat, però no van rebre cap resposta, llavors van buscar-la per tota la casa, i tampoc. Començaven a desesperar-se, tot allò era molt estrany. Llavors el Llorenç ho va veure, caigut a terra hi havia un tros de paper. Els tres amics es van amuntegar l’un sobre l’altre per poder-lo llegir. Deia:

“Noi, m’emporto la teva àvia doncs ella és l’única que em pot convertir en persona. No cal que t’amoïnis, no la trobaries ni en mil anys. No em vinguis al darrera perquè... Mai més podries escapar... Doncs abans que respiris, com jo t’hauré tornat.

Signat: L’home de fang”.

Llavors va ser quan les van veure bé... Les petjades de fang... Que delataven per on s’havia escapat el maligne i fastigós home de fang. Algú l’ha vist mai? Millor que no, qui el veu ja no ho explica perquè automàticament queda convertit en un ninot de fang... Terrible. Si s’apareix en el teu camí tens dos segons per tancar fortament els ulls, i no fer cas de res del que et digui, és trampós, mentider, lleig, brut i horrible. No se li ha de fer cas, és l’única manera de no quedar convertit en figura de fang... Això els va explicar l’Óscar a l’Arnau i el Llorenç tot recordant les paraules de la seva àvia. Ostres, doncs si s’apareix jo no penso mirar. Va assegurar l’Arnau. Oi que les petjades soles no són prou malignes? Va preguntar el Llorenç empassant saliva.

Resseguint les petjades pel passadís els nois van veure que anaven de dret a una de les habitacions i l’Óscar va maleir els óssos de l’home de fang quan va reconèixer que era l’habitació de les nines antigues!

No siguis gallina! L’Arnau rondinava acompanyant-se del posat de les gallines, en canvi el Llorenç va animar el seu amic. Pensa que no entraràs sol en aquesta habitació horrorosa. Jo no et penso abandonar. I decidit l’Arnau s’hi va afegir. Ni jo!

Amb aprensió l’Óscar va posar la mà damunt del pany, la veritat és que li tremolava. L’Arnau li va donar una empenta perquè es decidís i la porta es va obrir, però just en aquell moment va petar un tro fenomenal i el llum es va apagar. Els tres amics van recular de l’ensurt i desprès el Llorenç va reaccionar, sort que porto el clauer llanterna. Exclamà, mentre regirava per la butxaca de la desuadora i encenia la llanterna abans de treure-la. La il·luminació era poca però suficient perquè no s’estampessin contra la paret o els mobles.

La porta de l’habitació seguia el poc oberta que l’havien deixada. I per aquella petita obertura ja es veia una munió de diminuts ulls fosforescents que els observaven... Inquietantment.

Van entrar molt junts mentre es recomanaven silenci entre murmuris. Però va ser precisament un d’aquests murmuris qui els va alertar que alguna cosa no funcionava allà dins. Massa tard però es van adonar. La porta es va tancar amb un cop violent i la llanterna del Llorenç es va apagar com una espelma que hagués bufat el vent. A tots tres els van venir ganes de cridar però per comptes d’això van preferir donar-se cops de puny.

Prou! Va ordenar una veu que no era de cap d’ells. Deixeu de barallar-vos que tenim un bon problema...

Qui és? Qui parla? Va demanar l’Óscar aterrit en mig d’aquella foscor. Llavors va sentir un cop suau a l’esquena. Sabia perfectament que no era cap dels seus amics perquè de l’ensurt de la veu s’havien agafat de les mànigues tots tres. L’Óscar notà els cops un altre vegada i va aguantar la respiració amb força.

Pots estar-te així fins que el cor se t’aturi que no et servirà de res. Has d’actuar tu i només tu, perquè ets l’únic que pot resoldre el problema... I si els teus amics s’atreveixen... També. Era molt empipador sentir com aquella veueta insistia a parlar en mig de la negror.

Mostra’t...! Aquella ordre emprenyada que va sortir dels seus llavis va sorprendre el mateix Óscar. Aleshores es va fer una llum com si fos l’espurna d’un llumí que es rasca a la paret...

Perquè només tu coneixes el secret de la catifa canviant... La veueta sortia ara d’un quadre penjat a la paret. Era el retrat d’una dama molt antiga, de cabells daurats i ulls molt blaus que ni reia ni estava seriosa, que seia damunt d’una cadira plena de brodats amb les mans creuades a sobre de la faldilla i es veia envoltada de llibres i objectes preciosos. La Sefa sempre li havia explicat a l’Óscar que aquella dama tan bella representava una senyora noble de l’època dels cavallers i els castells. La dama, ara, estava tan il·luminada que enlluernava. Van poder veure que hi havia un llum encès al seu costat, que dansava ben viu. Sí, l’he encès jo perquè em volíeu veure... Va riure ella davant de les cares estupefactes dels tres amics.

Des del braç de la cadira i caient cap el terra amb elegància de cascada hi havia un tapís preciós. Hi predominaven els fils de color carmesí, daurat i verd ampolla. I just al costat, però a una prestatgeria, no hi havia res pintat, només una silueta d’home, però en blanc. A l’altre cantó una prestatgeria bessona amb una estatueta d’artesania que representava una àvia. El seu rostre era molt familiar... Era ben bé igual que l’àvia Sefa!

Sí, és la teva àvia, Óscar, i tu ens has d’ajudar a totes dues, i també als nostres móns. La dama havia parlat ara amb un to tan dolç i convincent. Gairebé un prec...

Però és que elles podrien... Encara va protestar l’Óscar. Les paraules que vingueren a continuació van sortir de tres boques diferents i van sonar totes a l’hora.

Elles? Qui són?! El Llorenç semblava a punt de plorar. Móns? Quins móns...? A veure... Exigí l’Arnau. No has de tenir cap por si fas el que tu saps que has de fer. La dama va moure els ulls en direcció cap a un armari que tenia unes manetes en forma d’esgarrifosa cara emprenyada.

Però no hi ha prou llum... Rondinà l’Óscar. La dama va agafar el llum d’espelma que hi havia al seu costat i el va oferir als nois... La seva blanca i delicada mà vestida amb una ample màniga de seda celeste esperava pacient en mig de la foscor, tot sostenint el llum, que els nois es decidissin a agafar-lo.

Finalment va ser l’Arnau qui ho va fer. I ara què? Va demanar. Sí, això, ens hauries de donar una explicació. Exigí el Llorenç. No us entretingueu, el temps s’esgota. La veu va dir això i ja no va dir res més. En il·luminar la dama van veure que un cantó del quadre començava a esborrar-se, i desapareixia...

S’està esborrant... Si desapareix el seu món també ho farà el nostre doncs estem connectats a través dels somnis. Ells ens somien a nosaltres i nosaltres a ells. Com nosaltres escrivim o pintem històries ells també ho fan. Per això els quadres, els llibres i la música connecten un món i l’altre. Però hi ha molt pocs que serveixin per a travessar d’un món a l’altre. Han de ser creacions molt poderoses fetes sota l’influx de la lluna plena mentre es recita un sortilegi que coneixen molt poques persones escollides. Has de situar la catifa damunt de l’objectiu. La catifa és el canal, la porta. L’objectiu és el món al que vols entrar, un llibre, un mapa del món, una nau espacial, la televisió..., el passat, el futur... En aquest cas ha de ser el quadre de la dama. Ella té un tapís- porta també, però no pot sortir, està atrapada perquè el seu món ha començat a desaparèixer. Això no s’arreglarà fins que no tornem l’home de fang al quadre i acabem amb la maledicció... S’escapa cada cop que té l’oportunitat quan algú l’invoca. Cada cop que algú diu: ‘au vés a pastar fang...’ Ell es presenta al nostre món. Només a través de la catifa canviant podrem tornar-lo allà on li correspon, i només amb un sacrifici podrem acabar amb la maledicció. La catifa està dins d’aquest armari i la clau la guarden les nines. Aquesta és l’explicació que l’Óscar va fer als seus amics. Ell ho havia sentit dir moltes vegades a la Sefa.

No hauríem de trobar l’home de fang primer? Es preocupà l’Arnau. No hi pensis gaire en ell, vindrà igualment, quan sàpiga que tenim la catifa. Contestà l’Óscar. La vol per damunt de tot, perquè així, pensa ell, podrà controlar els dos móns.

Fan por aquestes nines. El Llorenç es mirava aquelles nines de porcellana tot espantat, la veritat és que s’estaven movent descaradament i feien safareig del que els nois parlaven.

Qui de vosaltres amaga la clau? Sabeu que la necessito. Els ordenà sense titubejar l’Óscar. Vine, vine... Vine a trobar-la. L’Óscar estava segur que allò era una provocació de la Geisha que tenia força mala idea. Sabia i temia que passaria com sempre. Però es tractava de salvar l’àvia per damunt de totes les altres coses...

L’Óscar va anar cap el moble on hi havia la majoria de les nines, tot i que també n’hi havia damunt del llit, a la tauleta i a un petit sofà. La fresa es feia al moble i cap allà que va anar l’Óscar seguit de l’Arnau que l’il·luminava amb l’espelma, i el Llorenç que no parava de pessigar-se a sí mateix mentre xiulava fluix i histèric una melodia. Passant vora el llit el Llorenç va caure, i tot seguit es va sentir com el seu cos relliscava cap dins del forat, desprès un crit espantós i desprès res. L’Arnau i l’Óscar no van tenir cap vergonya d’agafar-se per les espatlles mentre donaven tombs sobre sí mateixos. Allò no es podia suportar. El que ja no van arribar a veure, però, va ser com un llarg braç de fang intentava agafar-los també a ells i tornava a amagar-se sota del llit desprès de fracassar...

L’Óscar sabia molt bé que no podia perdre el temps, així que d’un cop de decisió va agafar les nines per sorpresa i les va anar regirant... Tot d’una va trobar la clau dins de la butxaca d’una saltimbanqui, li va costar una bona mossegada però va aconseguir prendre-li. Ara ja no tenia temps d’adonar-se que tenia por, estava massa desesperat, el temps s’acabava i no només havia de trobar l’àvia sinó que ara a més s’havia afegit el Llorenç. L’Arnau el seguia ben enganxat, semblava com si tot el seu gran valor l’hagués abandonat de cop i volta. Tan enganxat el tenia, tant, que anant com una fura cap a l’armari, ni es va adonar que la respiració que li queia al damunt del coll no era la del nas de l’Arnau... Tot va passar massa de pressa... L’Arnau concentrat només en seguir l’Óscar, no es va adonar de qui li tocava l’espatlla reclamant la seva atenció. De sobte, uns dits de fang li venien al darrera, era una grapa maligna... El dit índex de fang va tocar l’esquena del nen distret... I el nen distret, l’Arnau, va girar el cap per mirar qui el tocava... I llavors va veure l’últim que va veure per sempre més... L’home de fang que li somreia d’una manera aterridora... L’home de fang li mirava fixament els ulls i l’Arnau va mirar amb fixació els d’ell... I llavors... Clack! L’Arnau que es va convertir en estàtua, una estàtua amb la cara congelada en una ganyota horroritzada... De fang! I n braç que es va quedar estès a meitat de camí abans de poder agafar l’Óscar per avisar-lo...

L’Óscar seguia fent petites passes que el portaven a l’armari... Ja quasi que arribava, ja quasi que tenia la clau dins del pany, ja quasi que obria la porta, ja quasi havia agafat la catifa canviant... I va ser llavors, just llavors quan va sentir perfectament el dit de fang damunt de la seva espatlla. Va sentir perfectament la pudor a fang podrit... Sabia qui havia darrera seu i no, no es va girar. L’home de fang s’enrabiava per segons... Va provar d’enganyar l’Óscar amb una veu espantosa. Vine, vine, mira’m, jo et diré com trobar la teva àvia... Confia en mi. L’Óscar no feia res. Només pensar. Molt de pressa. L’home de fang insistia. Vine, Óscar... Si no vens t’agafaré igualment. A més, les nines pensen atacar-te, els ho sentit dir. No les sents tu? I si obres la porta de l’armari, tots els dimonis de l’infern sortiran a per tu. Estàs perdut, només jo sóc la teva salvació. Vine, vine...

L’Óscar, desesperat, va provar l’única cosa que se li va acudir. Va agafar una ampolla petita d’aigua que portava a la butxaca i tremolant la va obrir, veloçment es va girar amb els ulls tancats i li va llençar tota l’aigua al damunt de l’home de fang. Primer es van sentir uns crits esgarrifosos, uns crits inhumans que traspassaven totes les parets, tot semblava tremolar... Desprès va sortir un fum pudent que semblava sofre del mateix infern, finalment l’home de fang va començar a desfer-se i va anar relliscant damunt de sí mateix, fins que, sense forma, d’ell només va quedar una putrefacta pila de fang.

Però l’Óscar sabia que tot podia tornar a començar en qualsevol moment, per tant va agafar la catifa. Va penjar-la damunt del quadre, va acostar l’espelma i va veure com els colors i les formes anaven canviant en un lloc de moviments enlluernadors i hipnòtics. Ni s’ho va pensar. Va agafar la pila de fang i la va passar per la catifa... I desprès va entrar ell. Va agafar l’àvia, la va llençar a l’altre cantó. Es va acomiadar amb una tendre abraçada de la dama, que li va agrair que els salvés amb dolces paraules. Emocionada com estava es va eixugar les llàgrimes amb un mocador de seda. L’Óscar va pensar que aquelles llàgrimes eren tan precioses com ella, i la noia, veient aquella carona embadalida li va regalar el mocador. Guarda’l, és per tu, perquè em recordis sempre. Jo et recordaré sempre a tu i li va demanar el rellotge. L’Óscar li va donar encantat. Es van acomiadar amb un petó. I l’Óscar, vermell com una magrana va sortir cap a l’altre cantó. Va despenjar la catifa. La va guardar a l’armari. I va sentir la veu de l’àvia Sefa que li deia, molt bé fillet, has fet tot el que calia i com calia. Ara, dóna’m la clau. Aquesta clau només poden guardar-la les nines. Només elles saben tots els nostres secrets i mai els expliquen. Àvia, com podem recuperar el Llorenç i l’Arnau? Això, ja no és feina teva. Ells quedaran atrapats en el món dels somnis fins que algú somiï amb ells. I dient això la Sefa va agafar la mà de l’Óscar ben fort i el llum va tornar. La tempesta ja no se sentia, només una mica de vent picant a les finestres. Les nines, en un acte reflex i automàtic van quedar paralitzades, però la Geisha encara va fitar de reüll l’Óscar marxant de l’habitació amb la seva àvia. A la paret va quedar penjat el quadre de la dama antiga, que ara portava un rellotge d’esfera fosforescent cordat al canell i somreia. A la xemeneia de la dama una muntanya de fang cremant.

Quan eren a la sala, l’Óscar es va adonar que encara portava a la mà el mocador de la dama, va desembolicar-lo per mirar-lo bé... I llavors els ulls se li van obrir com a plats. El mocador estava ple de diamants en forma de llàgrima! Som rics, àvia! Va cridar.

Aquella nit, l’Óscar va escriure en un quadern per estrenar amb tapes de color vermell i paper amb quadrats grans, l’aventura que els havia passat... Llavors molt trist pels seus amics, va plorar, sense adonar-se’n es va eixugar amb el mocador de la dama i el va deixar dins les pàgines del quadern. Quan li va venir la son va deixar el quadern damunt de la tauleta i es va dormir. L’última idea que va tenir abans de dormir-se profundament va ser que tant de bo pogués recuperar els seus amics. Ho va desitjar amb tanta força que el cor li va fer mal. Fent un dolorós sospir es va adormir.

A l’endemà era dissabte i no hi havia escola, es va aixecar mandrós i va anar cap a la cuina a veure si l’àvia li preparava un cacau. Va sentir com parlava i reia tota sola. I va pensar, aprensiu, que l’àvia es feia gran... Però en entrar a la cuina gairebé que cau de cul... Asseguts al voltant de la taula, bevent cacau i menjant magdalenes, l’Arnau i el Llorenç, xerrant i rient i parlant del partit de bàsquet que tenien a la tarda com si res...

T’han vingut a veure, però dormies tan bé que no t’hem volgut despertar... Va aclarir l’àvia molt tranquil·la...

Què? Gairebé va cridar l’Óscar. Li van explicar que ja feia una setmana que estava amb angines i molta febre i que no havia pogut anar al col·legi. Que s’havia passat tota la setmana dormint i que li portaven els deures i es quedarien a jugar una estona amb ell.

L’Óscar va sortir disparat de la cuina. No s’ho creia allò que li estaven dient. Va anar a la seva habitació, va mirar per damunt de la tauleta, no hi era, no hi era el seu quadern! Ni el mocador de seda! Va remenar tota l’habitació, amb el batibull van venir l’àvia i els seus amics, i se’l miraven atònits com desesperat buscava i buscava... Corrent com si es calés foc va anar a l’habitació de les nines. Estava tancada amb pany i clau. Quan va demanar d’entrar, la Sefa, amb una brillantor molt estranya als ulls li va dir que anava a reformar l’habitació per convertir-la en un despatx i que ho havia venut tot. Fins i tot la catifa canviant i el quadre de la dama? Va gemegar incrèdul. L’àvia va contestar que no en sabia res de cap catifa ni cap quadre.

L’Óscar no va quedar convençut. Aquella habitació mai més es va obrir. Ell preguntava a cada volta i un dia l’àvia li va respondre que era millor no cridar el mal temps.

Un matí de dissabte, tot passejant pel mercat, l’Óscar va veure unes parades hippies que li van cridar molt l’atenció. Oferien quadres i objectes de tota mena, gerros, catifes... Va anar cap allà com hipnotitzat. I li va semblar reconèixer la catifa canviant. Els colors i les formes van començar a dansar davant dels seus ulls. Llavors va remenar entre els quadres amuntegats... I el va trobar! Allà hi era! Sota de tot! Ple de pols, però sense haver perdut ni un xic del seu encís. La dama se’l mirava des de l’altra banda, somrient... I al canell hi duia un braçalet... No! No era un braçalet, era el rellotge que ell li va regalar...

No va dir res a l’àvia. A partir d’ara ell també tindria secrets. Van tornar a casa en silenci, ell amb un somriure als llavis. Va trencar la guardiola i va treure tots els seus estalvis. Va demanar permís per anar a comprar-se llaminadures. Va tornar al mercat i va comprar la catifa i el quadre, i ho va amagar a la seva habitació al fons de l’armari. Alguna cosa es va remoure entretant a l’habitació tancada, i una remor de veus furioses es va escampar pel passadís.

Un xurro de fang va començar a sortir pel forat del pany i anava agafant una forma curiosa d’home...

ãIsabel Laso

Febrer 2007

Ciklos
_Altres títols de la
Col·lecció de Narrativa_

ARTÍCULO 27. "De profesión figurante"

2012-01-10T18:17:00.012Z

Artículo aparecido en Suite101 el 25 de marzo de 2010.

De profesión, figurante

¿Quiénes son? ¿Cuál es su función? ¿Por qué dedicarse?

El oficio de figurante requiere disciplina, formalidad, profesionalidad y sobre todo, paciencia. Si se poseen estas cualidades esta puede ser una buena opción laboral.

Por figurantes se entiende un amplio espectro de profesionales dedicad os al espectáculo. El término proviene del inglés background (al fondo) donde solo se aprecian las figuras o siluetas de lo que son personas.

Proviene del primer cine, donde los auxiliares de actor, helpers, eran utilizados tanto para crear sensación de amplitud como para ocupar el lugar en escena de los actores de reparto mientras se estaban caracterizando para sus escenas y los operadores de imagen e iluminación debían preparar planos y luces. Entonces como ahora, es una manera de ahorrar a los protagonistas la pesadez de interminables horas de espera y desocupación. Así pues, el figurante puede pasar horas y horas de mudo sufrimiento soportando en silencio e inmovilidad la fijación de luces y encuadres de cámara.

Como parte del decorado

Por otro lado, forman parte del decorado. Es decir, la cámara se encarga de crear ilusiones, tanto en tamaño como en cantidad. Cualquier serie de éxito de televisión puede recrear el confort y distinción del más cálido de los ambientes, sin embargo en el plató real se aprovechan todos y cada uno de sus rincones.

Cualquier espectador que tenga el privilegio de visitar el plató de su programa favorito, descubrirá que el tamaño es considerablemente inferior al aparencial. Por eso siempre se busca la manera de crear perspectiva, mediante niveles de ilusión óptica. Y ahí es donde intervienen con sumo orgullo los figurantes.

Conviene aclarar que el término extra define otro profesional, utilizado en el cine de masas, peplums, bélico y demás, donde aparecen hordas ciudadanas y gentíos diversos. Aunque la diferencia de sus funciones y consideración no está demasiado definida existe el matiz. Un figurante está regulado salarialmente por un convenio que le remunera por prestación y derechos de explotación de su imagen. Pudiendo llegar a ser contratado como actor de breve intervención.

¿Por qué convertirlo en profesión?

Muchos son los motivos y decisiones que pueden empujar a una persona a tomar este camino como salida profesional.

Una vieja vocación que se recupera, curiosidad, casualidad, proyectarse como actor o actriz.

Cuando llega la jubilación, o tal vez el paro una persona puede plantearse el cambio de vida. Tal vez sea el momento de emprender aquel viaje que nunca pudo ser. Retomar aquella vocación que se creyó extinguida.

La curiosidad lleva a muchos fans de programas a convertirse en figurantes de los mismos. Tras atender a la punzada del deseo de estar en contacto con sus actores favoritos, no tardan en descubrir que es un oficio que les encanta. Tanto es así que normalmente reina un ambiente magnífico entre compañeros de rodaje y si hay suerte las estrellas y las deidades bajan a la tierra para confundirse y tertuliar con los mortales.

Una oportunidad para los actores noveles

La motivación de los actores emergentes por profesionalizarse suele conducirles a probar el background. Cada vez aumenta el número de alumnos que promocionan y culminan sus estudios teatrales y artísticos (actores, bailarines, cantantes). Es así que en tanto cuanto siempre ha sido un camino muy complicado el de actor, en estos tiempos la dificultad para conseguir trabajo y ser tenido en cuenta por productores y directores de casting es aún mayor si no se ha dado el interesado a conocer.

Por eso no hay que hacerle ascos a nada y mostrarse humilde es una de las mayores ventajas para el principiante. Hacer de figurante puede ser interesante, pero nadie se lleve a engaño, de las bolsas de figurantes nunca sale un actor, ni por sus medios, ni como el descubrimiento de un director con ojo. Está bien probarlo una temporada para hacer tablas, como en el teatro amateur. Pero hay que tener muy claro que la lucha por conseguir la profesionalidad debe establecerse en el territorio de los actores. Y ese ya, es otro artículo.

¿Qué preparación es necesaria para trabajar como figurante?

Tener ilusión, disciplina, formalidad, profesionalidad y sobre todo, paciencia. Son las cualidades básicas para conseguir trabajo en un sector con mucha competencia.

Los ámbitos en los que trabajará el figurante siempre serán publicidad, cine y televisión. Ocasionalmente y dependiendo de la formación previa, pueden trabajar también para teatro e incluso, en la ópera.

Cómo hacerse figurante

Las agencias de actores y modelos disponen de un catálogo de figurantes, que incluye su book y su currículum para que los directores de casting de las productoras puedan escoger los que más les convienen. Los interesados deben inscribirse y llevar buenas fotos a la entrevista y deben mostrarse simpáticos y con desparpajo para causar una buena impresión. También las televisiones suelen tener una bolsa de figuración para sus espacios dramáticos.

Un lugar que es interesante consultar es el Sindicato de Figurantes. Donde se explican, de manera detallada, los derechos y deberes del auxiliar de actor.

Copyright del artículo: Isabel Laso. Contacta con el autor de este artículo para obtener su permiso y autorización expresa para poder usar o publicar su contenido de forma total o parcial.

Actriz y dramaturga de profesión, escribo desde que tengo uso de razón. Me defino como animal comunicativo. Soy adicta al trabajo y me gusta la gente. Mi campo de investigación es Irlanda. Adoro los animales, me gusta cantar, hacer fotos y pasear por el bosque, si puede ser al atardecer y bajo la luz de la luna.

ARTÍCULO 27 ANTERIORES

CIKLOS. COL·LECCIÓ DE NARRATIVA

LARGO RECORRIDO

Bon Nadal! ¡Feliz Navidad! Merry Christmas! Nollaig Shona!

2011-12-17T16:57:00.004Z

Banda Sonora

Oh, blanca Navidad, sueño

y con la nieve alrededor
blanca es mi quimera
y es mensajera de paz
y de puro amor

Oh, blanca Navidad, nieve
una esperanza y un cantar
recordar tu infancia podrás
al llegar la blanca Navidad

Soundtrack

Bon Nadal! ¡Feliz Navidad! Merry Christmas! Nollaig Shona!

I MOLTA FELICITAT AMB ELS MILLORS DESIGS.

I MUCHA FELICIDAD CON LOS MEJORES DESEOS.

CONGRATULATIONS AND BEST WISHES TO.

COMHGHAIRDEAS AGUS IS MIAN LEIS FEARR DO.

Talleres de escritura creativa

2011-12-15T10:59:00.002Z

Talleres de escritura creativa

Ventanas indiscretas abiertas a la imaginación

<p>&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;iframe allowtransparency=true frameborder=0 scrolling=no src="http://platform.twitter.com/widgets/tweet_button.html#_=1323944195540&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;_version=2&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;count=horizontal&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;enableNewSizing=false&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;id=twitter-widget-0&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lang=en&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;original_referer=http%3A%2F%2Fisabel-laso.suite101.net%2Ftalleres-de-escritura-creativa-a12572&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;size=m&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;text=Talleres%20de%20escritura%20creativa%3A%20Ventanas%20indiscretas%20abiertas%20a%20la%20imaginaci%C3%B3n%20%7C%20Suite101.net&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;url=http%3A%2F%2Fisabel-laso.suite101.net%2Ftalleres-de-escritura-creativa-a12572" class="twitter-share-button twitter-count-horizontal" title="Twitter Tweet Button" style='border-color:initial;outline-width: 0px; outline-style: initial;outline-color: initial;border-bottom-style:none; border-bottom-width:0px;border-left-style:none;border-left-width:0px; border-right-style:none;border-right-width:0px;border-top-style:none; border-top-width:0px;float:left;font-family:Arial, Helvetica, sans-serif; font-size:13px;height:20px;margin-bottom:0px;margin-left:0px;margin-right: 0px;margin-top:0px;padding-bottom:0px;padding-left:0px;padding-right:0px; padding-top:0px;width:110px'&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt; &amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;</p>- Recupero este artículo publicado en Suite 101 el 15 de marzo de 2010 -

¿Por qué participar en un taller de escritura creativa? La soledad suele ser el peor enemigo del escritor, la compañía y la comparación como base del estímulo.

¿Quién podría decir que no le gustaría vivir una aventura? El hecho de escribir ya es una aventura en sí mismo, pero además hay que advertir a los amantes de esta disciplina que serán llamados aventureros de corazón y pluma, pues el verdadero escritor vuelca sus sentimientos y emociones sobre el papel, aunque los disfrace de ficción.

Enseñando a escribir es como más se aprende

Los de éste oficio, que siempre cabalgará en la frontera de la locura y la cordura, debemos admitir que existe un proceso previo a la consolidación muy interesante, el de irse haciendo uno mismo como escritor y el de irse haciendo con el oficio de escritor. Por ello en el periodo de maduración del ser creativo es muy aconsejable pasar por un centro donde exista un taller de escritura, y no sólo como participante, también es del todo aconsejable estar al otro lado y ejercer alguna vez de pedagogo, pues es enseñando como más se aprende.
Pero ciñéndose al hecho de escribir... Y parafraseando la sabiduría oriental, "mil monjes, mil religiones", se puede decir que cada maestrillo tiene su librillo. A veces ocurre que estar ante el papel en blanco, uno mismo... Dejando transcurrir las horas y sintiendo la desesperación y la impotencia de no llenarlo nunca, llega a poner en duda al escritor sobre su vocación.
Y eso debe evitarse con firmeza. Si uno cree en sí mismo su deber es luchar por salir adelante. Existen algunas pautas para vencer el abatimiento. Por ejemplo si se siente que se tiene una idea, ¿y entonces qué? Cómo se desarrolla, qué final se le pone, los personajes, los diálogos, las faltas de ortografía, perdidos entre tantas descripciones... Estas son precisamente las claves del bloqueo del escritor, ¡pensar demasiado! Y siempre deben ser reconocidas cuando se está ante ellas, es fácil. Para escribir no se debe pensar.
Esto no es una contradicción, pues para escribir lo único que puede hacerse es tener ganas y permitirle a la historia pensar por sí misma. De consentírselo el escritor verá con asombro cómo la historia sucede sin más. Esto debe ser observado con rigor y sin temor a escribir cosas que no valgan. Siempre, siempre surge algo. El momento de reconducirlo llegará después. Pero primero hay que hacer como el alfarero, tirar el montón de barro sobre la mesa y luego, poco a poco, ir dándole forma, con cariño, paciencia y amor.
Esto es lo primero y fundamental que todo aspirante a escritor debe tener en cuenta si desea convertirse en un autor eficiente. Luego ya vendrá el virtuosismo con la formación y las tablas.

Participar en talleres de escritura

Igual que Heráclito afirmaba que nunca te bañarás dos veces en el mismo río pues el agua al correr ya no vuelve a ser la misma, así una única historia nunca será leída dos veces por igual, y esto responde al hecho incontestable que las verdaderas historias, las que nos gustan y nos conmueven están vivas, y existen por sí mismas, en este proceso existencial son ellas quienes deciden y no debemos interrumpirlas para no perderlas.
El consejo pues para los noveles e incipientes escritores es participar en uno de estos talleres de escritura. Son puntos de reunión de almas gemelas, lo que conlleva una tertulia muy agradable y sobre todo la sensación de viaje y aventura.
Se decía al principio. Inscribirse en uno de estos talleres es emprender un viaje de aventura, porque se sabe cómo empieza, pero nada más de lo que pueda llegar a ocurrir se vislumbra y el final es algo que ni se imagina.

La fuerza comunicativa a través de la voz

La ventana que se abre es del todo indiscreta dado que principalmente se proyecta hacia el interior de nosotros mismos y es capaz de poner ante nosotros partes personales que se desconocían y que en un acto de comunicación completamente voluntario y en absoluto consciente, conducen a la persona por los recovecos más escondidos de su mente y alma. Eso es lo grande y lo maravilloso. Y esta fuerza comunicativa es capaz de contagiar a la concurrencia, a través de las páginas, a través de la voz, a través de la tinta.
Presenciar la manifestación del ser en su plenitud es un acto conmovedor e impresionante. Tras estas experiencias puede decirse que el ser queda dividido en un antes y un después. Parámetros que deben servir de espoleta para cuántos deseen iniciar esta valiente andadura.

Más artículos y cuentos de Isabel en "Col·lecció de Narrativa".

LARGO RECORRIDO.

Para ampliar información artículo recomendado:

'Talleres literarios y de escritura creativa: mejores y menos', de:

José Pascual.

Copyright del artículo: IsabelLaso. Contacta con el autor de este artículo para obtener su permiso y autorización expresa para poder usar o publicar su contenido de forma total o parcial.

El patito feo de Hans Christian Andersen

2011-12-13T17:00:00.003Z

El patito feo de Hans Christian Andersen

Swan Lake

¡Qué hermosa estaba la campiña! Había llegado el verano: el trigo estaba amarillo; la avena, verde; la hierba de los prados, cortada ya, quedaba recogida en los pajares, en cuyos tejados se paseaba la cigüeña, con sus largas patas rojas, hablando en egipcio, que era la lengua que le enseñara su madre. Rodeaban los campos y prados grandes bosques, y entre los bosques se escondían lagos profundos. ¡Qué hermosa estaba la campiña! Bañada por el sol levantábase una mansión señorial, rodeada de hondos canales, y desde el muro hasta el agua crecían grandes plantas trepadoras formando una bóveda tan alta que dentro de ella podía estar de pie un niño pequeño, mas por dentro estaba tan enmarañado, que parecía el interior de un bosque. En medio de aquella maleza, una gansa, sentada en el nido, incubaba sus huevos. Estaba ya impaciente, pues ¡tardaban tanto en salir los polluelos, y recibía tan pocas visitas!

Los demás patos preferían nadar por los canales, en vez de entrar a hacerle compañía y charlar un rato.

Por fin empezaron a abrirse los huevos, uno tras otro. «¡Pip, pip!», decían los pequeños; las yemas habían adquirido vida y los patitos asomaban la cabecita por la cáscara rota.

- ¡cuac, cuac! - gritaban con todas sus fuerzas, mirando a todos lados por entre las verdes hojas. La madre los dejaba, pues el verde es bueno para los ojos.

- ¡Qué grande es el mundo! -exclamaron los polluelos, pues ahora tenían mucho más sitio que en el interior del huevo.

- ¿Creéis que todo el mundo es esto? -dijo la madre-. Pues andáis muy equivocados. El mundo se extiende mucho más lejos, hasta el otro lado del jardín, y se mete en el campo del cura, aunque yo nunca he estado allí. ¿Estáis todos? -prosiguió, incorporándose-. Pues no, no los tengo todos; el huevo gordote no se ha abierto aún. ¿Va a tardar mucho? ¡Ya estoy hasta la coronilla de tanto esperar!

- Bueno, ¿qué tal vamos? -preguntó una vieja gansa que venía de visita.

- ¡Este huevo que no termina nunca! -respondió la clueca-. No quiere salir. Pero mira los demás patitos: ¿verdad que son lindos? Todos se parecen a su padre; y el sinvergüenza no viene a verme.

- Déjame ver el huevo que no quiere romper -dijo la vieja-. Creéme, esto es un huevo de pava; también a mi me engañaron una vez, y pasé muchas fatigas con los polluelos, pues le tienen miedo al agua. No pude con él; me desgañité y lo puse verde, pero todo fue inútil. A ver el huevo. Sí, es un huevo de pava. Déjalo y enseña a los otros a nadar.

- Lo empollaré un poquitín más dijo la clueca-. ¡Tanto tiempo he estado encima de él, que bien puedo esperar otro poco!

- ¡Cómo quieras! -contestó la otra, despidiéndose.

Al fin se partió el huevo. «¡Pip, pip!» hizo el polluelo, saliendo de la cáscara. Era gordo y feo; la gansa se quedó mirándolo:

- Es un pato enorme -dijo-; no se parece a ninguno de los otros; ¿será un pavo? Bueno, pronto lo sabremos; del agua no se escapa, aunque tenga que zambullirse a trompazos.

El día siguiente amaneció espléndido; el sol bañaba las verdes hojas de la enramada. La madre se fue con toda su prole al canal y, ¡plas!, se arrojó al agua. «¡Cuac, cuac!» -gritaba, y un polluelo tras otro se fueron zambullendo también; el agua les cubrió la cabeza, pero enseguida volvieron a salir a flote y se pusieron a nadar tan lindamente. Las patitas se movían por sí solas y todos chapoteaban, incluso el último polluelo gordote y feo.

- Pues no es pavo -dijo la madre-. ¡Fíjate cómo mueve las patas, y qué bien se sostiene! Es hijo mío, no hay duda. En el fondo, si bien se mira, no tiene nada de feo, al contrario. ¡Cuac, cuac! Venid conmigo, os enseñaré el gran mundo, os presentaré a los patos del corral. Pero no os alejéis de mi lado, no fuese que alguien os atropellase; y ¡mucho cuidado con el gato!

Y se encaminaron al corral de los patos, donde había un barullo espantoso, pues dos familias se disputaban una cabeza de anguila. Y al fin fue el gato quien se quedó con ella.

- ¿Veis? Así va el mundo -dijo la gansa madre, afilándose el pico, pues también ella hubiera querido pescar el botín-. ¡Servíos de las patas! y a ver si os despabiláis. Id a hacer una reverencia a aquel pato viejo de allí; es el más ilustre de todos los presentes; es de raza española, por eso está tan gordo. Ved la cinta colorada que lleva en la pata; es la mayor distinción que puede otorgarse a un pato. Es para que no se pierda y para que todos lo reconozcan, personas y animales. ¡Ala, sacudiros! No metáis los pies para dentro. Los patitos bien educados andan con las piernas esparrancadas, como papá y mamá. ¡Así!, ¿veis? Ahora inclinad el cuello y decir: «¡cuac!».

Todos obedecieron, mientras los demás gansos del corral los miraban, diciendo en voz alta:

- ¡Vaya! sólo faltaban éstos; ¡como si no fuésemos ya bastantes! Y, ¡qué asco! Fijaos en aquel pollito: ¡a ése sí que no lo toleramos! -. Y enseguida se adelantó un ganso y le propinó un picotazo en el pescuezo.

- ¡Déjalo en paz! -exclamó la madre-. No molesta a nadie.

- Sí, pero es gordote y extraño -replicó el agresor-; habrá que sacudirlo.

- Tiene usted unos hijos muy guapos, señora -dijo el viejo de la pata vendada-. Lástima de este gordote; ése sí que es un fracaso. Me gustaría que pudiese retocarlo.

- No puede ser, Señoría -dijo la madre-. Cierto que no es hermoso, pero tiene buen corazón y nada tan bien como los demás; incluso diría que mejor. Me figuro que al crecer se arreglará, y que con el tiempo perderá volumen. Estuvo muchos días en el huevo, y por eso ha salido demasiado robusto -. Y con el pico le pellizcó el pescuezo y le alisó el plumaje -. Además, es macho -prosiguió-, así que no importa gran cosa. Estoy segura de que será fuerte y se despabilará.

- Los demás polluelos son encantadores de veras -dijo el viejo-. Considérese usted en casa; y si encuentra una cabeza de anguila, haga el favor de traérmela.

Y de este modo tomaron posesión de la casa.

El pobre patito feo no recibía sino picotazos y empujones, y era el blanco de las burlas de todos, lo mismo de los gansos que de las gallinas. «¡Qué ridículo!», se reían todos, y el pavo, que por haber venido al mundo con espolones se creía el emperador, se henchía como un barco a toda vela y arremetía contra el patito, con la cabeza colorada de rabia. El pobre animalito nunca sabía dónde meterse; estaba muy triste por ser feo y porque era la chacota de todo el corral.

Así transcurrió el primer día; pero en los sucesivos las cosas se pusieron aún peor. Todos acosaban al patito; incluso sus hermanos lo trataban brutalmente, y no cesaban de gritar: - ¡Así te pescara el gato, bicho asqueroso!; y hasta la madre deseaba perderlo de vista. Los patos lo picoteaban; las gallinas lo golpeaban, y la muchacha encargada de repartir el pienso lo apartaba a puntapiés.

Al fin huyó, saltando la cerca; los pajarillos de la maleza se echaron a volar, asustados. «¡Huyen porque soy feo!», dijo el pato, y, cerrando los ojos, siguió corriendo a ciegas. Así llegó hasta el gran pantano, donde habitaban los patos salvajes; cansado y dolorido, pasó allí la noche.

Por la mañana, los patos salvajes, al levantar el vuelo, vieron a su nuevo campañero: - ¿Quién eres? -le preguntaron, y el patito, volviéndose en todas direcciones, los saludó a todos lo mejor que supo.

- ¡Eres un espantajo! -exclamaron los patos-. Pero no nos importa, con tal que no te cases en nuestra familia -. ¡El infeliz! Lo último que pensaba era en casarse, dábase por muy satisfecho con que le permitiesen echarse en el cañaveral y beber un poco de agua del pantano.

Así transcurrieron dos días, al cabo de los cuales se presentaron dos gansos salvajes, machos los dos, para ser más precisos. No hacía mucho que habían salido del cascarón; por eso eran tan impertinentes.

- Oye, compadre -le dijeron-, eres tan feo que te encontramos simpático. ¿Quieres venirte con nosotros y emigrar? Cerca de aquí, en otro pantano, viven unas gansas salvajes muy amables, todas solteras, y saben decir «¡cuac!». A lo mejor tienes éxito, aun siendo tan feo.

¡Pim, pam!, se oyeron dos estampidos: los dos machos cayeron muertos en el cañaveral, y el agua se tiñó de sangre. ¡Pim, pam!, volvió a retumbar, y grandes bandadas de gansos salvajes alzaron el vuelo de entre la maleza, mientras se repetían los disparos. Era una gran cacería; los cazadores rodeaban el cañaveral, y algunos aparecían sentados en las ramas de los árboles que lo dominaban; se formaban nubecillas azuladas por entre el espesor del ramaje, cerniéndose por encima del agua, mientras los perros nadaban en el pantano, ¡Plas, plas!, y juncos y cañas se inclinaban de todos lados. ¡Qué susto para el pobre patito! Inclinó la cabeza para meterla bajo el ala, y en aquel mismo momento vio junto a sí un horrible perrazo con medio palmo de lengua fuera y una expresión atroz en los ojos. Alargó el hocico hacia el patito, le enseñó los agudos dientes y, ¡plas, plas! se alejó sin cogerlo.

- ¡Loado sea Dios! -suspiró el pato-. ¡Soy tan feo que ni el perro quiso morderme!

Y se estuvo muy quietecito, mientras los perdigones silbaban por entre las cañas y seguían sonando los disparos.

Hasta muy avanzado el día no se restableció la calma; mas el pobre seguía sin atreverse a salir. Esperó aún algunas horas: luego echó un vistazo a su alrededor y escapó del pantano a toda la velocidad que le permitieron sus patas. Corrió a través de campos y prados, bajo una tempestad que le hacía muy difícil la huida.

Al anochecer llegó a una pequeña choza de campesinos; estaba tan ruinosa, que no sabía de qué lado caer, y por eso se sostenía en pie. El viento soplaba con tal fuerza contra el patito, que éste tuvo que sentarse sobre la cola para afianzarse y no ser arrastrado. La tormenta arreciaba más y más. Al fin, observó que la puerta se había salido de uno de los goznes y dejaba espacio para colarse en el interior; y esto es lo que hizo.

Vivía en la choza una vieja con su gato y su gallina. El gato, al que llamaba «hijito», sabía arquear el lomo y ronronear, e incluso desprendía chispas si se le frotaba a contrapelo. La gallina tenía las patas muy cortas, y por eso la vieja la llamaba «tortita paticorta»; pero era muy buena ponedora, y su dueña la quería como a una hija.

Por la mañana se dieron cuenta de que había llegado un forastero, y el gato empezó a ronronear, y la gallina, a cloquear.

- ¿Qué pasa? -dijo la vieja mirando a su alrededor. Como no veía bien, creyó que era un ganso cebado que se habría extraviado-. ¡No se cazan todos los días! -exclamó-. Ahora tendré huevos de pato. ¡Con tal que no sea un macho! Habrá que probarlo.

Y puso al patito a prueba por espacio de tres semanas; pero no salieron huevos. El gato era el mandamás de la casa, y la gallina, la señora, y los dos repetían continuamente: - ¡Nosotros y el mundo! - convencidos de que ellos eran la mitad del universo, y aún la mejor. El patito pensaba que podía opinarse de otro modo, pero la gallina no le dejaba hablar.

- ¿Sabes poner huevos? -le preguntó.

- No.

- ¡Entonces cierra el pico!

Y el gato:

- ¿Sabes doblar el espinazo y ronronear y echar chispas?

- No.

- Entonces no puedes opinar cuando hablan personas de talento.

El patito fue a acurrucarse en un rincón, malhumorado. De pronto acordóse del aire libre y de la luz del sol, y le entraron tales deseos de irse a nadar al agua, que no pudo reprimirse y se lo dijo a la gallina.

- ¿Qué mosca te ha picado? -le replicó ésta-. Como no tienes ninguna ocupación, te entran estos antojos. ¡Pon huevos o ronronea, verás como se te pasan!

- ¡Pero es tan hermoso nadar! -insistió el patito-. ¡Da tanto gusto zambullirse de cabeza hasta tocar el fondo!

- ¡Hay gustos que merecen palos! -respondió la gallina-. Creo que has perdido la chaveta. Pregunta al gato, que es la persona más sabia que conozco, si le gusta nadar o zambullirse en el agua. Y ya no hablo de mí. Pregúntalo si quieres a la dueña, la vieja; en el mundo entero no hay nadie más inteligente. ¿Crees que le apetece nadar y meterse en el agua?

- ¡No me comprendéis! -suspiró el patito.

- ¿Qué no te comprendemos? ¿Quién lo hará, entonces? No pretenderás ser más listo que el gato y la mujer, ¡y no hablemos ya de mí! No tengas esos humos, criatura, y da gracias al Creador por las cosas buenas que te ha dado. ¿No vives en una habitación bien calentita, en compañía de quien puede enseñarte mucho? Pero eres un charlatán y no da gusto tratar contigo. Créeme, es por tu bien que te digo cosas desagradables; ahí se conoce a los verdaderos amigos. Procura poner huevos o ronronear, o aprende a despedir chispas.

- Creo que me marcharé por esos mundos de Dios -dijo el patito.

- Es lo mejor que puedes hacer -respondióle la gallina.

Y el patito se marchó; se fue al agua, a nadar y zambullirse, pero, todos los animales lo despreciaban por su fealdad.

Llegó el otoño: en el bosque, las hojas se volvieron amarillas y pardas, y el viento las arrancaba y arremolinaba, mientras el aire iba enfriándose por momentos; cerníanse las nubes, llenas de granizo y nieve, y un cuervo, posado en la valla, gritaba: «¡au, au!», de puro frío. Sólo de pensarlo le entran a uno escalofríos. El pobre patito lo pasaba muy mal, realmente.

Un atardecer, cuando el sol se ponía ya, llegó toda una bandada de grandes y magníficas aves, que salieron de entre los matorrales; nunca había visto nuestro pato aves tan espléndidas. Su blancura deslumbraba y tenían largos y flexibles cuellos; eran cisnes. Su chillido era extraordinario, y, desplegando las largas alas majestuosas, emprendieron el vuelo, marchándose de aquellas tierras frías hacia otras más cálidas y hacia lagos despejados. Eleváronse a gran altura, y el feo patito experimentó una sensación extraña; giró en el agua como una rueda, y, alargando el cuello hacia ellas, soltó un grito tan fuerte y raro, que él mismo se asustó. ¡Ay!, no podía olvidar aquellas aves hermosas y felices, y en cuanto dejó de verlas, se hundió hasta el fondo del pantano. Al volver a la superficie estaba como fuera de sí. Ignoraba su nombre y hacia donde se dirigían, y, no, obstante, sentía un gran afecto por ellas, como no lo había sentido, por nadie. No las envidiaba. ¡Cómo se le hubiera podido ocurrir el deseo de ser como ellas! Habríase dado por muy satisfecho con que lo hubiesen tolerado los patos, ¡pobrecillo!, feo como era.

Era invierno, y el frío arreciaba; el patito se veía forzado a nadar sin descanso para no entumecerse; mas, por la noche, el agujero en que flotaba se reducía progresivamente. Helaba tanto, que se podía oír el crujido del hielo; el animalito tenía que estar moviendo constantemente las patas para impedir que se cerrase el agua, hasta que lo rindió el cansancio, y, al quedarse quieto, lo aprisionó el hielo.

Por la mañana llegó un campesino, y, al darse cuenta de lo ocurrido, rompió el hielo con un zueco y, cogiendo el patito, lo llevó a su mujer. En la casa se reanimó el animal.

Los niños querían jugar con él, pero el patito, creyendo que iban a maltratarlo, saltó asustado en medio de la lechera, salpicando de leche toda la habitación. La mujer se puso a gritar y a agitar las manos, con lo que el ave se metió de un salto en la mantequera, y, de ella, en el jarro de la leche ¡y yo qué sé dónde! ¡Qué confusión! La mujer lo perseguía gritando y blandiendo las tenazas; los chiquillos corrían, saltando por encima de los trastos, para cazarlo, entre risas y barullo. Suerte que la puerta estaba abierta y pudo refugiarse entre las ramas, en la nieve recién caída. Allí se quedó, rendido.

Sería demasiado triste narrar todas las privaciones y la miseria que hubo de sufrir nuestro patito durante aquel duro invierno.

Lo pasó en el pantano, entre las cañas, y allí lo encontró el sol cuando volvió el buen tiempo. Las alondras cantaban, y despertó, espléndida, la primavera.

Entonces el patito pudo batir de nuevo las alas, que zumbaron con mayor intensidad que antes y lo sostuvieron con más fuerza; y antes de que pudiera darse cuenta, encontróse en un gran jardín, donde los manzanos estaban en flor, y las fragantes lilas curvaban sus largas ramas verdes sobre los tortuosos canales. ¡Oh, aquello sí que era hermoso, con el frescor de la primavera! De entre las matas salieron en aquel momento tres preciosos cisnes aleteando y flotando levemente en el agua. El patito reconoció a aquellas bellas aves y se sintió acometido de una extraña tristeza.

- ¡Quiero irme con ellos, volar al lado de esas aves espléndidas! Me matarán a picotazos por mi osadía: feo como soy, no debería acercarme a ellos. Pero iré, pase lo que pase. Mejor ser muerto por ellos que verme vejado por los patos, aporreado por los pollos, rechazado por la criada del corral y verme obligado a sufrir privaciones en invierno-. Con un par de aletazos se posó en el agua, y nadó hacia los hermosos cisnes. Éstos al verle, corrieron a su encuentro con gran ruido de plumas.

- ¡Matadme! -gritó el animalito, agachando la cabeza y aguardando el golpe fatal. Pero, ¿qué es lo que vio reflejado en la límpida agua? Era su propia imagen; vio que no era un ave desgarbado, torpe y de color negruzco, fea y repelente, sino un cisne como aquéllos.

¡Qué importa haber nacido en un corral de patos, cuando se ha salido de un huevo de cisne!

Entonces recordó con gozo todas las penalidades y privaciones pasadas; sólo ahora comprendía su felicidad, ante la magnificencia que lo rodeaba.

Los cisnes mayores describían círculos a su alrededor, acariciándolo con el pico.

Presentáronse luego en el jardín varios niños, que echaron al agua pan y grano, y el más pequeño gritó:

- ¡Hay uno nuevo!

Y sus compañeros, alborozados, exclamaron también, haciéndole coro:

- ¡Sí, ha venido uno nuevo!

Y todo fueron aplausos, y bailes, y brincos; y corriendo luego al encuentro de sus padres, volvieron a poco con pan y bollos, que echaron al agua, mientras exclamaban:

- El nuevo es el más bonito; ¡tan joven y precioso! - Y los cisnes mayores se inclinaron ante él.

Pero él se sentía avergonzado, y ocultó la cabeza bajo el ala; no sabía qué hacer, ¡era tan feliz!, pero ni pizca de orgulloso. Recordaba las vejaciones y persecuciones de que había sido objeto, y he aquí que ahora decían que era la más hermosa entre las aves hermosas del mundo. Hasta las lilas bajaron sus ramas a su encuentro, y el sol brilló, tibio y suave. Crujieron entonces sus plumas, irguióse su esbelto cuello y, rebosante el corazón, exclamó:

- ¡Cómo podía soñar tanta felicidad, cuando no era más que un patito feo!

FIN

Cuentos clásicos para niños

Si la transformación es dolorosa su comprensión mucho más.

Pero después la dulce recompensa de la serenidad alivia

las heridas.

El Crim de Lord Arthur Savile. Egos Teatre · TNC

2011-12-05T10:28:00.006Z

...We are all in the gutter but some of us are looking at the stars...
...Estem tots a la cuneta però alguns de nosaltres estem mirant a les estrelles...

.En paraules del mateix Oscar Wilde.

_Fotografies: David Ruano _ Teatre Nacional de Catalunya _

Egos Teatre al TNC amb la seva versió lliure de la novel·la d'Oscar Wilde, "El Crim de Lord Arthur Savile", ens ofereix la possibilitat de tocar les estrelles amb el que ells han convertit en un musical deliciós.

Unes veus brillants, que toquen l'exel·lència doncs són capaces d'embargar els sentits. Un text de dramatúrgia ben treballada, amb amor i reverència per l'autor i el relat d'on prové, un treball actoral impecable, una possada en escena magnífica, una música i uns musics arrevatadors.
Una direcció escènica enginyosa, ocurrent, al servei del ritme i la idea, al servei de la història que creix a cada moment.
Una direcció musical virtuosa, creativa, contundent.
Fan d'aquest musical una obra imprescindible per anar a veure.
Homenatge a un autor venerat... Rescata un meravellós relat amb una relectura intel·ligent i una aportació molt emotiva a més d'interesant, com és el frasseig de les remarcables frases wildeanes. Les cites més brillants de la literatura anglesa, que formen part de tota una vida, tota una obra, sempre dites per boca dels seus inoblidables personatges.
Una aposta per la visió moderna del clàssic que demostra un cop més, que els clàssics ho són perquè són vigents for ever more.
"No vulguis conèixer el teu destí. Un musical quiromàntic". Un teatre dins del teatre perquè al cap i a la fi The world is a stage but the play is badly cast _ El món és un escenari però l'obra (i els personatges) estan mal repartits.
Uns actors que es deixen la pell a l'escenari, i sinó, que li preguntin en Sèptimus. Excel·lents i absoluts.

El meu consell? És que no us podeu perdre una obra així.

_Crònica Isabel Laso_

Teatre Nacional de Catlunya - Egos Teatre

El Crim de Lord Arthur Savile

Oscar Wilde

EGOS Teatre

Sala Gran

De l'1 de desembre de 2011 al 8 de gener de 2012

Descripció:

Teatre musical

No vulguis conèixer el teu destí. Un musical quiromàntic

Després de l’èxit de La casa sota la sorra a la Sala Gran (temporada 2009/2010) i de passejar per tot Espanya la versió castellana de Rudiggore o la nissaga maleïda amb un èxit esclatant, EGOS Teatre torna a la Sala Gran per presentar-nos El crim de Lord Arthur Savile, el seu nou espectacle musical, basat en una novel·la d’Oscar Wilde.
El malson de Lord Arthur comença quan acudeix com a públic a un espectacle quiromàntic, poc temps abans de casar-se. Durant la funció, el vident l'informa que el seu futur estarà tacat per un assassinat. Obstinat a esborrar la maledicció, s'entesta a treure's de sobre el problema abans de contraure matrimoni. Però el que Lord Arthur no sap és que no li serà tan fàcil.

TNC

Fitxa Artística:

El Crim de Lord Arthur Savile

Oscar Wilde · EGOS Teatre

Versió lliure d’EGOS Teatre
Text i lletres de les cançons
Rubèn Montañá
Toni Sans
Música i direcció musical
Francesc Mora
Direcció escènica i coreogràfica
Joan Maria Segura i Bernadas
Amb
Anna Alborch
Lali Camps
Rubèn Montañá
Albert Mora
Francesc Mora
Maria Santallusia
Toni Sans
Escenografía
Enric Planas
Vestuari
EGOS Teatre
Il·luminació
David Bofarull
So
Damien Bazin
Caracterización
Sònia Montañá i EGOS Teatre
Asesor de màgia
Enric Magoo
Veu en off
Jaume Comas
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i EGOS Teatre

Multimèdia

EGOS TEATRE

Lord Arthur Savile's Crime

Oscar Wilde and I

More theater articles

Teatre Nacional de Catalunya. 4 de desembre de 2011

LARGO RECORRIDO. Libro de Relatos. CIKLOS Editorial

2011-11-25T12:14:00.003Z

Ya ha salido mi nuevo libro. Éste de relatos. Queridos amigos, espero que os subáis a éste tren y juntos hagamos el intrigante viaje de largo recorrido. ¡A toda máquina! ¡Os espero!
I.L.

TRAILER PROMOCIONAL

CIKLOS Editorial

ISBN 978-1-4709-6368-2
1ª Edición
Ciklos Editorial & Lulu
Barcelona. Noviembre 2011
Castellano
115 páginas
Tapa Blanda 15.2 x 22.9
PVP: 12,98€

¡Cómpralo!

RESEÑA

Largo recorrido es un volumen recopilatorio de varios cuentos, que la autora escribe entre 1996 y 2008. Son relatos de diversa índole donde ya empiezan a aparecer situaciones de alta tensión psicológica, que serán habituales en su novela. Tanto como los elementos de misterio e intriga llevados a los extremos de la novela gótica de terror. Pero siempre son relatos unidos por el nexo común de la mirada penetrante, donde luego la metáfora la envuelve y trasciende la realidad para mostrarla ante el lector en modo palpable. La autora observadora del comportamiento humano, lo analiza en estas páginas a través de diferentes voces, no sin pinceladas de belleza, para explicar lo mejor y peor de la condición humana. Así, con su particular estilo punzante, donde la intriga reina y la ficción se une a la realidad sin que se pueda precisar su frontera, la autora extiende un lienzo donde las emociones a flor de piel revelan las historias que las mueven, ante un lector – espectador, incapaz de resistirse al influjo de tales imágenes.

LA EDITORIAL

MÁS SOBRE MI LITERATURA Y TEATRO

' LA FOTO DEL CURT 2011 . III TROBADA DE CINEASTES' _ACE_ BARCELONA. 12.11.11

2011-11-18T13:55:00.007Z

Crónica de Miguel Ángel Escudero.

Agencia del Cortometraje Epañol ACE.

BARCELONA celebra ' LA FOTO DEL CURT 2011 . III TROBADA DE CINEASTES'

Fotografía de Jordi Azategui
Andrea López autora del Documental
"Por qué el Corto no se Corta?"

Celebrada el pasado sábado 12 de noviembre a las 12.00h en Montjuic-Plaça de Les Cascades. En los aledaños del Museo Nacional de Arte de Cataluña.

Barcelona, es la primera ciudad dónde se ha organizado, después de haberse celebrado en sus dos primeras ediciones en Madrid, con igual éxito de participación.

Este ha sido el último evento producido por 'PÁRLAme de cortos. Agencia del Cortometraje Español ( ace) ®", la única oficina de apoyo al cine-corto, y único Teléfono Gratuito de Información y Apoyo, que ha tenido todo cineasta de España, de cualquier especialidad, técnica o artística, desde su fundación en mayo de 2003, ya que el próximo 9 de diciembre cesará su actividad.

12.11.11
' La Foto del Corto' es una iniciativa de 'PÁRLAme de Cortos. Agencia del Cortometraje Español ( ace)® que se enmarca dentro del “Encuentro de cineastas” que promueve dicha agencia, desde 2009, con el objetivo de promover futuras producciones cinematográficas, bajo el lema 'EL CORTOMETRAJE NO SE CORTA'.
En este último encuentro ha conseguido reunir a profesionales vinculados con el mundo del cine de largo o corto-metraje, tales como, directores, guionistas, actores, actrices, productoras/es, técnicos, etcétera. de varias CC.AA., principalmente de Cataluña, Comunidad Valenciana, Región de Aragón, Castilla y León, y Madrid.
La 'Trobada de Cineastes' ha estado organizada por 'PÁRLAme de Cortos. Agencia del Cortometraje Español ( ace)® con sede en la Villa de Parla(Madrid).

Asistieron entre otros: Miguel Ángel Escudero (Cineasta y Director Técnicoace ),Clara Agustí (Academia de Cine Español), Jorge Rivero(Coord. de Promoción y Festivales CECC ), Alex Navarro Garrich(Director Catalán Films & TV - Barcelona),Cata Massana i Salvat(Dpto. Int. Catalán Films & TV - Difusión/Promo Catalán Films & TV), Manuel Bermúdez(Director Festival BAUMANN), Ricardo Akershtein(Director Escuela de Cine de Barcelona - ECIB), Arturo Méndiz(Bastian Films), Isabel Laso (KathArsis TheAtre), Rox Martínez (Actriz), Ruben Garcia Cebollero (Productor)...

Desde por la mañana hasta la finalización de la comida del encuentro de cineastas, en el restaurante 'ELS PORXOS', no se dejaron de presentar entre si todos los cineastas, y sus inmediatos proyectos, para conseguir encontrar esa colaboración o apoyo suficientes para llevarlos a cabo.

Este encuentro volvió a poner de manifiesto que este tipo de acciones tienen un carácter reivindicativo. En palabras de Miguel Ángel Escudero, Director Técnico ace:

"Este encuentro festivo de cineastas, es una manera de reivindicar que estas películas y sus creadores NO SOLO EXISTEN durante su largo paso por Festivales o corto en cadenas de televisión. Este encuentro lo que ha querido siempre, es reivindicar la figura del cineasta, tanto del campo artístico como técnico, de CINE de corto-metrajes que trabaja dura y profesionalmente en todas las comunidades autónomas.

La demanda histórica, es y será por siempre, su presencia en muchas más salas cinematográficas en las que el gran público pueda disfrutar con ellas, y de una vez por todas, volver VISIBLE, Y COTIDIANA, y no excepcional, su exhibición, preferentemente en LENGUA CO-OFICIAL, los mayores días posibles del año, no únicamente, en fechas o espacios muy determinados.

Para la consecución de tal fin, animamos al Ministerio de Cultura, a aumentar los incentivos necesarios a distribuidores como exhibidores, y a cuántos campos de la industria fueran necesarios, y a trabajar activa y decididamente por una mayor presencia del cine de corto-metraje, en definitiva de la cultura cinematográfica en el mayor número de pantallas posibles."

Barcelona, 12 de noviembre de 2011.

MÁS CINE

SUBTERRÀNIES. Sobreviure entre dues Barcelones

2011-11-04T12:16:00.006Z

Si voleu viure i reviure a la pròpia pell el que van suportar els ciutadans de la Barcelona assetjada pel foc aeri i marítim, durant la Guerra Civil, no podeu deixar d'anar al REGUGI 307, i assistir a:

SUBTERRÀNIES. Sobreviure entre dues Barcelones

Espectacle programat dins la Mostra de Teatre de Creadores Escèniques, del Projecte Vaca: NOVEMBRE VACA'11.

La creació de Subterràes ha anat a càrrec de Montse Alcoverro, Itziar Castro, Mamen Conte, i Carme Poll.

Les intèrprets són: Montse Alcoverro, Carme Poll i Itziar Castro.

Música en directe: Ester Umbert i Carolina Pereira.

Producció: Projecte Vaca - ANDRONACultura - Amb el suport de MUHBA · Museu d'Història de Barcelona.

TOTS ELS DISSABTES DE NOVEMBRE A LES 20H I DIUMENGES DE NOVEMBRE A LES 19H.

MUHBA - Refugi 307 / Nou de la Rambla 169.

Català i Castellà.

10€ taquilla / 8€ atrapalo.com

6€ TR3S C / 5€ associacions

*Grups reduïts de 15 persones.

Imprescindible fer reserva al telèfon: 695186421

Itziar Castro

Una magnífica encarnació, per part de les actrius, d'unes dones atrapades enmig d'un abans i un desprès en la història. Vides, somnis i esperances truncats. Unes representants anònimes de la lluita per la llibertat, de la força d'esperit per a no deixar-se abatre i per damunt de tot la capacitat de rebel·lar-se contra l'opressor i el manllevador d'aquestes llibertats individuals i col·lectives, el dret a viure, a viure amb il·lusió.

No perdem la memòria perquè ningú no ens la torni a prendre.

El fil conductor històric és a càrrec de Mamen Conte, qui ens endinsa en els fets quotidians del viure i sobreviure diari, dins i fora dels refugis antiaeris. Quan es disparaven les sirenes la vida s'interrompia, però havia de ser en ordre...

No deixeu passar una ocasió com aquesta per reviure una part de la nostra història que tampoc està tan lluny de nosaltres. No hem d'oblidar.

Montse Alcoverro

Carme Poll

SUBTERRÀNIES. Sobreviure entre dues Barcelones,
Una visita guiada teatralitzada al refugi antiaeri 307 del Poble Sec (c/ Nou de la Rambla 169) durant tots els caps de setmana de novembre (dissabtes a les 20h i diumenges a les 19h). Un projecte que vol retre homenatge a totes les persones que van lluitar durant la guerra civil espanyola per la democràcia i les llibertats, i molt especialment a totes les dones i nens que van viure la guerra a la ciutat de Barcelona, construïnt una rereguarda, emblema de solidaritat col·lectiva i ressistència pacífica. El format consixteix en una visita guiada amb la guia oficial del MUHBA – Museu d’Història de Barcelona i ANDRONAcultura www.andronacultura.com Mamen Conte, que explicarà els fets històrics d’aquella època, que s’ampliaran amb la presència de diferents personatges, una mare, una jove i una nena, interpretats per Montse Alcoverro, Carme Poll i Itziar Castro, que ens explicaran altres fets viscuts durant la guerra. Aquesta visita itinerant per tot el refugi inclourà també música en directe i un vídeomuntatge amb entrevistes a diverses dones que vàren viure aquells anys de barbàrie en primera persona.
Per tal de poder assistir a la visita cal fer reserva al telèfon 695186421 ja que els grups son reduïts.

NOVEMBRE VACA'11

Projecte VACA

Fotografia de capçalera: Robert Capa.

Fotografies Actrius: Imma Manresa.

Refugi 307. 2.11.11

NOVEMBRE VACA'11. Nota de premsa de la 11a Mostra de Teatre de l'Associació de Creadores Escèniques. Projecte VACA.

2011-11-01T15:36:00.008Z

NOTA DE PREMSA

Spot Novembre Vaca'05

NOVEMBRE VACA’11_

I tot i les retallades, ja en portem 11!

La fusió de les diferents arts és un signe de la cultura contemporània. I així ho demostra un any més l’associació de creadores escèniques Projecte VACA amb una nova edició del NOVEMBRE VACA’11. La mostra es realitzarà entre el 5 i el 30 de novembre. El teatre, el clown, el vídeo i les visites guiades teatralitzades es donen cita a l’Espai Bonnemaison, al Cafè de les Delicíes, a Freedonia, a Inusual Project, al Refugi antiaeri 307… diferents llocs on “les vaques” convoquen al públic per gaudir d’aquests productes que neixen de la creació multidisciplinar i el mestissatge artístic. Fent d’aquesta mostra un punt de referència per fer una trobada annual entre les “vaques” (creadores escèniques professionals en actiu del panorama teatral català) i el públic. Enguany les “vaques” van a l’escorxador! Ja que posarem les peülles al teatre de l’Escorxador de Lleida.

La mostra s’inaugura d’una manera diferent a la resta d’edicions, aquest any s’ha triat el projecte SUBTERRÀNIES. Sobreviure entre dues Barcelones,

una visita guiada teatralitzada al refugi antiaeri 307 del Poble Sec (c/ Nou de la Rambla 169) durant tots els caps de setmana de novembre (dissabtes a les 20h i diumenges a les 19h). Un projecte que vol retre homenatge a totes les persones que van lluitar durant la guerra civil espanyola per la democràcia i les llibertats, i molt especialment a totes les dones i nens que van viure la guerra a la ciutat de Barcelona, construïnt una rereguarda, emblema de solidaritat col·lectiva i ressistència pacífica. El format consixteix en una visita guiada amb la guia oficial del MUHBA – Museu d’Història de Barcelona i ANDRONAcultura www.andronacultura.com Mamen Conte, que explicarà els fets històrics d’aquella època, que s’ampliaran amb la presència de diferents personatges, una mare, una jove i una nena, interpretats per Montse Alcoverro, Carme Poll i Itziar Castro, que ens explicaran altres fets viscuts durant la guerra. Aquesta visita itinerant per tot el refugi inclourà també música en directe i un vídeomuntatge amb entrevistes a diverses dones que vàren viure aquells anys de barbàrie en primera persona.

Per tal de poder assistir a la visita cal fer reserva al telèfon 695186421 ja que els grups son reduïts.

Aquest any continuem apostant pel teatre social amb

MI PARCE que tindrà lloc el divendres 25 de novembre a les 20h a “La Cuina” de l’Espai Bonnemaison (Sant Pere Més Baix, 7), un monóleg escrit per l’autora colombiana Patricia Ariza creadora del Teatro de la Candelaria de Colombia, i que anirà a càrrec de Carolina Torres. Aquest espectacle vol fer una reflexió sobre la violència dels barris problemàtics de Colombia on els “parceros” (sicaris) i el nacortràfic son a l’ordre del dia. Al finalitzar l’espectacle hi haurà un col·loqui.

El clown segueix sent una eina de trasnformació que ens ajuda a mostrar el poder de la dona tractant temes d’actualitat des de l’humor PALLASSES POWER: LA INDIGNACIÓN

esdevindrà una vetllada desclowntrolada dirigida per la gran pallassa Virginia Imaz que s’ha endinsat en l’essència de cada dona que ha realitzat el seu laboratori de creació durant 3 mesos per treure la “pallassa” que totes portem dintre! Divendres 18 a les 20h ens desclowntrolarem al Freedonia (c/ Lleialtat, 6). Per una altra banda el CABARET DE LES IMPOSSIBLES

ens mostrarà el divendres 11 de novembre a les 20h a “La Sala” de l’Espai Bonnemaison (Sant Pere Més Baix, 7) la DONA del segle XXI, les domadores del temps i les equilibristes de les mil obligacions Maite Ojer, Núria Caballol i Esther Cardona amb direcció col·lectiva del Projecte VACA ens posaran un somriure als llabis amb el “més difícil encara”!.

15 anys amb el mateix personatge donen per molt, i és per això que Cecilia Bellorín vol celebrar amb el públic aquesta efemèride del seu personatge MELANINA BROWN amb l’espectalce autobiogràfic de teatre musical COSAS DE NEGROS, OR BLACK IS BEAUTIFUL

que amb les seves anècdotes, poemes i cançons compartirà les vicisituts de les seves vivències com actriu “de color”, negra o afrodescendent… (¡elija usted el término!). Dimecres 23 de novembre a les 21h a Inusual Project (c/ de la Paloma, 5).

A vegades ens han dit “endogàmiques” per aquest motiu hem creat ¿Y ESA VACA QUE HIZO?

Amb el passi de diverses vídeprojeccions volem compartir amb el públic altres projectes professionals. Perquè fora del Projecte VACA també pasturem els nostres talents polifacètics. Tots els dilluns de novembre a les 20h acompanyades d’un cafè us esperem al Cafè de les Delicíes (rambla del raval, 47). Entrada lliure!.

L’any passat es va presentar dins de la programació del festival TEMPORADA ALTA a Girona, l’espectacle La Veu Secreta dels Ocells amb producció de Projecte VACA. Aquest any marxem de les terres de la tramuntana a les terres de ponent per tancar el NOVEMBRE VACA’11 amb la proposta més col·lectiva i festiva dels últims anys, el tan celebrat VACABARET,

un seguit d’sketchs d’uns 10min de duració on diferents “vaques” cantaran, ballaran, interpretaran, es mostraran… en diferents formats com la música, el teatre, la dansa, el vídeo, clown… Dimecres 30 de novembre a les 20h al teatre de l’Escorxador (c/ Lluís Companys, 20) a Lleida.

Al NOVEMBRE – POSA’T VACA! i recorda PARITAT = CRITERI CULTURAL

+info: www.projectevaca.com

Responsable de Premsa Itziar Castro

Ciutat i Oci

Més informació sobre Projecte Vaca

Halloween

2011-10-31T07:36:00.006Z

Halloween

(pronunciar jalouín)

Por fuerza de la mundialización, tradiciones heredadas de esta antiquísima fiesta de origen celta se están extendiendo tan rápidamente en los países hispanohablantes que vale la pena echar una ojeada a su origen, por más que se haya perdido de vista el significado de la propia palabra: Halloween.

En la Antigüedad, en Bretaña, Escocia e Irlanda, se festejaba la fiesta de Samhain el 31 de octubre, último día del año en los antiguos calendarios celtas y anglosajones. En esas ocasiones, se encendían grandes hogueras en lo alto de las colinas para ahuyentar a los malos espíritus y se creía que las almas de los muertos visitaban sus antiguas casas, acompañadas de brujas y de espíritus.

Esto ocurría porque era el día mágico en el que el cielo y el infierno abrían sus puertas y espíritus y personas podían pasar de un lado a otro sin dificultad. Era cuestión pues, de que los moradores de la tierra se congraciasen con los del otro mundo para ponerlos de su parte y conseguir que no los llevaran con ellos ni les hiciesen malas jugarretas o pasar miedo. Sabían que ofreciéndoles los frutos de la temporada y más si eran caramelizados con azúcar o miel, (calabazas, castañas, bebidas dulces, caramelos), los aplacarían. Todo el mundo tenía preparada en su casa la pertinente munición.

Con la llegada del cristianismo, se estableció el primero de noviembre como Día de Todos los Santos, y el 31 de octubre pasó a llamarse en inglés All Saints’ eve (víspera del Día de Todos los Santos) o también all Hallows’ evey, más recientemente, Hallows’ eve, de donde derivó Halloween. Hallow es una palabra del inglés antiguo , significa ‘santo’ o ‘sagrado’ y, como el moderno vocablo holy, proviene del germánico khailag.

Muchas de las tradiciones de Halloween se convirtieron en juegos infantiles que los inmigrantes irlandeses llevaron en el siglo XIX a los Estados Unidos y, desde allí, se han extendido en las últimas décadas hacia el resto del mundo.

Los escoceses opinan que la tradición americana se debe a ellos.

Sea como sea la celebración es de origen celta y desde el punto de vista puramente tribal sabemos que todos los núcleos de población en la Antigüedad estaban vinculados y vivían y experimentaban creencias parecidas, por lo que no es de extrañar que la Castanyada en Cataluña comparta orígenes paganos. Al fin y al cabo comer castañas y moniatos asados, panallets y beber vino dulce, o mistela, o vino rancio o todo mezclado, mientras se explican historias terroríficas, ayuda a pasar el susto, ¿sí o no?

Ambientando un poco el artículo dejamos aquí la mejor banda sonora que ha recogido historia alguna para esta noche.

Y aquí la película más recomendada para hoy, una noche en la que es mejor no ir a dormir...No sea que se presente Freddy.

Para saber más.

Novembre VACA'11

2011-10-28T12:33:00.001+01:00

Ja ha arribat el Novembre VACA'11

11a Mostra de Creadores Escèniques

Projecte VACA

NEGRA y CRIMINAL

2011-10-27T11:43:00.002+01:00

Permitidme que os recomiende un local con buqué... Fino, aromático y contundente.
Fino, por la sutilidad de sus ambientes.
Aromático, por la suave fragancia mezcla café negro con bayas y tabaco de pipa afrutado.
Contundente por la cantidad de crimen que recogen sus estantes y sus libreros, mucho más que especialistas en el género negro, comisarios de expediente intachable. Paco Camarasa y su esposa.

Si os gusta el género negro y policíaco no dejéis para otro día visitar este lugar, llamado librería, que en realidad es, la sucursal de mafiosos lectores empedernidos y sufridos acompañantes. Un lugar donde uno pierde el sentido del auto deber para quedar atrapado en los cinco sentidos del investigador de turno. Bien, ya habréis adivinado que se trata de la librería NEGRA Y CRIMINAL. Principal cerebro de la organización Barcelona Negra.

Y por la que yo he sido secuestrada desde hace muchos años. Y en pleno síndrome de Estocolmo afirmo que no tengo ninguna intención de escapar.

De verdad. Mi recomendación es que también os dejéis atrapar por este rapto, siempre que os vaya la marcha, claro. Si no os podéis acercar a Barcelona, a la calle de la Sal, número 5, infiltraos en su web, o su blog... Donde se puede trapichear online, descaradamente.

Y tal que en el Castillo de Irás y no Volverás, te garantizo que si entras ya no saldrás. Jejejejeje!

Y con esta risa te dejo la definición que ellos nos brindan de género negro o policial. Yo, jamás he leído ninguna mejor:

Negra: Demasiados han abusado del termino para aplicarlo a cualquier novela con intriga. Nosotros nos quedamos con la definición de Paco Ignacio Taibo II : "Una novela negra es aquella que tiene en su corazón un hecho criminal y que genera una investigación. Lo que ocurre es que una buena novela negra investiga algo más que quién mató o quién cometió el delito, investiga a la sociedad en la que los hechos se producen. Empieza contando un crimen, y termina contando cómo es esa sociedad"(Entrevista con Ana Salado en Abc Cultural.1.Julio.2000 ).

Policial: Englobamos desde la novela enigma a la novela detectivesca, la novela problema, el procedural.... Aquellas novelas que se preocupan del quién, cuándo y cómo, fundamentalmente.

Taller de Teatro de Rox Martínez

2011-10-26T11:49:00.006+01:00

Tengo el gusto de invitaros a participar en el taller de, Rox Martínez. Querida discípula y entrañable amiga. Actriz de KathArsis TheAtre.

Como decían los maestros antiguos al otorgar el permiso para enseñar:

"Ratio semper recta via portanda nec omnino lapis te ab horizon tua magna".

"Que tus principios te lleven siempre por el recto camino y ninguna piedra te aparte del horizonte de tu maestría".

TALLER DE TEATRO impartido por Rox Martínez

miércoles, 02 de noviembre · 10:30 - 13:00

Lugar	CX Espai Vilanova i la Geltrú (Antic Casal Sant Jordi) Rbla Samà, 18 Vilanova y Geltrú, Spain

Creado por	Rox Martínez Cabezas

Más información	El taller es una pequeña introducción donde podrás descubrir y disfrutar del arte de hacer teatro. Plazas limitadas. Miércoles, 2 de Noviembre Horario: de 10.30h a 13.00h CX Espai Vilanova i la Geltrú (Antiguo Casal Sant Jordi) Rbla Samà, 18 Tlfn. 93 893 76 53 o vilanovailageltru@cxespais.org Inscripciones en el mismo Casal, preguntar por Carles Jorquera o también a tallerdeteatre@hotmail.es, preguntar por Rox Martínez Indicando: NOMBRE COMPLETO EDAD LOCALIDAD - PROVINCIA - COMUNIDAD AUTÓNOMA EMAIL MÓVIL Inscripción gratuita y hasta el 31 de Octubre. Ven y disfruta la magia del Teatro, ¡ te esperamos !

¿Quién anda ahí?

2011-10-25T19:45:00.001+01:00

VV.AA: El Club Diógenes / CD-291

año: 2010
ISBN: 97884-7702-678-5
págs: 456

precio: 11,00EUR

Editorial Valdemar

En estos días ando yo sumergida en esta lectura. Con franqueza, el de los fantasmas y aparecidos romántico - góticos es el género literario que me resulta más emocionante, por el suspense, por la inmersión, por la evasión, y la capacidad para erizarte el vello sobre la piel lo tengas o no, sin que haya intervenido ninguna otra cosa que la pluma del autor.

En esta deliciosa recopilación intervienen entre otros, Sheridan -Le Fanu, Wilkie Collins, Stocker, o Conan Doyle.

Una delicatesen narrativa que recomiendo fervorosamente a los amantes del horror literario de buen gusto. Nada como lo clásico para disfrutar.

Sinopsis:

Los fantasmas, los espectros o aparecidos, los muertos que no encuentran la paz en sus tumbas y regresan al mundo de los vivos, han poblado desde siempre nuestras peores pesadillas. Pero es sin duda a partir del Romanticismo y su fascinación por todo lo sobrenatural cuando se establece la visión moderna del fantasma. La presente antología recopila los mejores relatos de fantasmas publicados por Valdemar a lo largo de más de veinte años, y ha tenido en cuenta la evolución histórica del relato moderno de fantasmas, así como sus distintas corrientes, por lo que reune relatos de Nodier, Le Fanu o Margaret Oliphant, con una perspectiva más tradicional y folclórica del mundo espectral, junto a contribuciones más personales de autores consagrados como Stoker, Maupassant o Conan Doyle, sin olvidar las historias de «especialistas» más recientes como M.R. James o E.F. Benson, que tratan de alejarse de los escenarios clásicos de ruinas y pasadizos trayendo el horror a la paz de la vida cotidiana.El cuento de fantasmas es, en palabras del escritor inglés L.P. Hartley, la forma más exigente del arte literario, pues para cumplir su función debe alcanzar lo que la escritora Edith Wharton denominó «la cualidad termométrica», es decir, lograr «que nos corra un escalofrío por el espinazo».


tema:	Espectros, fantasmas y aparecidos

Diàleg Irrellevant

2011-08-08T18:00:00.003+01:00

Diàleg Irrellevant

- Noia, només estic una mica cansada, això és tot.
- Martina... Ja fa temps que ens coneixem...
- Està bé. Sí! A tu no puc enganyar-te... En Pol i jo... Bé...
- Vés quina notícia! Això era la crònica d’una mort anunciada...
- Mira que n’ets de dolenta, Marieta de l’ull viu.
- Apa! No t’enfadis! Si m’ho expliques et servirà per desfogar-te, dona.
- I per a què pago el psiquiatra aleshores?
- Me la bufa...! Ja saps què n’opino d’aquests individus.
- Ja t’ho dic que ets dolenta, però dolenta a base de bé... Si no fos...
- ... Que fa trenta sis anys que ens coneixem... Deixa’m endevinar-ho... T’ha tornat a rebutjar una editorial...
- ...
- Martina... No ploris... Parla dona... Sóc aquí, al teu costat, com sempre.
- Si a més de mil quilometres és al meu costat...
- Si cal vinc, ho saps, ho he fet quan ha calgut...
- Sí, ho sé. Maria, Maria, saps com t’arribo a estimar, però és que estic molt malament... Un moment, s’està entelant el telèfon, les ulleres també... Fins i tot el cervell se m’entelarà...
- Eixuga amb compte que m’estàs deixant sorda...
- Veuràs, això de l’editorial em fot però no és tant com el fet d’haver-me adonat que m’he convertit en una vella inútil. Un ésser estèril, improductiu i sense cap valor.
- Mmmmmm...
- He estat perseguint una pastanaga tota la meva vida per acabar veient que més m’hagués valgut agafar el que em venia i tenia segur. Aquella feina al despatx de l’oculista... El germà de la Mercè que, em va anar al darrera fins que no va poder més... Però no, jo anava a ser la gran escriptora del nostre segle, i la meva parella seria el tio més bo del planeta...
- Però Martina, a mi m’agrada molt com escrius i...
- I què? A mi també m’agrada molt com interpretes i no ets menys fracassada que jo...
- Això ha estat innecessàriament cruel, no et penjo perquè sé que estàs fatal, que sinó...
- Perdona, perdona’m si us plau, se m’estan retornant les meves pròpies paraules i m’horroritzen... Maria...
- Si?
- No t’enfadis si us plau, t’ho prego.
- Els cinquanta t’han caigut de pena tia.
- Sí, ho reconec.
- Saps quin és el teu problema? Que no ets capaç d’apreciar res del que t’envolta perquè sempre has tingut la mirada posada massa lluny. Això de la pastanaga, em fa gràcia... En tot cas te l’has posada tu sola.
- No sé... Jo veig que totes esteu bé tret de mi. Abans no m’importava i sempre m’alegrava molt sincerament de les vostres coses, però també m’ajudava a suportar-ho que jo tenia esperances i il•lusions...
- Su•por•tar-ho...?
- El que vull dir és que ara tot em cau malament... Em fa l’efecte que totes m’expliqueu les coses per burxar... Per refregar-me els vostres tristos èxits... Que de cada fotesa que aconseguiu en feu un gra massa per fotre’m...
- Martina, m’estàs acollonint. Tu t’estàs sentint?
- Només estic sent sincera. A veure perquè t’hauries de sentir malament tu ara. No estic parlant de tu en concret, estic parlant en general...
- És clar, només de les altres...
- Maria...
- No, no, tranqui, les amigues estem per aguantar... Treu, treu-t’ho tot sense miraments.
- Maria, jo et ben asseguro que...
- Perdona xata, abans que continuïs permet-me que et faci saber jo una fotesa de les meves. Saps aquella audició que tenia pel musical?
- Espanyol?
- No! Era americà. És igual, el cas és que després d’haver passat les proves van i anul•len l’obra sense més explicacions ni tan sols excuses. Vés a saber què ha passat, però a la porra el projecte... I jo sense la meva oportunitat. I mira ja que hi som, et recordaré que fa uns anys em van donar el paperet de dona de la neteja a la sèrie de la tele de les Tac-Tac... Ahhhhh, com vaig lluitar amb ungles i dents a cada casting... I què em vaig trobar el primer dia de rodatge? Baralles absurdes entre uns i altres i sèrie suspesa i ja us apanyareu, ni recol•locació ni hòsties en vinagre, aquí qui no corre vola i maricón l’últim... I la meva gran oportunitat a la merda... Sí o no? I quantes vegades no ho he hagut de veure com es repetia això? I sempre quan més esperances tenia... I...
- Està bé! Maria! Prou que ho sé. El problema no som nosaltres, el problema és la gent que permet les intel•ligències perdudes... I arribats en aquest punt em demano per què? Per què estem subjectes en aquest cruel destí, i no me’n surto...
- No hi tornis que encara em deprimiràs a mi, i jo tenia bon dia...
- És això! Justament és això! Jo veig les coses i per això estic amargada... Vosaltres viviu relativament bé ja que no les veieu o no les voleu veure.
- Mira, jo no ho sé les altres de la colla, però pel que fa a mi no visc tan bé com tu et penses.
- Ah, no?
- No. Veuràs. Aparento. Que és molt diferent. Aparento bon humor, cordialitat, positivisme, que tot em ve de cara, que sóc feliç... Ho aparento perquè no tinc ganes d’amargar ningú, ni que m’amarguin, i també perquè la gran majoria dels que m’envolten no saben escoltar... I què guanyaria, a més, quan et trobes amb algú és per passar una bona estona i distreure’t de cabòries, no trobes?
- Sí. Però estic segura que també aparentes per fotre algú.
- Mira, això és encara més trist que tot el que portes dit fins ara. Si perquè em veu així algú es fot, serà que el problema és seu, no? Jo no vaig per fotre ningú, però tampoc m’agrada fer pena, no sé si m’explico.
- Maria. Tu creus que som dones sense sort?
- Martina si us plau, no em fotis amb preguntes d’aquestes que saps que no m’agraden.
- És que de la colla, érem les úniques que teníem aspiracions no convencionals diguem-ne i mira tu per on... Totes les altres que no en tenien d’objectius, ni convencionals ni no convencionals, són felices tret de tu i de mi... Com ha pogut ser això?
- No sé a què et refereixes. A veure, passem revista... La Eulàlia per exemple, ínfima funcionària de l’Ajuntament i casada amb un calçasses de manual.
- Sí, però es munten uns viatges cada any que vés-los al darrera...
- I a quin preu, reina? Ell curtet i calçasses amb la seva feineta d’horari partit a la ferreteria i ella lapidària amb la gent per insatisfeta, et canviaries? Jo ni boja.
- I la Remeï. Advocada. Soltera. Sense lligams. Amb una reputació impressionant. Tot li ve tan de cara que sembla que hagi nascut amb una flor al cul.
- No tant, la Remeï és lesbiana, te n’oblides? Agonitza per trobar la seva parella, tot esperant al sofà que la vingui a buscar.
- Ahhhh! Com és que me n’oblido sempre d’això?
- I jo què sé... Doncs això, la senyoreta Remeï és una magnífica idiota. És una cosa insofrible d’estúpida. Ningú la suporta més de deu minuts seguits, ja t’ho dic ara. No et sobtis, tu perquè des que vas marxar que estàs molt desconnectada, però totes l’hem anada apartant dels nostres esdeveniments.
- Doncs de jove no era així.
- Segurament que ho dissimulava o nosaltres no ens assabentàvem nena. És una complerta ignorant. I t’ho dic, per ser ignorant no cal res més que tenir un Màster en “com demostrar els altres lo incultes que són mentre que jo, com un lloro, repeteixo allò del que no tinc ni idea, però que una persona important, tal vegada estúpida també però jo això no ho contemplo, m’ha dit fa deu minuts” Aquest Màster només es pot fer a la Universitat dels Imbècils. I per inscriure’t l’únic requisit és demostrar la pròpia condició de voler quedar sempre d’en peus com els gats i tenir unes ganes folles de passar la mà per la cara de tothom refregant-los qualsevol cosa que s’acaba d’aprendre o adquirir tot i que hom ja faci anys que ho sap o posseeix. Fer saber els altres que se’ls veu com a ben poca cosa tot i que siguin eminències. Confondre expressament la humilitat i modèstia dels altres amb complert desconeixement i ignorància de tot o carència de qualsevol bé, moble o immoble. Evidentment ningunejant-los pedantment. Jactar-se d’allò evident. Jactar-se de foteses i intrascendències. Ser crèdul amb tot allò que afirmi un altre ignorant, com més fantasma més admirat. I sempre posar en dubte el que diu la gent intel•ligent.
- Nena, estàs pitjor que jo. Què t’ha fet la Remeï.
- Saps que vaig a un cor gospel. S’hi va apuntar. Una mica més i em fa fora. Una mica més i fa fora al director.
- Vaja. Ho sento. La truco i li dic quatre coses. Què s’ha cregut?
- Perquè l’hi diguis tu ja l’hi dic jo. Però passo, em fa l’efecte que tampoc ho entendria.
- Sí. M’ha quedat clar amb la teva tesi.
- Buf!
- Buffffffffffff! I... Què se n’ha fet de l’Anna Maria?
- Se’n van anar a Madrid. Es veu que el marit va treure plaça a un bon hospital, i ja no crec que tornin.
- Segueix amb el seu marit, doncs?
- Sí, noia.
- En les últimes èpoques vaig patir molt per culpa de l’Anna Maria.
- Ja ho veus, a mi mai em va acabar de fer el pes. Amb les noies ho xerràvem a les basseroles... Es veu que com no havia estat de la colla de bon començament, de quan anàvem a estudi... La veiem com una acoblada. De fet se’t va ben arrapar, oi?
- Sí, va ser arran dels cursos d’anglès a la Brittany. Com jo era íntima del professor ella se’m va enganxar amb intencions trepes... Però és clar, jo aleshores no ho veia. Te’n recordes que sempre anàvem juntes arreu, que érem les més amigues? Que... Perdona, és que em surten un sospirs cada cop que hi penso. Des del primer dia que va ser excessiva. Amb regals i cites i convits desproporcionats... Però era tan elegant, tan refinada... No se li podia dir que no. Sempre interessant-se per una... Semblava sincera, semblava buscar només amistat. I ja saps que jo mai m’he tancat a fer amics. És el meu vici, i la meva perdició, m’agrada massa la gent i...
- Bah, pensa que se li veia el llautó d’una hora lluny. Era com si et volgués prendre el lloc...
- ... Volia obrir-se camí a través meu...
- Ha, ha, ha! Dèiem, qualsevol dia vindrà anunciant que es diu Martina...
- Així que totes ho veieu tret de mi mateixa. Molt bonic, i perquè no m’avisàveu? No, no cal que contestis. Jo mateixa me n’he callades tantes de coses tantes vegades... Bé, és igual, al que anava. Maria, creu-me, el cert és que va acabar fent-me por. I molta. M’espantaven la seva exquisida educació i el seu refinament. Cada cop que quedàvem per sopar tremolava només de pensar que s’ho faria venir bé per deixar en evidència la meva inferioritat. Ella m’havia posat en un pedestal immerescut, en el que jo m’havia deixat amanyagar simplement responent sense cap mala intenció, a la meva naturalesa seductora que mai s’oposava a les mostres d’estima. Tanmateix quina trampa, no sabia com baixar-me’n. En les últimes setmanes anava veient amb prou definició com ella mateixa que m’havia coronat, em destronava a poc a poc ferma i implacablement. I... Amb unes mostres d’odi i menyspreu fregant en la humiliació que per res venien al cas. T’ho juro, no perdia l’ocasió de llevar-me la dignitat, com en un intent desesperat de reclamar-me l’atenció sobre alguna cosa que jo ignorava. I de res servia que esmercés esforços en amabilitat i detalls. Com més amable era jo més ferotge i cruel es tornava ella, despietada fins i tot. Els seus ulls destil•laven un odi, desdeny i ressentiment que... Em vaig acollonir i vaig partir peres. A més tampoc resulta agradable quedar amb algú sabent que t’insultarà d’una manera exquisida cada vegada.
- En realitat l’Anna Maria t’aplicava l’efecte mirall. Tot aquest odi anava en contra del seu home. Ell la tenia castrada i ella vivia rabiosa. No hi ha més. Quan tu vas aconseguir l’estada a Anglaterra i ella no... Va ser massa per a ella. Ens va dir que era molt estrany, que si ja ho tenies tot com era que encara buscaves més, que li prenies les oportunitats a la gent com ella que eren anglo parlants vocacionals i de veritat.
- Quèeeeeee?!!!!
- No t’alteris, que això no és cap secret per tu carinyu. Jo estava prenent cafè amb vosaltres el dia que ho vas explicar tota contenta i no se m’oblidarà mai la seva cara. Se li van velar els ulls.
- Tot això és molt dolorós. Jo no puc més.
- Martina, torna al present vols? Tot això fa molt temps que va passar. Estem aquí i ara, no? Hem de mirar endavant.
- Com pots ser sempre tan optimista. Crec que amb mi no dissimules pas.
- Cabaret!
- Què?
- La Liza...
- Qui?
- La Liza Minelli! Tot és culpa seva! Sí dona. Te’n recordes el primer cop que vam anar juntes al cine tota la colla? Quina peli era? No te’n recordes eh? Cabaret, nena, Cabaret! Si teníem els catorze recent acomplerts...
- Sí, hosti, sí. Érem ximpletes, eh?
- Unes pàmfiles, érem. Tot el sant dia rient per no res...
- No entenc com ens aguantaven...
- Sí, com el Thorb, tot el dia ens burlàvem d’ell, la seva gorra i la seva caçadora i ara vés-li al darrera. Aquest sí que ha triomfat.
- Em fa molta enveja. L’hi publiquen absolutament tot.
- Dona, la novel•la negra mola i ell és bo.
- Sí, s’ha de reconèixer que sí.
- Doncs el què et deia, que arran de Cabaret vaig decidir fer-me actriu i posar-li al mal temps bona cara. T’asseguro que va ser el final el que em va impactar. I sempre més ha estat un referent. Ella amb la seva passió que ho movia tot i a tothom, i el final... De tràgica bellesa... Sabut i temut i no volgut i resignat i mai l’haguessis volgut saber i magnífica desolació prenyant-te l’ànima... Després d’això no podia fer cap altre cosa a la vida que ser optimista, actuar en la realitat i escriure en la ficció.
- Es•criure?
- Coses sense importància... Històries de... El meu diari.
- Entenc. Ammmm, sí que et va marcar... Jo va ser per Carry i Stephen King. Volia ser novel•lista de terror absolut.
- Martina estimada, tu ets, absolutament terrorífica!
- I de quina manera. De tant en tant guanyant algun concurs, i veient la primera edició... Res més. Ja saps que m’he de guanyar la vida en aquest despatx horrorós d’agent d’assegurances.
- No et queixis bonica. Que jo si no fos per la pedagogia m’hagués mort d’inanició ja fa temps.
- Però al menys t’has tractat amb gent important... Has fet una carrera molt digna.
- Mira, tu ho saps tan bé com jo. Això haurà estat en un altre vida perquè el que és en aquesta... Misèria i companyia.
- Companyies no et falten a tu... Apa! Que no m’ho explicaràs, no... Això de l’últim acompanyant teu.
- Ha, ha, ha... Em faràs pujar els colors nena. Bé, jo crec que aquesta vegada va de debò.
- Com pots estar-ne tan segura?
- Per una senzilla raó, Martina estimada meva. Més que amor aquí hi ha interès. Interès mutu. No veus que tots dos som ben grans i estem més sols que uns mussols? Hem decidit no perdre el temps, que no estem per perdre’l. Pensa que ell em porta deu anys, és sesentón... Però fa un goig que més d’una es posa ben nerviosa, que t’ho dic jo. A més és molt intel•ligent. Molt. Pensa que fa deu anys només, pels vols del 99, era bidell d’un Museu. Sobre el 2000 va haver-hi un traspàs de poders i el nou Ens públic el va acomiadar. Doncs no et dic més que amb la indemnització que li pertocà, va muntar un negoci ben senzill i ara és un home ric.
- Vaja! I quin negoci és?
- Reciclatge. Amb les banderoles, bosses, cartrons, etc... Confecciona complements, bosses, cinturons, carteres, clauers... La gent ho compra i ell s’ha fet d’or. Precisament ens vam conèixer en una de les seves botigues... I fins avui.
- Marieta, em deixes sense paraules, espera’t una mica abans de continuar, a veure si en trobo alguna que valgui la pena per dir-te...
- Martina, deixa’t de ximpleries autocompassives i vés per feina. El mateix que jo és el que has de fer tu. Surt de cacera, agafa-te’l com més ric millor, apunta cap a homes més grans que tu. Simplement perquè les prefereixen més joves. I tu sembles una de quaranta. Dóna-li peixet i ell et donarà una vida nova. Viatges, festes, abundància, vida en una paraula.
- Sona bé. Però no va amb els meus ideals. No puc trair-los. Seria trair tot allò pel que he lluitat.
- ...
- No dius res?
- No reina. Ara sóc jo qui no en té de paraules...
- Però Maria...
- Saps Martina, tu encara tens il•lusions val la pena que continuïs lluitant, val la pena... Mentre un té il•lusions un està viu...
- Però tu...
- Jo m’he cansat. Després d’una vida dissoluta i estèril he buscat allò que em dóna pau i tranquil•litat. Res més que això.
- Però com? Et retires Maria?
- Sí, estic contenta perquè deixo enrera somnis i fantasies triturats en la pols del camí. Era una pols que m’ofegava. Necessito respirar, Martina, i aquest marit que tindré d’aquí poc és la meva bombona d’oxigen.
- ... Un oxigen de dies buits ...
- No vull saber de què està fet, només m’importa que respiraré tranquil•la cada dia i que de nit podré dormir sense perseguir somnis impossibles. Dormir bé. I prou.
- Però sí que és possible viure dins dels propis somnis només cal entra-hi...
- Sí però, i si el somni està equivocat. I si pretens entra-hi en el somni que pertany a un altre. No vull més aquesta angoixa.
- Els somnis només pertanyen a qui els té. Venint de tu fins i tot sona covard.
- Ara sí que et penjaré Martina.
- Per què? Per dir-te el que penso?
- No, no per dir-me el que penses. És tard, he d’assistir a un acte, faig la presentació.
- Ah, d’acord. M’havies espantat Marieta. El proper dia m’has de trucar tu, per cert.
- És clar, és clar.
- I si...
- Adéu Martina. Cuida’t. Cuida’t molt.
- Sí per descomptat. Ah, saps que...? Maria? Maria? Què em sents? S’ha tallat, s’ha tallat Maria... Maria, s’ha tallat però no puc penjar el telèfon encara... M’aixeco a mirar per aquest enorme finestral de la gris oficina buida ja. Tothom ha marxat fa hores a les seves cases, amb les seves famílies... Les flaires dels sopars i l’escalfor de les calefaccions com amorosos braços estesos esperant per estrènyer-los i amanyagar-los tendrament. No és que sigui tard però ja no s’hi veu gens, i els fanals del carrer encesos amb les seves pampallugues agòniques, i de sota seu, els cotxes que no deixen de passar oblidant la seva fugissera estela ambre... Hi ha pocs vianants, algun despistat que corre amb l’abric ben arrapat, i algun paper a la deriva portat pel vent... Fa fred, oi? Maria, Maria... Saps aquella nena rara que vam conèixer a la platja, que no deixava de fer forats i enterrava papers? Sí, aquella pèlroja... Ha estat treballant una temporada per aquí. Va ser ella qui em va reconèixer. I mira, tot i que continua igual de rara, em va fer gràcia tenir-la de companya. Mira que estarà per la quarantena i sembla la mateixa d’aleshores. Una avorrida tarda que plovia a bots i barrals em va deixar llegir una història que havia escrit que posava els pèls de punta... I quan tu m’has explicat lo del teu bidell reciclador he lligat caps. Deia el relat que aquesta història se sabia gràcies a una vella molt vella que feia deu anys la contava als seus veïns, allà on l’escriptora vivia per aquell temps. Que ella sempre acostumava a seure-hi al costat de la vella per sentir-li els relats, i que aquest era especialment corprenedor. Es veu que la vella gaudia molt i molt espantant els nens que fugien del seu costat... El conte narrava la crònica d’un estudiant... Ostres, em destorba Marieta, aquest xiulet intermitent, podries abaixar-lo una micona...? És igual, tu i jo no necessitem telèfon per entendre’ns... Ha, ha, ha, mira com penja, estúpid, l’auricular, gronxant-se inert com demanant que el gronxin més encara... Apa! Ja es cansarà... Ja es cansarà... I els papers que rellisquen de la taula... Ostres, és igual, que els reculli la dona de la neteja que per això li paguen. Jo encara vull mirar una mica més pel finestral... Estic sola. Qui vol companyia? De reüll veig com els papers continuen caient, damunt d’ell que està estirat a terra. Ell. De fet des d’aquí només li veig una mica els pantalons del vestit negre i les sabates italianes. Els peus li han quedat esparracats per això... Cada un mirant per un cantó diferent... Qui netejarà la... A la dona de fer feines l’hi deixaran fer? No ho crec. Una grapadora nova sí que haurem de comprar, eh? Mai hagués cregut que pesaven tant i que podien... Podien... Bé, és que aquesta és industrial... No sé si en trobarem una com aquesta... No ho sé. És igual, de més petites també en serveixen. Mira Maria, vénen uns cotxes amb llums que giren... Com a tu t’agradaven quan érem nenes... Veig que s’aturen aquí, mira han fet callar les sirenes fins i tot. Suposo que haurà passat alguna cosa... En Pol s’ho perdrà... Si no hagués estat tan cabró. Em va despatxar Marieta. Diu que no era competitiva, que perdia el temps amb papallones al cap... Que no rendia i no assolia objectius... Jo... Et vaig enredar. En Pol i jo no sortíem encara, ho anàvem a fer quan deixés la seva dona... L’anava a deixar saps? Ell era tímid per comentar-m’ho obertament. De fet jo ho sabia que m’estimava abans que ell se n’adonés... L’havia d’ajudar a adonar-se’n! Però és clar, no s’ha pogut evitar que la nostra relació hagi estat turmentosa perquè ell es volia fer el fort despatxant-me, i tantes altres humiliacions que m’ha fet que no t’explico... No ho podia consentir jo... Saps, hi ha una revista Literària que m’encanta. Hi escriu la nostra amiga pèlroja. Aquest mes ha sortit un conte seu que et recomano molt. És titula Obsessió, és l’últim, ha, ha, te’l recomano molt. Tracta d’una dona que s’obsessiona amb el seu cap, un home que no sent res per ella i ella vol creure que sí... Ha, ha... El llegiràs Marieta? I el comentarem, oi? Està tot fosc i negre Marieta, i no vull encendre els llums, tinc mal de cap. Sento unes passes, com unes corredisses, però vénen de lluny. Encara. Ara. Jo volo fora, amb aquell núvol grisós que es retalla a l’horitzó, volo fora i veig l’edifici, es petit, i tan poca cosa, està buit, com la ciutat, buida, fosca... Sola.

Vilanova i la Geltrú, 2 de febrer de 2009.

ÓIsabel Laso. "Col·lecció Ciklos".

Títol Anterior: "Dama Blanca"

En resum, HOMES!

2011-07-13T11:22:00.005+01:00

HOMES!

L'últim espectacle de KathArsis TheAtre, ha significat un revulsiu en la companyia i un revulsiu per a mi.

Ha significat tornar a caminar per la senda dels viatges infinits, sempre desconeguts, sempre itinerants, sempre estimulants, sempre errants que no erràtics...Cap el somni perpetu, cap a les estrelles.

Imaginar imaginant per permetre imaginar.

Reinterpretar el mil vegades dit per trobar-li nous accents.

Redescobrir, refer, recrear. I crear.

Treball amb professionals de qualitats indiscutibles, i també donar oportunitats a qui ha trucat a la porta amb força i convicció.

El salt i la independència.

Màgia i capacitat d’embruixar.

Resposta immediata. Aclaparant. Fabulosa. Massiva. Estem entusiasmades.

Un repte superat.

Petjada. Segell. Empremta.

Les ganes fermes de reprendre el camí amb força i xiulant. Per no deixar de caminar.

Un estímul imprevist.

Ganes de viure!

Tornar a somriure!

L'actor és un ésser vulnerable convertit en drac ple de foc quan explica la seva història. L'actor és un narrador d'històries, que les fa viure i reviure als altres. Capaç d'encarnar els personatges fins als límits de lo impossible no hi ha res impossible per a ell a l'hora de relatar revivint...L'actor és un ésser sublim, per tant.

No hi ha actor sense director, però el director és primerament actor...Així doncs... !!

El Teatre de la vida i la vida en el teatre és l'única manera possible d'existir i perllongar-se en la dualitat de les realitats imminents i viscudes, i conviscudes sempre i quan es pot. Al Teatre, l'eternitat és un moment i en un moment passa l'eternitat.

El Teatre és una necessitat des dels primers moments de la humanitat...Fogueres enmig, rotllanes enllà, històries envoltant, llum i ombres presenciant l'ànima que s'esdevé des de l'orant, emocions sobrevolant...

El Teatre només s’entén en ell mateix i partir d'ell evoluciona la humanitat. Inspirada.

La inspiració fa mal per poder crear benestar.

Reflexió, i meditació profunda. Decisions. Això ha significat aquesta producció.

Gràcies a tothom pel vostre suport! Però sobre tot, GRÀCIES al nostre públic, per estimar-nos tant!

Gràcies des del cor, profundament!!!

Obra, publicacions, i notícies.

TRAILER SONORO DE 'LA ÚLTIMA FRONTERA' EN CREAHISTORIAS.COM

2011-05-30T15:36:00.005+01:00

YA SE PUEDE DISFRUTAR EL TRAILER SONORO DE LA ÚLTIMA FRONTERA

EN CREAHISTORIAS.COM

TRAILER

OTRAS NOTICIAS IMPORTANTES

La Última Frontera en AUTORAS EN LA SOMBRA

2011-05-19T10:52:00.003+01:00

La Reseña de La Última Frontera en AUTORAS EN LA SOMBRA

Web de la novela

MÁS NOTICIAS (Nuevo espectáculo de KathArsis TheAtre)

Nou Espectacle de KathArsis TheAtre

2011-04-19T16:05:00.006+01:00

Aquestes DONES faran parlar els HOMES el 26 de juny.

TEATRE PRINCIPAL de Vilanova i la Geltrú.

TRAILER & CAST

VÍDEO PROMOCIONAL

Més Informació a:

KathArsis TheAtre Blog

KathArsis Facebook

Altres notícies Literàries i Teatrals

Las nueve ventanas de Jeanne Bardèot. Novela de Claudia Bürk

2011-04-10T18:07:00.008+01:00

Las nueve

ventanas de Jeanne Bardeòt es una novela de la escritora Claudia Bürk. Con amplia y probada experiencia en el oficio de escritor es ésta una brillante primera novela. Publicada por el editor Roberto Hernaiz y la Editorial Grup Lobher, fue presentada al público el pasado 6 de abril de 2011, en Barcelona. Mediante un emotivo acto que ponía en escena fragmentos de la novela, rapsodiados por la actriz Rox Martínez, y en las evoluciones de la bailarina de clásico Iris. Las magníficas ilustraciones del pintor Ricardo Muñoz, que también se encuentran incluidas en la novela, pusieron el acento de un gran momento artístico. Claudia creó una perfecta e idónea atmósfera para desear con fervor entrar en la historia de Jeanne.

La presentación a cargo del escritor y hombre de cine, Ruben Garcia Cebollero fue un canto perfectamente desgranado de la esencia primera e impulsos vitales de un personaje, Jeanne Bardeòt, que se convierte rápido en esa compañera de viaje existencial que todos deseamos tener. Se comprendió que con Jeanne la soledad pesa menos, la pena se diluye y la esperanza e ilusión regresan.

A través de Jeanne, Claudia nos abre, no una, sino nueve ventanas mágicas para pasar a un mundo mejor si se desea.

La presencia en la mesa del editor Roberto Hernaiz ratificó el valor narrativo de esta primera novela de Claudia, de logrados recursos estilísticos e indiscutible poder de absorción.

Con Claudia Bürk

emerge, para beneficio del mundo lector, una voz de gran calidad, que domina el arte narrativo y visual para conducirnos a través de ideas, donde la ficción siempre es real.

SINOPSIS

SOBRE LA AUTORA

Claudia Bürk Página Oficial

Agatha Christie "Los cuadernos secretos"

2011-03-27T18:40:00.010+01:00

LECTURA INEXCUSABLE PARA LOS FANS DE MRS CHRISTIE

600 pags

Lengua: CASTELLANO
Encuadernación: Tapa dura
ISBN: 9788483651780
Edición:1ª
Editorial Suma de Letras. Madrid. 2010

Casa del Libro

Los cuadernos secretos de Agatha Christie de John Curran:
Cuando Agatha Christie falleció se había convertido en la escritora más popular del mundo. Tan prolífica era su producción que a menudo se afirmaba que tenía memoria fotográfica. ¿Era esto cierto? ¿O recurrió durante esos más de 55 años a métodos más mundanos para elaborar sus ingeniosos crímenes? Tras la muerte de la hija de Agatha a finales de 2004, se reveló un extraordinario legado. Entre sus objetos personales de la residencia familiar de Greenway se desenterraron los cuadernos privados de Agatha Christie, 73 volúmenes escritos a mano que, aunque se conocía su existencia desde hace años, habían permanecido en gran parte ignorados, probablemente debido a que la inconfundible caligrafía de Agatha era extremadamente dificultosa de leer. Pero cuando el archivero John Curran comenzó a descifrar los cuadernos, se hizo evidente la magnitud de este tesoro escondido, DOS NOVELAS INÉDITAS DE HERCULES POIROT…

El Autor

John Curran

Seguidor de Christie, vive en Dublín. Durante muchos años editó el Boletín Oficial de Agatha Christie y ha actuado como consultor para el Fondo Nacional durante la restauración de Greenway House, en Devon. John ha estado trabajando con el nieto de Christie, Mathew Prichard, para

rescatar y organizar el archivo de la escritora. Actualmente está escribiendo una tesis doctoral sobre Agatha Christie en el Trinity College de Dublín.

La web de Curran.

Agatha Christie.

Club Agatha Christie.

La Última Frontera en Canal Blau FM

2011-03-21T18:07:00.004Z

La Última Frontera fue motivo de entrevista en el programa de MONTSE LAGO el pasado miércoles 16 de marzo en CANAL BLAU FM, emisora de Vilanova i la Geltrú.

PROGRAMA

Más Entrevistas

Happy St Patrick's Day!

2011-03-17T07:18:00.004Z

Dubliners
(lyrics by David McDonagH)

Oh, Dublin you're my city (Dubliners song) I'm proud to call you mine Divided by the Liffey's greasy slime No matter who I love and woo at home or over sea My heart prefers those Dubliners like me Dublin men and women are the salt of all the earth Fiercely true and loyal to the town that gave them birth A Dublin man spends all his life making friends With black porter each evening at eight When they sound his death knell his last prayer is to dwell By Saint James' pearly gate Oh, Dublin you're my city I'm proud to call you mine Divided by the Liffey's greasy slime No matter who I love and woo at home or over sea My heart prefers those Dubliners like me Dublin is to Dubliners a dear ould dirty town It's getting dearer every year and hard to earn a pound And as for the Liffey that gash through the city It's thicker than treacle or chalk It will soon be so grim that instead of a swim They'll be holding the Liffey walk Thugs and drugs and muggings are the order of the day The headlines yell: "We've gone to hell it's time crime didn't pay" The gangs and the police meet nightly on Foley Street Bleeding their way through the news It's become quite a scene the new show on our screen Will be Sean McDermott Street blues Oh, Dublin you're my city I'm proud to call you mine Divided by the Liffey's greasy slime No matter who I love and woo at home or over sea My heart prefers those Dubliners like me Even though we've troubles we can always find a smile A 'Dub' will wear a certain air I think you'd call it style Those Guinness streaked faces from the Phoenix Park races Cheer up the grey streets with their jibes Though most landmarks are gone, the rich pagent lives on And Molly Malone still survives Oh, Dublin you're my city I'm proud to call you mine Divided by the Liffey's greasy slime No matter who I love and woo at home or over sea My heart prefers those Dubliners like me Oh, Dublin you're my city I'm proud to call you mine Divided by the Liffey's greasy slime No matter who I love and woo at home or over sea My heart prefers those Dubliners like me

King's Speech

2011-03-13T18:30:00.006Z

EL DISCURSO DEL REY

Trailer

Una historia de seres humanos corrientes que emociona precisamente por un hecho incontestable: su humanidad. Pensemos que ni posiciones, ni cargos, ni cunas, ni altas alcurnias pueden evitar el drama de un ser desgraciado por cualesquiera que sea la causa.

En este excelente film de Tom Hooper, lo que más impresiona es la desdicha de un ser sometido a la presión y responsable ante las responsabilidades que le han sobrevenido sin su consentimiento ni consulta ninguna. Sin duda se empatiza con él, y también con el hombre que consigue sacarlo desde sí mismo para sí mismo, un hombre grande en toda la amplitud de la palabra. La superación personal y el nacimiento de una gran amistad para el resto de los tiempos... Consiguen emocionar hasta lo más profundo.

Colin Firth se merece sin duda este Óscar bien ganado y cuantos premios le vengan, pues nunca su rostro expresó con tanto acierto y fuerza lo desvalido, sólo, impotente, tenso, preso del pánico que se puede sentir una persona grande sometida a la más temible presión e incomprensión, además de mostrar también, cariño, amor, emoción, gratitud y amistad.

Una ambientación, estilismo y lenguaje maravillosos al uso de la época, correctos, y esmerados.

...A ver si aprenden otras cadenas de por aquí...

Sinopsis

Cuando el rey Jorge V fallece, su hijo Eduardo pasa a ocupar el trono como Eduardo VIII, pero cuando posteriormente éste abdica para poder casarse con Wallis Simpson, su hermano Alberto se convierte en el nuevo rey de Inglaterra como Jorge VI. Pero tiene un problema: es tartamudo y hablar en público le resulta complicado. Por ello, su mujer Isabel contrata al excéntrico logopeda Lionel Logue para que le ayude. Finalmente, con el apoyo de su familia, de Logue y del mismísimo Wiston Chorchill, Jorge VI se prepara para dar un discurso a la nación, trascendente, en los cruciales momentos del estallido de la II Guerra Mundial.

Reparto

Colin Firth como Jorge VI.

Geoffrey Rush como Lionel Logue.

Helena Bonham Carter como Elizabeth Bowes - Lyon.

Jennifer Ehle como Myrtle Logue.

Derek Jacobi como Cosmo Gordon Lang.

Resto del Reparto.

Cinemas Bosc. 12.3.11

La Última Frontera. Diari de Vilanova. 25 de febrero de 2011

2011-02-27T18:36:00.003Z

Artículo Diari de Vilanova. 25 de febrero de 2011(more)

Dama Blanca

2011-02-20T18:55:00.004Z

Ho contaven

les velles i tots els veïns ho sabien. No us acosteu al camí de ronda que hi ha una dama blanca que, si se us apareix se us emporta a l’altre món amb ella.

En Lluís era un descregut, estudiant pobre de solemnitat i poeta inspirat. Vivia sol en una habitació de la pensió de la plaça de l’església i els seus treballs li costava pagar-se-la. Com no tenia diners per a calefacció s’embolicava tot ell amb mantes i mitons. I amb la punta dels dits lliures i glaçats escrivia els seus poemes en una llibreta Moleskine ja que no l’importava estalviar-se el dinar de dos dies per comprar-se’n una de nova.

Estudiava les assignatures de Dret amb tant d’entusiasme com un condemnat a mort. Ell només volia ser poeta i enxampar les muses desprevingudes per a dibuixar-les amb lletra i tinta...

Hi havia un museu al poble que sempre l’esperava amb les portes obertes a les vesprades i en la sala de l’Edat Moderna se la trobava. La Dama blanca que li somreia només a ell. En Lluís s’asseia al minúscul i solitari banc de fusta vella, hores i hores, cap més quadre existia per a ell... I aquella mirada d’ulls vius que el segrestava. Un esguard que grans recompenses li prometia si l’abraçava. Però això era impossible. I en Lluís sospirava mentre d’amor es consumia. Ella era jove i bonica, per complert de blanc vestida, gases, tuls, sedes la embolcallaven i una pamela a joc cobria graciosament els seus rínxols daurats. S’endevinava noia rebel i tal vegada capriciosa ja que blens descabellats li amagaven part del rostre. Semblava avorrida i solitària en mig d’aquell paratge verd d’horitzons desdibuixats. Quin cel d’acabar el dia promesa d’un endemà que ja no existeix, o sí? Tal vegada sí que existeix i jo no sé trobar la porta... La Dama blanca sembla mirar algú amb ganes d’empipar-lo, perquè ella està trista i sola... Sosté amb desgana un mocador de delicada punta... I al costat del castanyer en el que s’hi asseu recolzada, jau una ombrel·la que ja no li cal. Du un anell d’or amb un robí enorme guarnint preciosament el dit desmaiat. I el seu rostre adolescent s’albira de pell suau com una carícia puix dues roselles il·luminen les seves galtes tímidament pigades... Una lleu fragància a flors traspassa els sentits... I aquells ulls castanys com les fulles de l’arbre que l’aixopluga... Quin seria el seu nom, quina la seva història... Dama Blanca... Anònim Segle XVIII. Deia el rètol. I prou.

En Lluís sabia que el bidell no trigaria en aparèixer amb la seva discreta tos d’avís. S’aixecà amb la intenció d’abandonar el lloc pensant que l’endemà arribaria més d’hora... Tenia unes ganes insuportables d’escriure-li un poema dedicat a la Dama blanca. I una flama d’intens desig l’envaí torbant-lo... Llavors seguí un impuls del tot irracional i anà de dret cap el quadre, besà els llavis de la noia amb tendre desesperació... Sentí un contacte fred que el corprenia però no l’importà... Ho havia fet i punt... De feia temps que es moria de ganes...

- Perquè no véns amb mi? Jo t’estimaria tota la vida... – Xiuxiuejà amb els ulls tancats i encara abrahonat al quadre.

En Lluís tremolava de fred i d’emoció i només es va separar atropelladament en sentir de lluny les passes del bidell.

Els dos homes es van creuar a la sala següent saludant-se sense badar boca. I en arribar a la porta de sortida en Lluís va sentir una corredissa tota apressada de talonets que l’avançaven. Les dues mans agafaren el pom alhora. Sobtat en Lluís es va girar i el seu nas va topar amb el d’una noia. Era ben maca! Va quedar enlluernat i atabalat, igual que ella que es va enrajolar de dalt a baix.

- Perdó – mussità ella amb una veu dolça com un au del paradís.

En Lluís li cedí gentilment el pas, i ella finalment l’avançà amb un somriure lluminós. La va veure allunyar-se surant com un núvol flonjo... De seguida però, es va confondre en la negror de la nit, i en Lluís cavil·lós arribà a casa sense saber com.

- Quin fred que fa oi? – Es queixà a la patrona tot entrant, s’abraçava a la seva pròpia americana i ni sort de la bufanda que no el tapava prou.

La dona se’l mirà amb cara d’aquest jovent que es queixen de tot... Ella anava arremangada i esbufegant per aquí i per allà...

Aquella nit el noi va ferir el paper amb els versos més esquinçadors que mai li havien sortit. La condemna d’amor que havia empresonat el seu ànim fluïa en forma de tenebrosa sentència redactada amb amargues paraules.

No sabé quan s’havia adormit al costat d’una espelma encara encesa que es consumia lentament com ell.

Pocs dies després tornà a coincidir amb la noia. Va ser al súper mercat, ell mirava una prestatgeria i ella la contraria, anaven caminant d’esquenes i en fer una simultània passa enrera van topar. Quan en Lluís esternudà tot girant-se per mirar, els seus nassos es tornaren a trobar a un pam... Aquells ulls trapelles i castanys van entrar Lluís endins fins a travessar tota la seva ànima i un calfred li va recórrer el cos d’un extrem a l’altre. Alguna cosa en aquella noia li va recordar tant a la Dama blanca que va voler més que res en el món fer-se amic seu.

- Vaja! Com ens tornem a trobar... – li digué tot decidit!

- Sí – somrigué ella.

Sense pensar-s’ho la va convidar a un cafè, i el súmmum fou que ella acceptà. En Lluís no es podia creure la seva immensa sort. I més veient com de seguida es trobaven ben a gust tots dos. Ell li explicà la seva vida d’estudiant i de solitud poètica, i ella li contà que feia poc havia vingut a treballar al Museu. Que era Llicenciada en Belles Arts, que havia de catalogar una col·lecció privada donada recentment i que molt aviat ocuparia una de les sales, que aquesta feina l’havia de fer al soterrani i que per això no s’havien vist mai abans.

En Lluís més que fascinat estava hipnotitzat. Ni podia pensar ni l’importava. Van anar-se coneixent i agradant i amb els dies van intimar tant i tant que en Lluís no va tornar més pel Museu, ni ta sols per esperar-la quan plegava. Ella li havia confessat que no li agradava que la esperessin. La noia preferia arribar-se a la pensió, i en aquella habitació d’estudiant pobre tots dos es lliuraven a l’amor de passió desenfrenada.

En els moments de repòs i sempre al llit estant, despullats i embolicats amb els llençols amarats, ell li llegia l’últim poema escrit amb veu tremolosa.

Una nit ella semblà farta de cop.

- No són els teus poemes el que vull – li etzibà amb cruesa.

- I què vols? – preguntà el noi desconcertat.

- A tu.

Llavors ell rigué alleugerit.

- Però si a mi ja em tens, ximpleta, i anà per a fer-li un nou petó. Però a l’acte s’apartà.

Aquells llavis amats transmetien un fred que no era d’aquest món.

- Què t’ha espantat? – Li demanà ella molt seria.

- No res, però estàs molt freda... Com és?

- Jo sempre he estat igual... Potser ets tu qui està fred.

En Lluís no respongué, s’aixecà pensant que era ben cert que últimament sentia un fred que li naixia de dins i que li feia semblar un difunt per comptes d’una persona. Fins i tot un professor l’hi va dir en aquella entrevista després que encaixessin. Recordava la cara d’estupor que li havia quedat a l’home i com va retirar la mà a poc a poc, per educació, fent esforços... Com és que està tan gelat, jove? Li demanà mentre s’escalfava frenèticament fent-se cops d’un palmell a l’altre. A més els companys no deixaven de murmurar i ningú se li acostava gaire. Les enraonies l’assenyalaven com un mort vivent, com un ésser dedicat a males arts, en el millor dels casos un dement... Hom sentia el temor de ser-hi al seu costat. I així anava sempre sol per arreu com un empestat. A ell l’importava relativament, tenia la seva pròpia dama només per a ell i això era l’únic que volia a la vida.

Els seus llavis dibuixaren aquests pensaments amb un rictus d’amarg somrís i així anà cap a una tauleta amb calaixos, obrí el primer del que tragué una capsa, en ella hi havia un collaret de petits brillants enfilats. L’hi va penjar al coll tot amorós.

- Era de la meva família i jo el guardava per a la meva dona. No te’l treguis mai. I ara perdona’m per no ser prou bo per tu.

Ella se’l mirà amb una dolçor infinita abans de parlar.

- Jo no t’he de perdonar de res. Ets el millor company que cap dona podria desitjar. I seràs meu per sempre – i d’un bot s’aixecà arrabassant els llençols d’una revolada per cobrir-s’hi – anem a passejar!

- Ara? Estàs boja! Si són...

- És la millor hora pels enamorats! Anem, que t’ensenyaré un lloc meravellós... Des d’on veurem l’alba, t’asseguro que mai tornaràs a veure un altre... Com aquesta.

- Està bé – cedí ell – si et poses així anirem a veure l’albada.

Agafats de la mà i fent saltirons baixaren pel carrer en direcció al bosc... En arribar al camí de ronda la noia s’aturà en sec i deixant la mà d’en Lluís li demanà que mirés l’horitzó.

- No veig sortir el sol. – Rondinà ell.

- Encara queda... Confies en mi?

En Lluís se la mirà com ofès per tal pregunta. Ella se’l mirava espectant amb una lluisor que es confonia amb les estrelles.

- Té – li deixà anar tot d’una. I li plantà a la mà un mocador de punta que amagava alguna cosa.

En Lluís desembolicava i ella explicava.

- És l’anell dels meus avantpassats... Si te’l poses hauràs segellat la nostra unió i ja no hi haurà marxa enrera.

En Lluís es mirà l’anell tot fent memòria d’on havia vist abans aquell robí. I la noia veia complaguda com aconseguia emmotllar-lo al menovell. Aleshores ella continuà la seva xerrameca torrencial.

- Oh estimat! Ara ballarem un vals tot besant-nos a la llum dels estels...

- A... Quí????

El noi començà a sangglaçar-se, però ella el va abraçar i besar i confosos amb el cel i la terra, tot girant i giravoltant van caure pel precipici. Caient es van dissoldre amb la negror fins a desdibuixar-se...

L’endemà no es parlava d’altre cosa al poble, i fins i tot havia sortit a les notícies, aquell pobre poeta boig havia estat trobat per un boletaire al barranc del torrent de sota el camí de ronda... La seva patrona entre sanglots explicava que ja feia massa dies que se’l veia pàl·lid i demacrat, enfebrat i demencial. I rar! Molt rar! Parlava massa estona sol, però a més, tot d’una deixava anar unes riallades que feien posar la pell de gallina i eriçar el clatell. I una vella vestida de negre de cap a peus tot fent mitja al portal de ca seva l’hi referia tot a la veïna, i que ja ho advertia ella que no es cregués ningú a la Dama blanca quan demanava per anar-hi plegats al camí de ronda, ja que d’aquell passeig ningú en tornava. I un nen que s’escoltava aquella àvia aterrit va fugir tot esperitat a cercar el refugi de la mare i se li enganxà a les faldilles tot amagant-hi el cap.

Aquell matí el bidell passejava per les sales ben avorrit, maleint que en aquell museu abandonat de la mà de Deu no hi anés ningú mai a treballar. Estava ell sempre més sol que la una, amb aquells quadres sinistres que semblaven mirar-lo amb males intencions... En arribar a la sala de la Dama blanca, va guaitar una mica per damunt del nas i distret va fer cap els comandaments de la llum, calia abaixar-la un xic... Aleshores va mirar-se la dama un moment, la veia diferent però no sabia perquè. S’hi va estar una estona fins a cansar-se... Llavors va deixar la sala en direcció a l’oficina per atendre el telèfon i fer fulletons de propagandes.

I allà va quedar la Dama blanca tota sola, amb el seu esguard d’ulls trapelles i castanys. Penjant-li del coll un collaret de brillants enfilats... L’anell d’or amb el gran robí havia desaparegut del seu dit desmaiat i el mocador de punta tampoc hi era... I els seus llavis semblaven apretats en una ganyota de satisfet somriure burleta.

Vilanova i la Geltrú, 26 de gener de 2008.

ÓIsabel Laso. “Col·lecció Ciklos” . 2011.

Títol anterior: Contes Inquietants

"The Field". El film...

2011-02-06T18:11:00.013Z

THE FIELD

EL PRADO

Película de Jim Sheridan. 1990.

La película es una obra de arte enmarcada en un bello poema pictográfico y narrativo.

Adaptación de la obra de teatro de

John B. Keane (Estrenada en Dublín en 1965) respeta a fondo el fondo y el trasfondo

del texto teatral.

De fotografía espectacular, el resultado es

una cinta impecable.

Irlanda surge y resurge desde su origen y esencia para manifestare en un canto melancólico donde el clan decide y sólo su ley vale, de la mano de un Sheridan maestro.

Con un REPARTO de lujo encabezado por un Richard Harris espléndido, un Sean Bean que muestra sus grandes dotes de actor como nunca y un John Hurt que resulta adorable en su mezquindad.

ARGUMENTO:

El Prado está situado en un pequeño pueblo en el suroeste de Irlanda. Bull McCabe ha pasado muchos años de duro trabajo convirtiendo un terreno rocoso en tierra fértil. El terreno pertenece a la viuda Butler y McCabe es su arrendatario. Él siempre ha considerado la tierra propia, y ha alimentado el sueño de comprarla. Butler decide vender el terreno en una subasta pública y procura en favor de un americano recién llegado...

Escena de The Field.

Pasada La Última Frontera. Reseña

2011-02-02T17:24:00.023Z

Pasada La Última Frontera. Reseña.

...Y confesiones al respecto...

"La publicación de La Última

Frontera en Lulu, ha resultado ser mucho más que un acierto. Se ha armado cierto e interesantísimo revuelo. Mis amigos se han alegrado bastante, como es lógico, tras la breve espera de dieciocho años. Mis colegas se han entusiasmado por completo e incluso se va produciendo cierta ¡Venta! Y la alegría y el apoyo de los míos la llevo conmigo en lo más hondo del corazón.

A todo esto me he visto "obligada" a revisarla seriamente. Y lo he hecho a regañadientes, imponiéndome en todo momento el observar mis principios y no cambiarle el estilo, a pesar de haber cedido y haber acabado por tratar bastantes frases y párrafos. Pero siempre han sido arreglos bajo la premisa de no cambiar lo que fue en su momento.

Como consecuencia, la relectura. La relectura me ha llevado a revivir un gran momento de mi vida, pero también a revivir unos bellos personajes y su historia. Sus sentimientos. Sus opiniones. Sus errores y aciertos. Su respiración, su latir.

Esta historia se presenta con fuerza, garra, frescura e ingenuidad. Es espontánea. Sugestiva. Posee cuanto necesita un escritor para llevar sus proyectos a cabo. Ilusión. Todo ello genera ¡Ilusión! Interés. Expectación. Tensión, duda, incertidumbre. Intriga. El lector pasa las páginas en todo momento intrigado. Tal vez aquí resida la clave de su gran legibilidad. Llegando al final donde todo se va resolviendo a pequeñas dosis bien estudiadas, la emoción sube de nivel hasta hacer sucumbir al llanto.

Otra clave es la penetración psicológica de personajes, del entramado y el análisis social.

A la tensión, la intriga y el misterio se añade el romanticismo sin límites que envuelve personajes y atmósfera. No hablamos de un romanticismo melifluo, de historia rosa, sino de un romanticismo ideológico. Existe también un erotismo que trasciende lo físico, va directo al espíritu y alcanza al intelecto. En definitiva, se reivindica la autoafirmación del ser como ser libre y su derecho a esa libertad personal e intransferible.

Es más que una simple aventura. Es un Western con fondo y trasfondo. Es Literatura. Donde los tópicos tan admirados se hacen propios y se funden en balas de palabras con un ritmo trepidante, bellas metáforas y pensamiento. De hecho, las situaciones clásicas son utilizadas como fondo para poner de manifiesto las circunstancias personales e íntimas de los protagonistas. Todo ello manejado sin que el lector sea consciente de ello. Pues la habilidad de intercarlar ideas en una acción constante a través de descripciones precisas y diálogos bien establecidos hace que el interés vaya en aumento hasta alcanzar un climax que no decae.

¿Añadimos la tensión sexual entre los protagonistas bien llevada, bien resuelta? Hay que descubrirlo...Leyendo.

Cierto es que al ser una primera novela escrita en plena juventud, posee excesos prosísticos, y demasiado uso del adverbio. Pero ello es perdonable dado el gran interés que ofrecen el argumento y sus personajes.

De igual modo el lenguaje es quizás, demasiado llano. Pero el Western siempre fue así, como las planicies que atraviesan sus jinetes pálidos.

Claro homenaje a un género adorado, tanto en literatura como en cine. Claro homenaje a los grandes del género. Claro homenaje a un origen. Claro homenaje a un escritor amadísimo. Irlandés, por supuesto. Escribo este auto análisis - crítica - reseña, con gran emoción. Y con toda la sinceridad del corazón.

¡Y sí! En respuesta a esas curiosidades y ganas de saber que me han llegado. Yo confieso. Desde mi más tierna infancia y hasta donde alcanzan mis primeros recuerdos siempre estaba leyendo, todo, todo cuanto caía en mis manos, devoraba sería un término adecuado para describir tal actitud..., también me iba encontrando con las novelas de Marcial Lafuente Estefanía y por supuesto me las leía sin respirar. Pero la tele y el cine también hicieron su parte... Además de todo lo que me gustaba y sigue gustando, me veía una y otra vez todas las pelis de Sergio Leone y Clint Eastwood y Lee Van Cleef. Luego, mientras escribía la novela me acompañó Ennio Morricone sin parar, además de las grandes bandas sonoras. E insisto, soy Wildeana hasta la médula, proclamado con orgullo.

¡Y sí! La novela está por completo revisada y disponible para su disfrute y el mío cuando me lo cuenten.

Era un diamante en bruto y ahora ya se le ve brillar.

¡Gracias por todo este apoyo!

"LA ÚLTIMA FRONTERA". LULU Ediciones

2011-01-14T09:21:00.008Z

	LA ÚLTIMA FRONTERA Autor: ISABEL LASO

Editorial: LULU Editorial. 2011. England – USA

Edición: 1ª Edición

ISBN: 978-1-4467-6940-9

Idioma: Español

Páginas: 551

Tapa Blanda 15.2 x 22.9

Sinopsis:

“La última frontera” es un drama histórico situado en un western idílico, que nos habla de la injusticia como detonante de la autoafirmación de un ser humano. La novela transcurre entre el Far West e Irlanda. Bajo el esquema aparentemente típico de un western, somos conducidos a través de una búsqueda personal que acaba recompensada con una bella historia de amor inesperada. El romance imposible al principio es un importante hilo conductor de los giros que a cada recodo va tomando la narración. Algo que la autora empezó a escribir como una película y acabó convirtiendo en novela.

Trailer de la novela

Novela en LULU

Más noticias sobre Isabel

...Quién soy...

2011-01-04T17:26:00.005Z

Hace algunos años unos amigos me retaron a explicarles quién soy y cómo soy. Dado que no supe qué responder me acuciaron con esta nota:

Invitación de Oriah Mountain Dreamer. Leer.

Yo, la verdad, quedé muy pensativa intentando comprender porqué no era capaz de definirme. Tras lo que me salió esto, del alma. En aquél tiempo solía utilizar el seudónimo Selenaia, del griego, que significa Luz de Luna.

Aquí está mi respuesta:

Respuesta a la “Invitación de Oriah Mountain Dreamer” por parte de Selenaia, hija de la Noche y la Luna hermana del Viento y la Niebla.

Aunque no me veas, existo

y anhelo existir.

Porque los deseos de mi corazón

son hechos,

sueño con un mundo mejor.

Mi edad se pierde en la noche de los tiempos

y la eternidad arropa cada acto

de mi ilusión.

No hay ridículo posible

cuando

se vive con el corazón.

La tristeza soy yo y también la alegría.

No es contradicción

es la vida que pasa

como un río de aguas cristalinas...

quien me toca se contagia.

El dolor es un llanto que

surge de mi alma sin pensarlo.

Sabe amargo

como un trago largo

pero...

visto a través de la copa de cristal

se aprecia precioso

trozo de alma que cuidar.

Viviendo dejo vivir

no me gusta la enemistad,

pero tampoco quiero que

me hagan mal.

Camino sin mirar atrás,

no me importa

lo que piensen los demás.

Y nunca cuento lo

que no quiero contar.

Prefiero escuchar.

Vivir, vivo, aquí y allá

independiente de la materialidad.

Nada me vence a la hora de

velar por los hijos de mi amor,

por los que dependen de mi corazón.

No sé cómo llegué, pero sí sé quién soy.

Si no hay lugar a la revelación

es porque todo llega a su tiempo.

En el centro del fuego ya estoy,

esperando a los que

deseen unirse,

junto a los que ya se han unido.

Mucho tiempo hace, ya de esto.

Mucho.

Ello es lo que me mantiene en pie,

la fuerza que me da sustento.

Soy un ser solitario,

nadie puede cambiar mi naturaleza.

Solitario en medio de

la multitud.

Esta es mi compañía

desde el principio de mis tiempos

y no hay peor vacío

que ignorar

esta verdad.

Si quieres

venir conmigo,

en tu mano está.


	Shlhnaia XII·VI·II

Selenaia. Vilanova i la Geltrú, 12 de junio de 2002.

Callada

2010-12-16T12:06:00.005Z

Callada

Sola y triste paseabas cada mañana.

Callada.

Llegaba el mediodía y seguías.

Callada.

Alguna lágrima reprimida, saltaba, mientras tú aún.

Callada.

Callada llegaba la noche.

Y tú continuabas.

Callada.

¿Por qué lloras por dentro?

Deja a las lágrimas que salgan,

que salga la rabia, que salga la vida,

si duele que duela, pero que salga,

Que salga el día, que salga la noche

que todo salga, que no calle el alma.

No se te atragante más ese dolor, chica silenciosa.

Habla, ríe, baila, canta.

No sigas nunca más callada.

ÓIsabel Laso. “Nuevo Poemario”

Capsa de Trons

2010-11-17T09:34:00.003Z

Vídeos d'espectacles KathArtics:

Fragments

Fragments Making of

Cabaret Desire