Translate

martes, octubre 25, 2011

¿Quién anda ahí?

VV.AA: El Club Diógenes / CD-291
                                                     año: 2010
                                                     ISBN: 97884-7702-678-5
                                                     págs: 456


                                                     precio: 11,00EUR

                                                     Editorial Valdemar


En estos días ando yo sumergida en esta lectura. Con franqueza, el de los fantasmas y aparecidos romántico - góticos es el género literario que me resulta más emocionante, por el suspense, por la inmersión, por la evasión, y la capacidad para erizarte el vello sobre la piel lo tengas o no, sin que haya intervenido ninguna otra cosa que la pluma del autor.
En esta deliciosa recopilación intervienen entre otros, Sheridan -Le Fanu, Wilkie Collins, Stocker, o Conan Doyle.
Una delicatesen narrativa que recomiendo fervorosamente a los amantes del horror literario de buen gusto. Nada como lo clásico para disfrutar.

Sinopsis:
Los fantasmas, los espectros o aparecidos, los muertos que no encuentran la paz en sus tumbas y regresan al mundo de los vivos, han poblado desde siempre nuestras peores pesadillas. Pero es sin duda a partir del Romanticismo y su fascinación por todo lo sobrenatural cuando se establece la visión moderna del fantasma. La presente antología recopila los mejores relatos de fantasmas publicados por Valdemar a lo largo de más de veinte años, y ha tenido en cuenta la evolución histórica del relato moderno de fantasmas, así como sus distintas corrientes, por lo que reune relatos de NodierLe Fanu o Margaret Oliphant, con una perspectiva más tradicional y folclórica del mundo espectral, junto a contribuciones más personales de autores consagrados como StokerMaupassant o Conan Doyle, sin olvidar las historias de «especialistas» más recientes como M.R. James o E.F. Benson, que tratan de alejarse de los escenarios clásicos de ruinas y pasadizos trayendo el horror a la paz de la vida cotidiana.El cuento de fantasmas es, en palabras del escritor inglés L.P. Hartley, la forma más exigente del arte literario, pues para cumplir su función debe alcanzar lo que la escritora Edith Wharton denominó «la cualidad termométrica», es decir, lograr «que nos corra un escalofrío por el espinazo».
tema:Espectros, fantasmas y aparecidos

8 comentarios:

Vicent Llémena i Jambet dijo...

He llegit de Guy de Maupassant, de Joseph Sheridan Le Fanu i de Abraham Stocker, del primer no me'n recorde ara el llibre que vaig llegir, del segon "Carmilla" i del tercer el tan conegut "Drácula" que va ser el segon llibre que vaig llegir, i em va marcar, el primer va ser el de Jules Verne "Viatge al centre de la Terra" també va marcar la meua introspecció.
Jo no desmentisc el món dels espectres, mira tinc la teoria de que la vida és eterna i infinita, i és en allò absolut, la matemàtica ha demostrat que pot haver-hi infinites dimensions a banda de la lògica amb les paradoxes, per exemple la de Zenó, que et podria dir, cal haver sentit l'eternitat i cadascun creu el seu món, sens dubte real.

Una abraçada Isabel, tot i que ara no m'agrada gaire endinsar-me en aquests móns, em sembla una miqueta enfrontar-me contra la meua conciència, no llegir-los els llibres sinó fer la güija o coses semblants, el meu super-ego no m'ho permet, si vols anomenar-lo així, hem de parlar amb les paraules i els fets que veiem, tot i que jo tinc o vaig acunyar la frase, que tampoc no sé si serà meua de que tot llenguatge és un deliri socialitzat.

Salutacions novament des de València.

Vicent Llémena i Jambet dijo...

T'haig d'explicar com va influir en mi "Drácula" va configurar el meu massoquisme, és a dir, ofendre inconscientment (per exemple parlant català-valencià ací a València) per a rebre una contestació al meu atac, inconscient o concient i així no sentir-me culpable d'existir.
En certa manera aquesta llengua, la de mon pare és el meu límit sobre el desig, tots necessitem un límit, i les persones molt sensibles els tenim més educats, límits més educats, però hi ha qui es fa del Barça o del València i s'identifica contra el Pare, l'altre o Déu, en aquest cas contra l'altre, el del Madrid o Llevant.
No podem ser absolutament guiats pel desig, ens cal el gaudi (super-ego per a Freud, i en aquest cas el meu límit amb la llengua) i l'amor o l'amistat i per a molts fins i tot per a la Història el materialisme històric, la dialèctica que naix amb el llenguatge.
Bé en fi no volia que pensares que jo era un rampellut llunàtic que buscava furtar energia, he, he, he...
Una forta abraçada

Vicent

Unknown dijo...

Benvolgut Vicent, llegint-te m'extasio...De veritat...Com podem ser tant propers? la prima línia de les realitats...Carmilla, impressionada per sempre més, el vaig llegir a l'adolescència i després va ser dels regals que li vaig fer a la meva filla.
Les infinites dimensions...I tant! Amb matemàtiques o sense, n'hi ha, i n'hi haurà...I sinó que l'hi preguntin a les cèl·lules de qualsevol organisme biològic...
I Dràcula...Jejejeje...Literàriament imaginat i amb un Gary Oldman que l'encarna a la perfecció... Evidentment que hem d'evolucionar per a passar a connèxer altres coses, però sempre és bo recordat què hi ha dins el pòsit...
Interessant i molt el teu punt de vista respecte de l'activació del masoquisme i la vampirització social...És una reflexió a tenir en compte com i per què ens podem radicalitzar davant dels límits. De tota manera tu saps molt bé que no ens els hem de posar, tenim dret a volar lliures per l'univers de la nostra consciència.
Molts petons Vicent, és que m'encanta tot el que dius. Connecto.
Isabel

Vicent Llémena i Jambet dijo...

En certa manera tot i que és el meu punt de mira (Llegix-te "Dedicat expressament al meu amic Eduardo") el nostre Yo no és nostre però, clar que ho és valga la contradicció, i els límits ens els posen i els posem per a viure i qui sap si per a morir.
De totes les maneres si jo dic al meu fill (que no el tinc)_No faces açò. De ben segur sé que ho farà i viceversa, una miqueta en la identificació contra el Pare i la seua primera prohibició, la de l'incest rau la vida.
Mira Nietzsche va dir:
Vinc a tu aquesta nit Mare de Déu, que somrient penges sobre la meua capçalera, d'aquest Déu que no he admés en la meua infantesa i que fins i tot hui no admet en aquests moments de horrible humiliació...Abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això però preneu-vos un respir, rebeleu-vos doncs és tan necessari rebelar-se com seguir viu. I encara espere que em somrigues Mare de Déu.
Només hi ha una decadència, creieu-me, la relaxació constant de la voluntat, ja els meus genolls no em sostenen.

El que et vull dir és que com vaig a negar-li al meu fill o a un fadrí que transgreda, com trobaria el seu amor? Però cal un dia, un moment, o tota una vida, i les tres coses alhora posar-se límits.

La transgresió és el pecat original Isabel i pertant ja perdonat i penat per Crist si som crients, en certa manera el materialisme històric de Marx, la rebelió del discurs histèric contra el de l'amo en Lacan, la reversió de la victima a botxí de Hegel, etc. I infinites situacions o arquetips...


Bé ja no et done més la barrila, ja veus que he comprés el teu punt de mira, doncs és també com a humà el meu, una altra cosa són els inconscients, que els hi ha.

Un fort petó a tu i a la família i a la teua família teatral també, que mira que l'amistat i el treball són importants per a un Home, dona o home que no podem passar sense ells.

Vicent Llémena i Jambet dijo...

Te n'adones de què suposa ésser filòsof, pare o mare? No podem dir al nostre fill _Atraca eixe banc. seria a la llarga pitjor, però tampoc no podem dir-li _No atraques mai un banc.
Un pare, una mare, un filòsof ha de poder respondre amb la seua vida pel que més s'estima, el seu fill, el seu amic, la seua amiga, la seua dona, sa mare, son pare, etc.
Viure és ofendre i d'ací que el Cristianime i amb ell Crist s'oferira a donar una eixida sense culpa, una eixida no llevant-li a la persona la seua responsabilitat sinó la seua culpa d'existir.

Vicent Llémena i Jambet dijo...

Rectificació i disculpa Isabel és que una volta l'he rellegit no s'entenia bé:

La transgresió com a norma de conducta? Pot arribar a la paradoxa.
Sòcrates, defensar la vida donant la vida, només ho podem fer una sola volta, i no ha d'estar sinó en allò de la potència aristotèlica.
Com ho explicaria:
Si em prohibeixen escriure, i escriure és un acte del que no puc prescindir, haig de donar la meua vida per a defensar el meu dret a viure i aquest passa per escriure?
Em de posar límits, tot i que hem de ser capaços de no ser tan rígids com per no botar-nos-els.
I podia haver escrit només açò i haguera estat gairebé més correcte.
Bo i ara ja sí que et deixe, de veres, t'hauré posat el cap com una magrana, he, he, he, he...

Vicent Llémena i Jambet dijo...

I com s'aconsegueix acceptar el Límit i alhora la seua flexibilitat, i ara connectant amb el principi de la nostra conversa, amb el Nom del Pare, l'imperatiu patern que vam rebre de la figura paterna, que sempre hi ha, de l'incest, que connecta amb la fe en el discurs, la Fe en majúscules, aquella que ens permet amb el Pare, Déu, desxifrar la contradicció del lliure albir, Déu ja sap què passarà tot i que nosaltres tenim el dret i la possibilitat de ser amos de les nostres decisions.

Fi Extracte final del culebró Los ricos también lloran.


Vicent

Unknown dijo...

...El que ens porta directament a interpretar, reinterpretar, redefinir, redescrubrir, reescriure i tots els res que vulguis afegir, el codi ètic i moral de conducta i pensament. Exacte! Alló i allà on els humans ens perdem perquè entrem en conflicte perpetu com uns Jo Robots reprogramats a la biologia i bioexistència i...Allò i allà on lo diví transgredeix sense que ens adonem. Vicent, estigues ben tranquil, tot el que em dius ems sembla un regal dels deus perquè feia segles que no tenia ocasió de 'disquicicionar' amb algú de tal valua. la teva ment filósofa és preclara i fins i tot claarvivident, tens una capacitat maieútica inigualable, em sembla que estic davant d'un mestre, què, ho ets. I si ambdós sabem i reconèixem que les limitacions són molt més que barreres també sabem que aquestaa cerca eterna a la que sotmetem a la nostra ment, és una raó de ser i per tant com il·limitada ens permet gaudir del pas franc que altres no tenen.
Fantàstic no trobes?
Gràcies Vicent, em fas pensar, arrenques totes les malesherbes de diferents grisos que de vegades axfixien el meu pensament. Em fas tornar em mi. Ho dic de tot cor.
Petons i més petons!!!
Isabel