Soy: Novelista del teatro de la vida. Traductora de lo Absurdo. Penitente de la Dramática Comedia del dia a dia. Crear, Interpretar o Morir."
IL. Barcelona. Triangle. 2008.
---------------------------------------------------------------------------
"Tot escriptor és un animal comunicatiu, i la seva llengua és el vehicle d'expressió de la seva ànima. La llengua és la traductora de la seva cultura, de les seves arrels, per això com l'ànima més universal se senti més idiomes voldrà conèixer per poder-se saltar totes les fronteres que bloquegin el lliure pas del seu esperit per arreu on vulgui ser sentit. Perquè el que realment vol l'esperit és ser comprés en el seu clam.És així doncs que els únics llenguatges perfectes són la música i el teatre de gest. Són compresos arreu. Naturalment també les arts plàstiques. Tanmateix és sense dubte, la música la que aconsegueix penetrar amb més facilitat l'esperit assedegat de sentiments i emocions.És una forma de construcció personal, com també ho és crear.El creador es va construint a sí mateix a través de la seva obra, tal vegada reconstruint...I la seva petja evoluciona amb el pas del temps. És una petja, més pregona o més plana, però una petja al cap i a la fi, i resulta preciós imaginar tal senderi a través d'una platja d'aigues en calma dolçament bressolades per una tarda que ja s'en va a dormir...En mi la necessitat d'escriure és poderosa des de que tinc ús de raó. Estimo el que faig tant com la gent que tracto. I no tinc fronteres de cap mena. Ni tècniques, ni idomàtiques, ni culturals. Simplement perquè sóc jo i sóc així, i m'agrada la gent i saber com és. Ja està. Per això em fan molta llàstima aquells que s'ho deixen perdre això, tancats en les seves obscures cel·les d'intolerància i negació."
"I.L. De la Literatura Pròpia". Cicklos. Barcelona 2008.
3 comentarios:
Hola Isabel, per fi has publicat! ja era hora, t'esperava amb ansietat! i tens tota la raó la llengua és el vehicle que de vegades és un fi però no ha de ser-ho sinó un mitjà tot i que és una mica un contrast entre ambdós, la música és el veritable llenguatge més que una llengua o un sistema simbòlic, això que els que estem tocats de la literatura, el teatre o l'art ens encantem amb un bon llenguatge o una plataforma de comunicació ben trobada. Jo no em tanque amb provincianismes tampoc tot i que estime les meues llengües, el castellà, el català i el francès que són les que domine una miqueta, i jo diria més som el nostre discurs i els nostres gests i formes d'actuar i comunicar-nos tenint com a fons l'amor, jo crec i no dic res que trenque amb el que he dit dalt, que l'amor és la manera més perfecta de comunicació, això d'abraçar una dona no té preu, i tampoc si és tan bonica com tu, amb el respecte del teu marit, he,he,he...
Vinga m'acomiade de tu fins una altra i t'encoratge a que publiques a relats que ja tinc ganes de llegir-te un conte nou. Petons.
Mira, tranquil·la Isabel, no has de fer res que no feres i de deixar la pàgina res, mira li contestes per exemple _Lleó pren-te les píndoles de la hiperactivitat. O qualsevol cosa i si no ni li contestes, tu tranquil·la si donara el seu nom i la seua adreça real ja seria més perillós, tu tranquil·la ni et preocupes, tot i que jo de tu ficaria el nom que t'agrade i pensa que grans escriptors sempre tenen un munt de penjats que parlen sense haver-los llegit ni conèixer-los, i van pel carrer, vinga anima't a mi també m'ha amenaçat però com que no dona el nom per a poder-lo denunciar sé que és un pobre diable sense importància, quan li donen la medicació deixarà d'inportunar-nos. Que sàpigues que t'estime i faré el que vulgues amb la teua puntuació però jo ja et dic si publiques no t'esperes menys de 10 perquè tu t'ho vals, per la teua manera femenina de ser, m'agrades tot respectant al teu marit, que de segur et dirà el mateix que jo, no passa res, tranquil·la, vinga petons d'un amic que no li dona la menor importància i salutacions a la teua família. I fes-me cas, ni contestes. Una abraçada i petons de Vicent per a tu i la família.
5 / febrer / 2009 07:05
1 COMMENTS:
Mon Pons said...
Quantes veritats, Isabel! Enhorabona, estic repassant el teu bloc i observo la teva dedicació i me'n adono que no pares de fer teatre i d'escriure. I de reflexionar! Això de fer una auto-reflexió (íntima) del perquè escrius, està immersa en un horitzó d'infinites sensacions i d'emocions que, tal com dius, són una forma de construcció personal, en el temps: “per poder-se saltar totes les fronteres que bloquegin el lliure pas del seu esperit per arreu on vulgui ser sentit. “
Seguiré llegint-te, noia, i ens mantindrem en contacte, si més no, en aquest univers virtual per fer-nos evocar (de passada) aquells llibres de viatges del S. XIX, on l'experiència del viatger servia de punt de partida per explorar i conèixer nous mons.
Molts petons!
Mon
2:08 PM
2007
Publicar un comentario