Dama Blanca

Ho contaven

les velles i tots els veïns ho sabien. No us acosteu al camí de ronda que hi ha una dama blanca que, si se us apareix se us emporta a l’altre món amb ella.

En Lluís era un descregut, estudiant pobre de solemnitat i poeta inspirat. Vivia sol en una habitació de la pensió de la plaça de l’església i els seus treballs li costava pagar-se-la. Com no tenia diners per a calefacció s’embolicava tot ell amb mantes i mitons. I amb la punta dels dits lliures i glaçats escrivia els seus poemes en una llibreta Moleskine ja que no l’importava estalviar-se el dinar de dos dies per comprar-se’n una de nova.

Estudiava les assignatures de Dret amb tant d’entusiasme com un condemnat a mort. Ell només volia ser poeta i enxampar les muses desprevingudes per a dibuixar-les amb lletra i tinta...

Hi havia un museu al poble que sempre l’esperava amb les portes obertes a les vesprades i en la sala de l’Edat Moderna se la trobava. La Dama blanca que li somreia només a ell. En Lluís s’asseia al minúscul i solitari banc de fusta vella, hores i hores, cap més quadre existia per a ell... I aquella mirada d’ulls vius que el segrestava. Un esguard que grans recompenses li prometia si l’abraçava. Però això era impossible. I en Lluís sospirava mentre d’amor es consumia. Ella era jove i bonica, per complert de blanc vestida, gases, tuls, sedes la embolcallaven i una pamela a joc cobria graciosament els seus rínxols daurats. S’endevinava noia rebel i tal vegada capriciosa ja que blens descabellats li amagaven part del rostre. Semblava avorrida i solitària en mig d’aquell paratge verd d’horitzons desdibuixats. Quin cel d’acabar el dia promesa d’un endemà que ja no existeix, o sí? Tal vegada sí que existeix i jo no sé trobar la porta... La Dama blanca sembla mirar algú amb ganes d’empipar-lo, perquè ella està trista i sola... Sosté amb desgana un mocador de delicada punta... I al costat del castanyer en el que s’hi asseu recolzada, jau una ombrel·la que ja no li cal. Du un anell d’or amb un robí enorme guarnint preciosament el dit desmaiat. I el seu rostre adolescent s’albira de pell suau com una carícia puix dues roselles il·luminen les seves galtes tímidament pigades... Una lleu fragància a flors traspassa els sentits... I aquells ulls castanys com les fulles de l’arbre que l’aixopluga... Quin seria el seu nom, quina la seva història... Dama Blanca... Anònim Segle XVIII. Deia el rètol. I prou.

En Lluís sabia que el bidell no trigaria en aparèixer amb la seva discreta tos d’avís. S’aixecà amb la intenció d’abandonar el lloc pensant que l’endemà arribaria més d’hora... Tenia unes ganes insuportables d’escriure-li un poema dedicat a la Dama blanca. I una flama d’intens desig l’envaí torbant-lo... Llavors seguí un impuls del tot irracional i anà de dret cap el quadre, besà els llavis de la noia amb tendre desesperació... Sentí un contacte fred que el corprenia però no l’importà... Ho havia fet i punt... De feia temps que es moria de ganes...

- Perquè no véns amb mi? Jo t’estimaria tota la vida... – Xiuxiuejà amb els ulls tancats i encara abrahonat al quadre.

En Lluís tremolava de fred i d’emoció i només es va separar atropelladament en sentir de lluny les passes del bidell.

Els dos homes es van creuar a la sala següent saludant-se sense badar boca. I en arribar a la porta de sortida en Lluís va sentir una corredissa tota apressada de talonets que l’avançaven. Les dues mans agafaren el pom alhora. Sobtat en Lluís es va girar i el seu nas va topar amb el d’una noia. Era ben maca! Va quedar enlluernat i atabalat, igual que ella que es va enrajolar de dalt a baix.

- Perdó – mussità ella amb una veu dolça com un au del paradís.

En Lluís li cedí gentilment el pas, i ella finalment l’avançà amb un somriure lluminós. La va veure allunyar-se surant com un núvol flonjo... De seguida però, es va confondre en la negror de la nit, i en Lluís cavil·lós arribà a casa sense saber com.

- Quin fred que fa oi? – Es queixà a la patrona tot entrant, s’abraçava a la seva pròpia americana i ni sort de la bufanda que no el tapava prou.

La dona se’l mirà amb cara d’aquest jovent que es queixen de tot... Ella anava arremangada i esbufegant per aquí i per allà...

Aquella nit el noi va ferir el paper amb els versos més esquinçadors que mai li havien sortit. La condemna d’amor que havia empresonat el seu ànim fluïa en forma de tenebrosa sentència redactada amb amargues paraules.

No sabé quan s’havia adormit al costat d’una espelma encara encesa que es consumia lentament com ell.

Pocs dies després tornà a coincidir amb la noia. Va ser al súper mercat, ell mirava una prestatgeria i ella la contraria, anaven caminant d’esquenes i en fer una simultània passa enrera van topar. Quan en Lluís esternudà tot girant-se per mirar, els seus nassos es tornaren a trobar a un pam... Aquells ulls trapelles i castanys van entrar Lluís endins fins a travessar tota la seva ànima i un calfred li va recórrer el cos d’un extrem a l’altre. Alguna cosa en aquella noia li va recordar tant a la Dama blanca que va voler més que res en el món fer-se amic seu.

- Vaja! Com ens tornem a trobar... – li digué tot decidit!

- Sí – somrigué ella.

Sense pensar-s’ho la va convidar a un cafè, i el súmmum fou que ella acceptà. En Lluís no es podia creure la seva immensa sort. I més veient com de seguida es trobaven ben a gust tots dos. Ell li explicà la seva vida d’estudiant i de solitud poètica, i ella li contà que feia poc havia vingut a treballar al Museu. Que era Llicenciada en Belles Arts, que havia de catalogar una col·lecció privada donada recentment i que molt aviat ocuparia una de les sales, que aquesta feina l’havia de fer al soterrani i que per això no s’havien vist mai abans.

En Lluís més que fascinat estava hipnotitzat. Ni podia pensar ni l’importava. Van anar-se coneixent i agradant i amb els dies van intimar tant i tant que en Lluís no va tornar més pel Museu, ni ta sols per esperar-la quan plegava. Ella li havia confessat que no li agradava que la esperessin. La noia preferia arribar-se a la pensió, i en aquella habitació d’estudiant pobre tots dos es lliuraven a l’amor de passió desenfrenada.

En els moments de repòs i sempre al llit estant, despullats i embolicats amb els llençols amarats, ell li llegia l’últim poema escrit amb veu tremolosa.

Una nit ella semblà farta de cop.

- No són els teus poemes el que vull – li etzibà amb cruesa.

- I què vols? – preguntà el noi desconcertat.

- A tu.

Llavors ell rigué alleugerit.

- Però si a mi ja em tens, ximpleta, i anà per a fer-li un nou petó. Però a l’acte s’apartà.

Aquells llavis amats transmetien un fred que no era d’aquest món.

- Què t’ha espantat? – Li demanà ella molt seria.

- No res, però estàs molt freda... Com és?

- Jo sempre he estat igual... Potser ets tu qui està fred.

En Lluís no respongué, s’aixecà pensant que era ben cert que últimament sentia un fred que li naixia de dins i que li feia semblar un difunt per comptes d’una persona. Fins i tot un professor l’hi va dir en aquella entrevista després que encaixessin. Recordava la cara d’estupor que li havia quedat a l’home i com va retirar la mà a poc a poc, per educació, fent esforços... Com és que està tan gelat, jove? Li demanà mentre s’escalfava frenèticament fent-se cops d’un palmell a l’altre. A més els companys no deixaven de murmurar i ningú se li acostava gaire. Les enraonies l’assenyalaven com un mort vivent, com un ésser dedicat a males arts, en el millor dels casos un dement... Hom sentia el temor de ser-hi al seu costat. I així anava sempre sol per arreu com un empestat. A ell l’importava relativament, tenia la seva pròpia dama només per a ell i això era l’únic que volia a la vida.

Els seus llavis dibuixaren aquests pensaments amb un rictus d’amarg somrís i així anà cap a una tauleta amb calaixos, obrí el primer del que tragué una capsa, en ella hi havia un collaret de petits brillants enfilats. L’hi va penjar al coll tot amorós.

- Era de la meva família i jo el guardava per a la meva dona. No te’l treguis mai. I ara perdona’m per no ser prou bo per tu.

Ella se’l mirà amb una dolçor infinita abans de parlar.

- Jo no t’he de perdonar de res. Ets el millor company que cap dona podria desitjar. I seràs meu per sempre – i d’un bot s’aixecà arrabassant els llençols d’una revolada per cobrir-s’hi – anem a passejar!

- Ara? Estàs boja! Si són...

- És la millor hora pels enamorats! Anem, que t’ensenyaré un lloc meravellós... Des d’on veurem l’alba, t’asseguro que mai tornaràs a veure un altre... Com aquesta.

- Està bé – cedí ell – si et poses així anirem a veure l’albada.

Agafats de la mà i fent saltirons baixaren pel carrer en direcció al bosc... En arribar al camí de ronda la noia s’aturà en sec i deixant la mà d’en Lluís li demanà que mirés l’horitzó.

- No veig sortir el sol. – Rondinà ell.

- Encara queda... Confies en mi?

En Lluís se la mirà com ofès per tal pregunta. Ella se’l mirava espectant amb una lluisor que es confonia amb les estrelles.

- Té – li deixà anar tot d’una. I li plantà a la mà un mocador de punta que amagava alguna cosa.

En Lluís desembolicava i ella explicava.

- És l’anell dels meus avantpassats... Si te’l poses hauràs segellat la nostra unió i ja no hi haurà marxa enrera.

En Lluís es mirà l’anell tot fent memòria d’on havia vist abans aquell robí. I la noia veia complaguda com aconseguia emmotllar-lo al menovell. Aleshores ella continuà la seva xerrameca torrencial.

- Oh estimat! Ara ballarem un vals tot besant-nos a la llum dels estels...

- A... Quí????

El noi començà a sangglaçar-se, però ella el va abraçar i besar i confosos amb el cel i la terra, tot girant i giravoltant van caure pel precipici. Caient es van dissoldre amb la negror fins a desdibuixar-se...

L’endemà no es parlava d’altre cosa al poble, i fins i tot havia sortit a les notícies, aquell pobre poeta boig havia estat trobat per un boletaire al barranc del torrent de sota el camí de ronda... La seva patrona entre sanglots explicava que ja feia massa dies que se’l veia pàl·lid i demacrat, enfebrat i demencial. I rar! Molt rar! Parlava massa estona sol, però a més, tot d’una deixava anar unes riallades que feien posar la pell de gallina i eriçar el clatell. I una vella vestida de negre de cap a peus tot fent mitja al portal de ca seva l’hi referia tot a la veïna, i que ja ho advertia ella que no es cregués ningú a la Dama blanca quan demanava per anar-hi plegats al camí de ronda, ja que d’aquell passeig ningú en tornava. I un nen que s’escoltava aquella àvia aterrit va fugir tot esperitat a cercar el refugi de la mare i se li enganxà a les faldilles tot amagant-hi el cap.

Aquell matí el bidell passejava per les sales ben avorrit, maleint que en aquell museu abandonat de la mà de Deu no hi anés ningú mai a treballar. Estava ell sempre més sol que la una, amb aquells quadres sinistres que semblaven mirar-lo amb males intencions... En arribar a la sala de la Dama blanca, va guaitar una mica per damunt del nas i distret va fer cap els comandaments de la llum, calia abaixar-la un xic... Aleshores va mirar-se la dama un moment, la veia diferent però no sabia perquè. S’hi va estar una estona fins a cansar-se... Llavors va deixar la sala en direcció a l’oficina per atendre el telèfon i fer fulletons de propagandes.

I allà va quedar la Dama blanca tota sola, amb el seu esguard d’ulls trapelles i castanys. Penjant-li del coll un collaret de brillants enfilats... L’anell d’or amb el gran robí havia desaparegut del seu dit desmaiat i el mocador de punta tampoc hi era... I els seus llavis semblaven apretats en una ganyota de satisfet somriure burleta.

Vilanova i la Geltrú, 26 de gener de 2008.

ÓIsabel Laso. “Col·lecció Ciklos” . 2011.

Títol anterior: Contes Inquietants