El secret de la catifa canviant. _Conte infantil_

 El secret de la catifa canviant

IL

Cada tarda a la sortida de l’escola l’Óscar i els seus dos millors amics tenien la sort que els esperés l’àvia de l’Óscar. Els pujava a la seva furgoneta hippie pintada de molts colors diferents i cridaners, i se’ls emportava fins a l’altra punta de la ciutat on hi havia casa seva.

Allà s’estaven tota la tarda mentre berenaven i escoltaven les fabuloses històries de l’àvia, que sempre deia que eren certes i les explicava amb molt de suspens.

Però... Aquella era una casa estranya, misteriosa, diferent...

Era una casa que semblava observar-te i on tot el que hi havia a dins semblava tenir vida pròpia. Sobretot l’habitació de les nines antigues, l’Óscar estava segur que més d’un cop li havien fet l’ullet i per això mai volia anar-hi sol.

L’àvia que es deia Sefa, de Josefa, tenia una habilitat especial per deixar els nens embadalits amb les seves històries, i també era una dona estranya, misteriosa i diferent. De jove havia estat l’ajudant d’un mag molt famós i havia recorregut els millors escenaris de tot el món entre aplaudiments, èxits i cues interminables d’admiradors esperant amb poms de flors a la porta del camerino, fins que... L’àvia mai no volia parlar d’aquell fins que...

Per comptes d’això els donava magdalenes que havia fet ella mateixa. Sabia fer unes postres que treien l’alè. Les magdalenes eren les millors que l’Óscar havia provat mai, esponjoses, amb aquell regust de llimona i farcides de boletes de xocolata... L’Óscar no en volia d’altres, no.

Aquella tarda l’Óscar li va demanar a la seva àvia que els expliqués la història de la catifa canviant.

A la Sefa li van brillar els ulls i se li van encendre les galtes en sentir la petició. Era una de les seves històries preferides, especialment perquè encara no tenia solució. És un secret terrible i espantós el que s’amaga dins de la catifa canviant... I... Vigileu! De no ser-hi MAI al damunt! Va dir amb una veu fina com una agulla, que els va entrar per les orelles amb el mateix pessigolleig que els bastons de cotó. En sentir-ho, l’Arnau i el Llorenç que encara no coneixien aquesta història van aplaudir d’emoció i de passada van devorar algunes magdalenes amb nerviosisme. Sabien, que passarien por i això els emocionava insuportablement.

Per postres s’havia girat una bona tempesta amb uns llamps que dibuixaven ombres sinistres al sostre i uns trons que espetegaven com si s’anés a caure el cel.

La Sefa gaudint per avançat secretament en el seu interior va començar a preparar-ho tot perquè estiguessin el més còmodes possibles, va parar una taula baixeta japonesa amb més berenar, desprès va disposar al seu voltant coixins perquè els nens s’hi repengessin. Al centre de la taula va posar una espelma que feia molt bona olor.  Per si de cas ens quedem a les fosques... Explicà. I també va encendre una canelobre que hi havia al damunt d’una taula rodona amb estovalles de punta i encaix de coixí, i moltes figuretes orientals i rares d’explicar. És que l’àvia era ben extravagant tota, ella, l’Óscar pensava sovint si no seria una bruixa, a ell li ho semblava. Sempre li coneixia els pensaments, sempre li endevinava les penes i sempre li llevava el mal que fos...

Quan la Sefa ja s’havia assegut al seu balancí i estava a punt de començar el relat, va sonar amb desesper el timbre de la porta. L’Óscar, l’Arnau i el Llorenç van tenir un ensurt que semblava que el cor vulgues trobar alguna cosa fora del pit. Tranquils els va calmar la Sefa. Deurà ser algun veí.

L’Óscar es malfiava dels veïns de l’àvia. Alguns eren espietes, altres antipàtics i altres massa simpàtics. El cas és que tots li semblaven a l’Óscar agents secrets, o pitjor, potser espies enemics...

L’àvia però, va anar a obrir i ja no va tornar.

Quan els nens van haver esgotat la paciència van anar cap a la porta i el que van veure els va deixar bocabadats, la porta era oberta, però no hi havia ningú. Van cridar pel forat de l’escala a veure si la Sefa havia baixat, però no van rebre cap resposta, llavors van buscar-la per tota la casa, i tampoc. Començaven a desesperar-se, tot allò era molt estrany. Llavors el Llorenç ho va veure, caigut a terra hi havia un tros de paper. Els tres amics es van amuntegar l’un sobre l’altre per poder-lo llegir. Deia:

“Noi, m’emporto la teva àvia doncs ella és l’única que em pot convertir en persona. No cal que t’amoïnis, no la trobaries ni en mil anys. No em vinguis al darrera perquè... Mai més podries escapar... Doncs abans que respiris, com jo t’hauré tornat.

Signat: L’home de fang”.

Llavors va ser quan les van veure bé... Les petjades de fang... Que delataven per on s’havia escapat el maligne i fastigós home de fang. Algú l’ha vist mai? Millor que no, qui el veu ja no ho explica perquè automàticament queda convertit en un ninot de fang... Terrible. Si s’apareix en el teu camí tens dos segons per tancar fortament els ulls, i no fer cas de res del que et digui, és trampós, mentider, lleig, brut i horrible. No se li ha de fer cas, és l’única manera de no quedar convertit en figura de fang... Això els va explicar l’Óscar a l’Arnau i el Llorenç tot recordant les paraules de la seva àvia. Ostres, doncs si s’apareix jo no penso mirar. Va assegurar l’Arnau. Oi que les petjades soles no són prou malignes? Va preguntar el Llorenç empassant saliva.

Resseguint les petjades pel passadís els nois van veure que anaven de dret a una de les habitacions i l’Óscar va maleir els óssos de l’home de fang quan va reconèixer que era l’habitació de les nines antigues!

No siguis gallina! L’Arnau rondinava acompanyant-se del posat de les gallines, en canvi el Llorenç va animar el seu amic. Pensa que no entraràs sol en aquesta habitació horrorosa. Jo no et penso abandonar. I decidit l’Arnau s’hi va afegir. Ni jo!

Amb aprensió l’Óscar va posar la mà damunt del pany, la veritat és que li tremolava. L’Arnau li va donar una empenta perquè es decidís i la porta es va obrir, però just en aquell moment va petar un tro fenomenal i el llum es va apagar. Els tres amics van recular de l’ensurt i desprès el Llorenç va reaccionar, sort que porto el clauer llanterna. Exclamà, mentre regirava per la butxaca de la desuadora i encenia la llanterna abans de treure-la. La il·luminació era poca però suficient perquè no s’estampessin contra la paret o els mobles.

La porta de l’habitació seguia el poc oberta que l’havien deixada. I per aquella petita obertura ja es veia una munió de diminuts ulls fosforescents que els observaven... Inquietantment.

Van entrar molt junts mentre es recomanaven silenci entre murmuris. Però va ser precisament un d’aquests murmuris qui els va alertar que alguna cosa no funcionava allà dins. Massa tard però es van adonar. La porta es va tancar amb un cop violent i la llanterna del Llorenç es va apagar com una espelma que hagués bufat el vent. A tots tres els van venir ganes de cridar però per comptes d’això van preferir donar-se cops de puny.

Prou! Va ordenar una veu que no era de cap d’ells. Deixeu de barallar-vos que tenim un bon problema...

Qui és? Qui parla? Va demanar l’Óscar aterrit en mig d’aquella foscor. Llavors va sentir un cop suau a l’esquena. Sabia perfectament que no era cap dels seus amics perquè de l’ensurt de la veu s’havien agafat de les mànigues tots tres. L’Óscar notà els cops un altre vegada i va aguantar la respiració amb força.

Pots estar-te així fins que el cor se t’aturi que no et servirà de res. Has d’actuar tu i només tu, perquè ets l’únic que pot resoldre el problema... I si els teus amics s’atreveixen... També. Era molt empipador sentir com aquella veueta insistia a parlar en mig de la negror.

Mostra’t...! Aquella ordre emprenyada que va sortir dels seus llavis va sorprendre el mateix Óscar. Aleshores es va fer una llum com si fos l’espurna d’un llumí que es rasca a la paret...

Perquè només tu coneixes el secret de la catifa canviant... La veueta sortia ara d’un quadre penjat a la paret. Era el retrat d’una dama molt antiga, de cabells daurats i ulls molt blaus que ni reia ni estava seriosa, que seia damunt d’una cadira plena de brodats amb les mans creuades a sobre de la faldilla i es veia envoltada de llibres i objectes preciosos. La Sefa sempre li havia explicat a l’Óscar que aquella dama tan bella representava una senyora noble de l’època dels cavallers i els castells. La dama, ara, estava tan il·luminada que enlluernava. Van poder veure que hi havia un llum encès al seu costat, que dansava ben viu. Sí, l’he encès jo perquè em volíeu veure... Va riure ella davant de les cares estupefactes dels tres amics.

Des del braç de la cadira i caient cap el terra amb elegància de cascada hi havia un tapís preciós. Hi predominaven els fils de color carmesí, daurat i verd ampolla. I just al costat, però a una prestatgeria, no hi havia res pintat, només una silueta d’home, però en blanc. A l’altre cantó una prestatgeria bessona amb una estatueta d’artesania que representava una àvia. El seu rostre era molt familiar... Era ben bé igual que l’àvia Sefa!

Sí, és la teva àvia, Óscar, i tu ens has d’ajudar a totes dues, i també als nostres móns. La dama havia parlat ara amb un to tan dolç i convincent. Gairebé un prec...

Però és que elles podrien... Encara va protestar l’Óscar.  Les paraules que vingueren a continuació van sortir de tres boques diferents i van sonar totes a l’hora.

Elles? Qui són?! El Llorenç semblava a punt de plorar. Móns? Quins móns...? A veure... Exigí l’Arnau. No has de tenir cap por si fas el que tu saps que has de fer. La dama va moure els ulls en direcció cap a un armari que tenia unes manetes en forma  d’esgarrifosa cara emprenyada.

Però no hi ha prou llum... Rondinà l’Óscar. La dama va agafar el llum d’espelma que hi havia al seu costat i el va oferir als nois... La seva blanca i delicada mà vestida amb una ample màniga de seda celeste esperava pacient en mig de la foscor, tot sostenint el llum, que els nois es decidissin a agafar-lo.

Finalment va ser l’Arnau qui ho va fer. I ara què? Va demanar. Sí, això, ens hauries de donar una explicació. Exigí el Llorenç. No us entretingueu, el temps s’esgota. La veu va dir això i ja no va dir res més. En il·luminar la dama van veure que un cantó del quadre començava a esborrar-se, i desapareixia...

S’està esborrant... Si desapareix el seu món també ho farà el nostre doncs estem connectats a través dels somnis. Ells ens somien a nosaltres i nosaltres a ells. Com nosaltres escrivim o pintem històries ells també ho fan. Per això els quadres, els llibres i la música connecten un món i l’altre. Però hi ha molt pocs que serveixin per a travessar d’un món a l’altre. Han de ser creacions molt poderoses fetes sota l’influx de la lluna plena mentre es recita un sortilegi que coneixen molt poques persones escollides. Has de situar la catifa damunt de l’objectiu. La catifa és el canal, la porta. L’objectiu és el món al que vols entrar, un llibre, un mapa del món, una nau espacial, la televisió..., el passat, el futur... En aquest cas ha de ser el quadre de la dama. Ella té un tapís- porta també, però no pot sortir, està atrapada perquè el seu món ha començat a desaparèixer.  Això no s’arreglarà fins que no tornem l’home de fang al quadre i acabem amb la maledicció... S’escapa cada cop que té l’oportunitat quan algú l’invoca. Cada cop que algú diu: ‘au vés a pastar fang...’ Ell es presenta al nostre món. Només a través de la catifa canviant podrem tornar-lo allà on li correspon, i només amb un sacrifici podrem acabar amb la maledicció. La catifa està dins d’aquest armari i la clau la guarden les nines. Aquesta és l’explicació que l’Óscar va fer als seus amics. Ell ho havia sentit dir moltes vegades a la Sefa.

No hauríem de trobar l’home de fang primer? Es preocupà l’Arnau. No hi pensis gaire en ell, vindrà igualment, quan sàpiga que tenim la catifa. Contestà l’Óscar. La vol per damunt de tot, perquè així, pensa ell, podrà controlar els dos móns.

Fan por aquestes nines. El Llorenç es mirava aquelles nines de porcellana tot espantat, la veritat és que s’estaven movent descaradament i feien safareig del que els nois parlaven.

Qui de vosaltres amaga la clau? Sabeu que la necessito. Els ordenà sense titubejar l’Óscar.  Vine, vine... Vine a trobar-la. L’Óscar estava segur que allò era una provocació de la Geisha que tenia força mala idea. Sabia i temia que passaria com sempre. Però es tractava de salvar l’àvia per damunt de totes les altres coses...

L’Óscar va anar cap el moble on hi havia la majoria de les nines, tot i que també n’hi havia damunt del llit, a la tauleta i a un petit sofà. La fresa es feia al moble i cap allà que va anar l’Óscar seguit de l’Arnau que l’il·luminava amb l’espelma, i el Llorenç que no parava de pessigar-se a sí mateix mentre xiulava fluix i histèric una melodia. Passant vora el llit el Llorenç va caure, i tot seguit es va sentir com el seu cos relliscava cap dins del forat, desprès un crit espantós i desprès res. L’Arnau i l’Óscar no van tenir cap vergonya d’agafar-se per les espatlles mentre donaven tombs sobre sí mateixos. Allò no es podia suportar. El que ja no van arribar a veure, però, va ser com un llarg braç de fang intentava agafar-los també a ells i tornava a amagar-se sota del llit desprès de fracassar...

L’Óscar sabia molt bé que no podia perdre el temps, així que d’un cop de decisió va agafar les nines per sorpresa i les va anar regirant... Tot d’una va trobar la clau dins de la butxaca d’una saltimbanqui, li va costar una bona mossegada però va aconseguir prendre-li. Ara ja no tenia temps d’adonar-se que tenia por, estava massa desesperat, el temps s’acabava i no només havia de trobar l’àvia sinó que ara a més s’havia afegit el Llorenç. L’Arnau el seguia ben enganxat, semblava com si tot el seu gran valor l’hagués abandonat de cop i volta. Tan enganxat el tenia, tant, que anant com una fura cap a l’armari, ni es va adonar que la respiració que li queia al damunt del coll no era la del nas de l’Arnau... Tot va passar massa de pressa... L’Arnau concentrat només en seguir l’Óscar, no es va adonar de qui li tocava l’espatlla reclamant la seva atenció. De sobte, uns dits de fang li venien al darrera, era una grapa maligna... El dit índex de fang va tocar l’esquena del nen distret... I el nen distret, l’Arnau, va girar el cap per mirar qui el tocava... I llavors va veure l’últim que va veure per sempre més... L’home de fang que li somreia d’una manera aterridora... L’home de fang li mirava fixament els ulls i l’Arnau va mirar amb fixació els d’ell... I llavors... Clack! L’Arnau que es va convertir en estàtua, una estàtua amb la cara congelada en una ganyota horroritzada... De fang! I n braç que es va quedar estès a meitat de camí abans de poder agafar l’Óscar per avisar-lo...

L’Óscar seguia fent petites passes que el portaven a l’armari... Ja quasi que arribava, ja quasi que tenia la clau dins del pany, ja quasi que obria la porta, ja quasi havia agafat la catifa canviant... I va ser llavors, just llavors quan va sentir perfectament el dit de fang damunt de la seva espatlla. Va sentir perfectament la pudor a fang podrit... Sabia qui havia darrera seu i no, no es va girar. L’home de fang s’enrabiava per segons... Va provar d’enganyar l’Óscar amb una veu espantosa. Vine, vine, mira’m, jo et diré com trobar la teva àvia... Confia en mi. L’Óscar no feia res. Només pensar. Molt de pressa. L’home de fang insistia. Vine, Óscar... Si no vens t’agafaré igualment. A més, les nines pensen atacar-te, els ho sentit dir. No les sents tu? I si obres la porta de l’armari, tots els dimonis de l’infern sortiran a per tu. Estàs perdut, només jo sóc la teva salvació. Vine, vine...

L’Óscar, desesperat, va provar l’única cosa que se li va acudir. Va agafar una ampolla petita d’aigua que portava a la butxaca i tremolant la va obrir, veloçment es va girar amb els ulls tancats i li va llençar tota l’aigua al damunt de l’home de fang. Primer es van sentir uns crits esgarrifosos, uns crits inhumans que traspassaven totes les parets, tot semblava tremolar... Desprès va sortir un fum pudent que semblava sofre del mateix infern, finalment l’home de fang va començar a desfer-se i va anar relliscant damunt de sí mateix, fins que, sense forma, d’ell només va quedar una putrefacta pila de fang.

Però l’Óscar sabia que tot podia tornar a començar en qualsevol moment, per tant va agafar la catifa. Va penjar-la damunt del quadre, va acostar l’espelma i va veure com els colors i les formes anaven canviant en un lloc de moviments enlluernadors i hipnòtics. Ni s’ho va pensar. Va agafar la pila de fang i la va passar per la catifa... I desprès va entrar ell. Va agafar l’àvia, la va llençar a l’altre cantó. Es va acomiadar amb una tendre abraçada de la dama, que li va agrair que els salvés amb dolces paraules. Emocionada com estava es va eixugar les llàgrimes amb un mocador de seda. L’Óscar va pensar que aquelles llàgrimes eren tan precioses com ella, i la noia, veient aquella carona embadalida li va regalar el mocador. Guarda’l, és per tu, perquè em recordis sempre. Jo et recordaré sempre a tu i li va demanar el rellotge. L’Óscar li va donar encantat. Es van acomiadar amb un petó. I l’Óscar, vermell com una magrana va sortir cap a l’altre cantó. Va despenjar la catifa. La va guardar a l’armari. I va sentir la veu de l’àvia Sefa que li deia, molt bé fillet, has fet tot el que calia i com calia. Ara, dóna’m la clau. Aquesta clau només poden guardar-la les nines. Només elles saben tots els nostres secrets i mai els expliquen. Àvia, com podem recuperar el Llorenç i l’Arnau? Això, ja no és feina teva. Ells quedaran atrapats en el món dels somnis fins que algú somiï amb ells. I dient això la Sefa va agafar la mà de l’Óscar ben fort i el llum va tornar. La tempesta ja no se sentia, només una mica de vent picant a les finestres. Les nines, en un acte reflex i automàtic van quedar paralitzades, però la Geisha encara va fitar de reüll l’Óscar marxant de l’habitació amb la seva àvia. A la paret va quedar penjat el quadre de la dama antiga, que ara portava un rellotge d’esfera fosforescent cordat al canell i somreia. A la xemeneia de la dama una muntanya de fang cremant.

Quan eren a la sala, l’Óscar es va adonar que encara portava a la mà el mocador de la dama, va desembolicar-lo per mirar-lo bé... I llavors els ulls se li van obrir com a plats. El mocador estava ple de diamants en forma de llàgrima! Som rics, àvia! Va cridar.

Aquella nit, l’Óscar va escriure en un quadern per estrenar amb tapes de color vermell i paper amb quadrats grans, l’aventura que els havia passat... Llavors molt trist pels seus amics, va plorar, sense adonar-se’n es va eixugar amb el mocador de la dama i el va deixar dins les pàgines del quadern. Quan li va venir la son va deixar el quadern damunt de la tauleta i es va dormir. L’última idea que va tenir abans de dormir-se profundament va ser que tant de bo pogués recuperar els seus amics. Ho va desitjar amb tanta força que el cor li va fer mal. Fent un dolorós sospir es va adormir.

A l’endemà era dissabte i no hi havia escola, es va aixecar mandrós i va anar cap a la cuina a veure si l’àvia li preparava un cacau. Va sentir com parlava i reia tota sola. I va pensar, aprensiu, que l’àvia es feia gran... Però en entrar a la cuina gairebé que cau de cul... Asseguts al voltant de la taula, bevent cacau i menjant magdalenes, l’Arnau i el Llorenç, xerrant i rient i parlant del partit de bàsquet que tenien a la tarda com si res...

T’han vingut a veure, però dormies tan bé que no t’hem volgut despertar... Va aclarir l’àvia molt tranquil·la...

Què? Gairebé va cridar l’Óscar. Li van explicar que ja feia una setmana que estava amb angines i molta febre i que no havia pogut anar al col·legi. Que s’havia passat tota la setmana dormint i que li portaven els deures i es quedarien a jugar una estona amb ell.

L’Óscar va sortir disparat de la cuina. No s’ho creia allò que li estaven dient. Va anar a la seva habitació, va mirar per damunt de la tauleta, no hi era, no hi era el seu quadern! Ni el mocador de seda! Va remenar tota l’habitació, amb el batibull van venir l’àvia i els seus amics, i se’l miraven atònits com desesperat buscava i buscava... Corrent com si es calés foc va anar a l’habitació de les nines. Estava tancada amb pany i clau. Quan va demanar d’entrar, la Sefa, amb una brillantor molt estranya  als ulls li va dir que anava a reformar l’habitació per convertir-la en un despatx i que ho havia venut tot. Fins i tot la catifa canviant i el quadre de la dama? Va gemegar incrèdul. L’àvia va contestar que no en sabia res de cap catifa ni cap quadre.

L’Óscar no va quedar convençut. Aquella habitació mai més es va obrir. Ell preguntava a cada volta i un dia l’àvia li va respondre que era millor no cridar el mal temps.

Un matí de dissabte, tot passejant pel mercat, l’Óscar va veure unes parades hippies que li van cridar molt l’atenció. Oferien quadres i objectes de tota mena, gerros, catifes... Va anar cap allà com hipnotitzat. I li va semblar reconèixer la catifa canviant. Els colors i les formes van començar a dansar davant dels seus ulls. Llavors va remenar entre els quadres amuntegats... I el va trobar! Allà hi era! Sota de tot! Ple de pols, però sense haver perdut ni un xic del seu encís. La dama se’l mirava des de l’altra banda, somrient... I al canell hi duia un braçalet... No! No era un braçalet, era el rellotge que ell li va regalar...

No va dir res a l’àvia. A partir d’ara ell també tindria secrets. Van tornar a casa en silenci, ell amb un somriure als llavis. Va trencar la guardiola i va treure tots els seus estalvis. Va demanar permís per anar a comprar-se llaminadures. Va tornar al mercat i va comprar la catifa i el quadre, i ho va amagar a la seva habitació al fons de l’armari. Alguna cosa es va remoure entretant a l’habitació tancada, i una remor de veus furioses es va escampar pel passadís.

Un xurro de fang va començar a sortir pel forat del pany i anava agafant una forma curiosa d’home...

ãIsabel Laso

Febrer 2007

      

Ciklos
_Altres títols de la
Col·lecció de Narrativa_