Translate

jueves, enero 31, 2013

"Antigua Luz"···········································_Club de Lectura_

 Antigua Luz Ancient Light
de John Banville.






Título: Antigua Luz
Autor: John Banville
Editorial: Alfaguara. Madrid. 2012. 
PP: 304
ISBN: 9788420402796 
Traducción: Damià Alou
Puedes comprarlo en:
Corte Inglés

Antigua Luz es un poema, donde la narración de los hechos que mueven al propio protagonista al recuerdo se suspenden en la belleza. Un recuerdo de esa belleza donde el continuo espacio - tiempo siempre es el momento presente. 
Por más que se esfuerce el narrador, en buscar algún punto sórdido o acontecimiento grosero, siempre consigue sacarlo a la luz de un modo hermoso.
Es un contraste con el que juega a gusto, John Banville. 
Creo de verdad que ama lo hermoso y a pesar de que se esfuerza en buscar el pesimismo siempre acaba hallando lo trascendental. Se esfuerza en una narrativa muy literaria, plena de un léxico rico en grandeza, pues huye de lo ordinario. Nada se resiente por ello, al contrario lo engrandece. 
Como digo todos los elementos de la novela salen ganando, la acción, las descripciones, los diálogos, la película entera, desfila ante nuestros asombrados ojos.
Creo de verdad que le gustan las cosas antiguas, sobre todo las palabras. Porque quizá le acerquen a aquél paraíso perdido de la adolescencia.
Creo de verdad que es muy sincero en la ficción del relato. Hasta el punto en que ésta se evapora y resulta inquietante en muchos momentos.
Entrar en la mente de alguien es un privilegio y cómo el autor nos mete en la de Alexander Clave es para disfrutar. 
A veces no sabe uno si le gusta lo que está leyendo, pero cuando ha acabado de leerlo, necesita pensar en ello y luego pasar al siguiente capítulo, porque queda un sabor redulce, en absoluto amargo, por mayor que sea la amargura del episodio.
Creo que Banville es un maestro. Y es un gran placer llegar a degustar sus dos personalidades literarias.
En verdad creo que merece el Premio Nobel de Literatura, que según la crítica se le está resistiendo vaya usted a saber por qué.

Sinopsis:

Billy Gray era mi mejor amigo y me enamoré de su madre. Puede que amor sea una palabra demasiado fuerte, pero no conozco ninguna más suave que pueda aplicarse.
Alexander Clave es un viejo actor de teatro que recuerda su fugaz e intenso primer amor. Un rodaje cinematográfico le llevará a intimar con una joven y popular actriz cuya vida se ha asomado al abismo y al inesperado hallazgo de respuestas acerca del destino final de las mujeres que marcaron a fuego su vida.

En busca de April



6 comentarios:

Vicent Llémena i Jambet dijo...

Què és Isabel un amant de l'art, tant de la poesia com del teatre o la literatura, pintura o fins i tot els escacs o l'arquitectura sinó un amant de les paraules? No serà que l'amor de l'amor era el que el va portar a la mare del seu amic? L'enamorar-se de l'amor, que pot passar-nos en un primer amor on tenim molt a prop el record dels carinyos de la nostra mare o el ferm amor del nostre pare?
Jo crec que has fet una sinopsi perfecta, de fet m'has fet entrar sense haver-li llegit cap llibre en l'ànima del personatge que per a mi representa no els ficticis sinó el mateix autor.

Una abraçada ben carinyosa des de València a la família i a tu, que us vaja bé en el teatre, que ara sembla que no hem mort... encara, i estem encara en peus en molts àmbits, espere que dure i que aquest any ens siga propici.

Vicent

Unknown dijo...

Exacte Vicent! Jo la veritat és que el que més aprecio en un escriptor és la seva capacitat de ser veraç. I per a mi, veraç vol dir deixar anar amb cada traç de tinta un xic de sí mateix.
En aquest cas d'en Banville, és tant així, és tanta la delicadesa de la seva escriptura, la bellesa, la tendresa, que ja el trobes a faltar abans d'haver passat l'última pàgina.
I evidentment, ningúu que hi vagi al darrera pot competir. És a dir, qualsevol cosa que encetis immediatament després et sembla no prou bona.
Igual amb el teatre. Ara aquí a Barcelona estem en un moment daurat. Fa molta il.lusió. Perquè el públic és adicte i leal, malgrat tot. No hi ha funció quue no estigui plena. Veureu és com una bennedicció.
Sí que és veritat que les principals fonts de competència han mort. S'ha matat elles soles.
La TV, s'ha convertit en una caixa estúpida que només emet sorolls i quue la gent encen com s'encen el llum o es tira de la cadena.
I al cinema no cal anar, fan pagar per subproductes.
En fi!!!
Jo m'he pres un any sabàtic teatral. Vull escriure a plena dedicació!!!
Una gran abraçada Vicent i gràcies per estar sempre ahí!!!!
Petons per a tu i per a la Marga!!!

Vicent Llémena i Jambet dijo...

I és que jo tinc la teoria, digues-li boja, folla, idealista (que tu ho saps que no ho és pas, si més no el de Descartes)paradoxal, contradictòria, etc. de que la joia d'un sol home pot portar-nos a la regeneració de tot igual que la tristesa d'un sol home a la destrucció. Així que no m'extranya gens que el teatre, com ha estat sempre reviscole novament, i amb més força, també tinc una visió intel·lectual, si la vols anomenar així, em fa nosa la paraula quan es refereix a mi, de que el següent camí en la Història serà l'aliança entre els discursos de l'amo i de l'universitari o de la ciència, però no serà com les altres estades del de l'amo al poder, no serà cruel sinó amable, on tots hi direm la nostra, filòsofs, amants del teatre, literats, teòlegs, artistes de tot tipus, perquè la ciència per primera vegada aliat amb l'amo li dirà "Què és un ésser humà" a l'amo, i aquest agermanat amb la ciència li farà cas.
Ara el que cal és humanitzar una mica la ciència, no fer-la una ciència d'artistes com tampoc no es pot fer, el que van intentar els amos en tota la Història un món de normòpates, tots dos sabrem i sabran que la puresa és impossible, la barretja és la solució, la condescendència entre homes freds i calents, "bons" i "roïns", logos i éthos, masculí i femení, individu i col·lectiu.
Ja ho vam fer però més burdament amb la institució política de les esglésies, però aquesta vegada va de bo, però tots hem de ser valents i dir el que sentim per a que la ciència ho arreplegue, sense ofendre ningú és clar.

Bé, ací et deixe la meua reflexió, un món de forts només, sols pot significar l'Apocalipsi i la fi de tot i això ja ho sap l'amo. Per fi a aprés.

Vicent

Vicent Llémena i Jambet dijo...

El que et vull dir és que no és que jo treballe per a que això passe ni que m'agradaria, de fet jo amb faena estic molt bé ara, millor que en tota la meua vida, amb faena, amics i dona, mare i germà, cunyat, sogra, etc. Però és el que jo albire, i eixa és la diferència o una d'elles amb l'idealisme modern, una previsió o connexió amb el gran Altre o inconscient junguià o Déu si vols, que arribarem a tenir pràcticament tothom.

Vicent

Unknown dijo...

Sí, t'entenc perfectament, i ho comparteixo. Perquè ja saps que som molt semblants en corrent de pensament. Jo tambè anhelo un món en què totes les veus siguin escoltades. I mira, si vols, allò del comité de savis anciants... Però en veritat savis...
Crec que tot ens està conduïnt sense que ens adonem cap un canvi molt radical del sistema.
I també crec que serà possible la millora. Perquè d'alguna cosa ha de servir que haguem evolucionat...
Jo sóc fan d'Star Treck, i aquest, t'ho ben prometo, sense entrar en fantasies, seria un gran model!
:)))

Vicent Llémena i Jambet dijo...

En definitiva i d'una manera tangible, l'amo serà, gràcies al seu aliat, la ciència, marxista en quant a les relacions i control de les plusvàlues, freudià i nietzschià en quant a la llibertat individual i serà l'amo en quan a que seguirem amb el conservadurisme de les relacions de desig entre persones com ja va albirar Sòcrates al "Banquet".

Potser penses que estic boig, però ja et dic, no ho vull, ho albire...